Estreno un web sobre la tartamudesa; aquest bloc, com a tal, desapareix

Aquesta és, probablement, la darrera entrada que publico al bloc. I no ho dic pas amb tristesa. Al contrari. És una bona notícia, i ho és perquè, properament, és a dir, aviat, n’engego una ampliació. Més formal i amb més continguts.

Efectivament, en el decurs de les pròximes setmanes estrenaré el web tartamudesa.com, i allà em trobareu. Per tant, el bloc actual, com a tal, desapareix.

Al web tartamudesa.com hi seguiré escrivint les meves vivències diverses en relació el tema cabdal que ens ha ocupat, aquí, en els últims tretze mesos. Però, a més, hi oferiré àmplia informació al voltant, esclar, de la tartamudesa.

D’un cantó, per exemple, tot allò rellevant, lligat al tema, que ha aparegut als mitjans de comunicació els darrers temps. A més a més, i com un dels eixos centrals del web juntament amb les entrades que hi escriuré, jo mateix he redactat una exhaustiva informació de tot el que he cregut convenient que cal saber, a tall divulgatiu, del trastorn de la parla més comú, el quequeig. I, d’altra banda, voldria remarcar dues coses més. L’una, que totes les entrades d’aquests tretze mesos hi seran. I, d’altra banda, que el web tindrà una versió en castellà. L’objectiu, en conseqüència, és arribar a un públic potencial més nombrós.

Finalment, doncs, si no hi ha cap imprevist, ens veiem, ja, a tartamudesa.com, on us hi espero. Gràcies de tot cor, de moment, per llegir-me, per interessar-vos per la meva quotidianitat amb la disfluència i, sens dubte, per mostrar-vos oberts a conèixer una mica millor aquest trastorn en l’expressió oral anomenat quequesa o tartamudesa i que afecta, tan sols, entre un 1% i un 2% de la població. 

Aquests dies he divulgat la tartamudesa als mitjans de comunicació

Dijous passat, 22 d’octubre, es va celebrar el Dia Internacional del Coneixement de la Tartamudesa, una efemèride destacada per a aquelles persones que estem afectades per aquesta anomalia en l’expressió oral.

En sintonia amb això, vaig escriure una carta al director amb l’objectiu que fos publicada en certs diaris de casa nostra. I, fet i fet, no tan sols el text va ser publicat, sinó que tant a La Vanguardia, a El Peridódico com a El Punt Avui el meu escrit va posicionar-se com la carta al director del dia, en tots tres casos destacada i emmarcada.

Sens dubte, el propòsit de la carta era divulgar el trastorn de la parla que ens acompanya a, com a màxim, un 2% de la població, però sobretot conscienciar i sensibilitzar el major nombre de gent possible. I crec, sincerament, escoltant el munt d’opinions entusiastes que m’han caigut, que el text va ser prou encertat.

En el supòsit que no hagueu llegit la carta, us la mostro. Espero que us agradi. És la següent:

Burlar-se d’una persona amb tartamudesa és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa.

       Cal dir que una infinitat de persones tocades per aquest trastorn, que afecta un 2% de la població adulta i està caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l’emissió de les paraules, ha sofert d’amagat. De fet, tot allò que rodeja la tartamudesa, amb excessiva frivolitat, ha estat vist com una anormalitat.

        No podem menystenir que en la parla es troba una part rellevant de la nostra identitat. Aquesta conjectura, ben cert, comporta que una persona amb una expressió oral laberíntica tingui una autoestima poc esperonadora. Així, és prou comú que una munió de sentiments negatius com la por, l’ansietat, la frustració i la vergonya siguin freqüents. De fet, amb l’objectiu d’evitar que la disfluència esdevingui crònica és altament aconsellable la prevenció infantil, també a les escoles. El quequeig, en un estadi inicial, encara el podem fer desaparèixer.

        Tot i això, amb una força de voluntat notable i un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte a qualsevol edat. Aquí, el paper de les associacions és ben vàlid. A Catalunya, tenim Atcat, que en un entorn pensat per a nosaltres posa al nostre abast diferents accions per ajudar-nos en aquest camí vers la superació i l’autoconeixement.

        És cert que la nostra parla esdevé singular, però és l’hora de manifestar que, en definitiva, només parlem diferent, no pas malament. Simplement, diferent. 

Realment, la gent és conscient dels entrebancs que pot provocar el tartamudeig?

Fa tan sols uns dies, en la darrera trobada que hem fet els socis d’ATCAT, un company, que també és de la Fundación Española de la Tartamudez, exposava, convençudíssim, que “la gente no es consciente de los problemas que causa ser tartamudo”.

De fet, vaig pretendre lligar aquest raonament tan sòlid a un de similar que va manifestar la logopeda convidada al programa de TV3 “Els matins” amb motiu de l’estrena teatral de “El discurs del rei” i que, aquí, al bloc, us vaig remarcar plenament. Aquella senyora, fem memòria, subratllava el patiment gens superficial que pot originar. I és que, efectivament, en Ricardo tenia tota la raó del món, i fins i tot va rebre el suport de l’atenta, cordial i professional secretària d’ATCAT. I el meu, també.

     

        En el supòsit que m’estigueu llegint persones fluïdes atureu-vos a pensar un moment en el que ara us diré. Per exemple, l’ansietat que pot inundar moltes persones disfluents en les reunions de feina, quan toca parlar davant dels companys, i encara més si cal fer una exposició pública a l’empresa, o a l’escola o la universitat. Però, també, el nerviosisme que s’abat en certs afectats en un restaurant quan toca demanar al cambrer els plats. O en el cas que sigui necessari anar a la finestreta de l’estació per demanar un bitllet, si no hi ha màquina autovenda. O en l’instant de parlar amb algú a qui es vol caure en gràcia, perquè hi tinguem un interès destacat. I tants i tants casos. Gairebé infinits i recurrents en la vida quotidiana.

 

         Francament, crec que només una porció mínima de la població és conscient d’aquesta problemàtica continuada, i aquesta part quasi bé ínfima de persones va vinculada, probablement, a aquelles que tenen algú en el seu entorn afectat per la disfluència. Perquè, ras i curt, la gent s’ha aturat a pensar en els entrebancs que pot provocar el tartamudeig?. 

Abans es creia que el naixement d’un germà provocava quequesa

        Val a dir, tot buscant una explicació, que, algunes persones, hagin fet per pretendre lligar el naixement de la seva tartamudesa crònica a la infantesa amb algun esdeveniment notori, que una de les conviccions principals, un dels mites per excel·lència -avui del tot caduc i obsolet-, assenyalava que una de les raons fonamentals de la quequesa era la naixença d’un germà.

En aquest sentit, és fàcil deduir que, a parer de les persones que ho havien esbombat i que probablement va calar amb una certa seriositat en les famílies afectades, el desordre en la parla sorgia a conseqüència de la gelosia del germà o germana gran, teòricament destronat, envers el petit, el nouvingut que tindria totes les atencions. En definitiva: una teoria, per tant, tan antiquada com ridícula.

Jo mateix, sense anar més lluny, adonant-me ja fa una bona colla d’anys que el brot de la disfluència va coincidir amb l’arribada al món de la meva germana, la Judit, ho vaig vincular a aquest fet. I sí, durant molt de temps d’aquesta manera ho vaig creure. I és que, abans, i val la pena subratllar-ho novament, es creia que la naixença d’un germà provocava quequesa.

A la pràctica, us estic parlant de la meva germaneta, més jove que jo, per dos motius bàsics. En primer lloc, perquè, naturalment, és una referència de primeríssima línia i del tot insubstituïble per mi. A més, tenim una relació exquisida, tot i que, cal dir-ho, treballem junts, i aquesta circumstància comporta, de tant en tant, alguna maregassa. Però els únics i puntuals xocs que tenim són estrictament laborals.

I, en segon lloc, em fa il·lusió parlar d’ella perquè aquests dies està fruint d’un viatge encisador. Concretament, és al Canadà gaudint d’unes vacances majestuoses i d’uns paisatges, a les Muntanyes Rocalloses, altament ovacionables. 

Si les persones disfèmiques no pensem en el nostre trastorn, ens expressem amb fluïdesa

El títol d’aquesta nova entrada al bloc és tan cert com ben explícit. Així, en el supòsit que anem a parlar amb algú o ja ho estiguem fent, és altament probable que tinguem present el nostre trastorn oral, independentment del grau de quequeig que ens afecti aquell dia.

És convenient apuntar aquesta dada perquè la situació descrita és tan comuna com general. És a dir: les persones disfèmiques pensem en la nostra disfluència una gran part del dia, per no dir, fins i tot, que a tothora. Dit d’una altra manera: es pot considerar aquest fet com un símptoma més que evident de l’obsessió mental que afecta nombroses persones amb quequeig.

Ara bé, en aquest context habitual, hi ha la possibilitat que, del tot transitòriament, no pensem en la disfluència. Aleshores, tenim bastants números que ens expressem ritmicament, sense embarbussar-nos gens ni mica. De tot plegat cal treure’n una conclusió rellevant. I és que la tartamudesa té un component psicològic notable.

Jo mateix, per exemple, és corrent que gaudeixi d’events relacionats amb les meves passions que em facin oblidar momentàniament el meu trastorn. Per exemple, i com a gran seguidor de la meteorologia que sóc i que em va conduir a publicar sis llibres sobre el tema en el passat, és habitual que davant d’un fenomen meteorològic de primera magnitud em centri tant en la meva passió que no tingui al cap la disfluència. O el que és el mateix: endut per l’emoció d’un torb a l’alta muntanya, impressionat per una gran tramuntana a l’Empordà, esperant l’arribada imminent d’una tempesta o situat a primera línia de la costa observant onades de més de quatre metres, el meu quequeig passa a un pla tan sencundari que, per la circumstància de no pensar-hi durant uns minuts, es pot produir una millora en l’estat de la parla que es pugui perllongar uns dies. 

Tot i que hi ha persones que resten importància al fet de ser tartamudes, el més habitual, i amb diferència, és que empitjorin les condicions de vida dels afectats

He anat subratllant en diferents entrades al bloc els entrebancs de diversos tipus que solen acompanyar, en el seu dia a dia, les persones amb quequeig. Amb tot, és bo recordar que aquesta premissa no és del tot general. Dit d’una altra manera: mentre que, per un cantó, hi ha persones que pateixen cruelment la seva disfluència, n’hi ha d’altres que transiten pel trastorn, tot i que més aviat són minoritàries, amb un ànim força més favorable. Us en poso un parell d’exemples clarificadors.

Així, fa ben pocs dies, en la trobada d’ATCAT posterior al gruix de les vacances, vaig tenir l’oportunitat de comprovar aquests contrastos aguts en dos dels meus companys d’associació.

D’una banda, un noi que no du gaire bé la seva disfluència, va reconèixer que en les reunions a l’empresa on treballa, quan es tracta de debatre aspectes de la feina, roman apartat i en un racó, com apartat de la resta, i sense intervenir. Aquesta circumstància, que vaig entendre i comprendre perfectament i em va sensibilitzar de ple, és la més comuna.

Però, d’altra banda, un altre company va afirmar que, en cinc dies, tenia l’exposició pública del seu projecte de màster. I va anar més enllà: no ha advertit ningú dels que l’avaluaran que té un trastorn de la parla. Un cop de valentia indenegable que va remarcar dient-me que aquest projecte el convertirà en el seu negoci, en la seva petita empresa. És a dir: malgrat la problemàtica oral que indiscutiblement arrossega, i que no és pas moderada, es convertirà en emprenedor. Sens dubte, un aplaudiment més que sincer per aquest company, i un exemple a seguir, encara que és congruent pensar que aquesta actitud no és la més habitual en una persona amb quequeig.

En suma: dues mostres de la desigualtat, malgrat que el primer fet és bastant més dominant que el segon, que pot comportar la tartamudesa en la manera amb què l’enfoquen els afectats. 

Tartamudesa i expectatives laborals

Considerant que vaig quedar tan satisfet que, al juliol i amb motiu de l’estrena teatral de “El discurs del rei”, i com us apuntava aquí mateix, al bloc, fa dues setmanes, a TV3 es parlés en dos dels seus programes de referència de la tartamudesa, voldria acabar de fer-hi esment amb un detall rellevant que va exposar la logopeda qualificada que va aparèixer a “Els matins”.

Aquella professional, que en cap cas va minimitzar l’agut trasbals que en molts dels afectats provoca el trastorn de la parla que ens ocupa, i per tant va remarcar profundament els problemes diversos i no només emocionals que sovint comporta, va afirmar una frase que, des de llavors, se m’ha quedat clavada. Va dir: “conec un enginyer brillantíssim que, a causa de la tartamudesa, fa de reponedor en un supermercat, va posant les caixes i no parla amb ningú”. Senzillament, brutal.

Què pretenc manifestar amb tot això?. Efectivament, que el quequeig és capaç de dinamitar i impossibilitar moltes carreres professionals que, sense el trastorn, serien satisfactòries. De fet, és probable de trobar nombroses persones amb quequesa frustrades des del punt de vista professional. I no crec, sincerament, que les paraules colpidores de la logopeda a televisió siguin un cas aïllat. De tot plegat n’hem de treure una conclusió rotunda: un dels trets de la vida més significatius on la quequesa fa malbé les persones afectades és en la seva carrera professional. 

Felicitats a TV3 per parlar de la tartamudesa en dos dels seus programes més destacats

Durant el passat mes de juliol em vaig felicitar, una vegada més, de la qualitat de la televisió pública catalana. En efecte, TV3 no tan sols és una referència sòlida, justificada i insubstituïble per a diversos milions de persones, entre les quals m’incloc clarament, sinó que a les portes de les vacances per a una gran majoria de la població va tenir la gentilesa de parlar, en dos dels seus programes insígnia, de la tartamudesa.

Així va ser. En relació l’obra teatral “El discurs del rei”, de la qual ja n’he expressat lloances merescudes en entrades anteriors al bloc, els programes “Els matins” i “Divendres”, els espais per excel·lència matinal i de tarda, van tractar el trastorn oral que ens ocupa. I ho van fer, a més a més, amb uma delicadesa total i amb un esperit divulgatiu excepcional.

En tots dos casos, una logopeda, que no era la mateixa persona, va ser entrevistada al plató corresponent. Cal dir que tant l’una com l’altra no van menystenir la importància, sovint negativa en el sentit del mal que comporta a moltíssims afectats, de la disfluència. De fet, aquelles professionals qualificades van manifestar l’infortuni i les seves conseqüències en el dia a dia amb el qual moltes persones amb quequeig evoquen la seva disfèmia. Conscients com hem de ser que en uns casos aquest aspecte és més pronunciat que en uns altres, val la pena remarcar i aplaudir, per tant, per sobre de tot plegat, que en unes franjes horàries d’audiència significativa TV3 apostés per acostar la tartamudesa a un públic ben ampli. 

Tot i que no ens expressem amb fluïdesa, podem enamorar algú; quan estàvem junts em deia: “m’agrada molt sentir-te parlar”

Un exemple d’allò més rellevant de les dificultats interpersonals i socials que ocasiona la tartamudesa és el contacte amb persones del sexe contrari. D’acord amb això, està ben comprovat que presentar-se, citar-se o conversar amb una persona de l’altre sexe és un dels aspectes primordials on el jove o l’adult tartamut se sent més vulnerable, dèbil i invalidat. En una paraula: una conducta sovint turmentadora però massa vegades real que serveix per defugir una quequesa perceptible davant d’un oient al qual es voldria caure en gràcia. No obstant això, cal canviar aquesta mentalitat. A continuació, us intentaré convencer, i us adonareu com deuen ser moltes les noies que veuen com un fet normal tenir una relació amb una persona disfluent.

        Formosa noia catalana, l’Eva és la dona que més he estimat a la meva vida i hi vaig tenir una relació molt intensa –la més intensa de totes- de dos anys i dos mesos, fins al setembre del 2012. Llavors, per tant, va venir una separació dolorosíssima, la pitjor de totes. Però sabeu què em deia tantes vegades?. El següent:“m’agrada molt sentir-te a parlar”.

Aquesta frase majúscula, digna d’emmarcar en or, tan prodigiosa com meravellosa, l’afirmava amb recurrència. És del tot irrebatible, doncs, que la primera ocasió que la va esmentar em va impressionar, em va emocionar, em va fer vibrar tant que va forjar una fonda petjada de tal solidesa que transcorreran els anys i continuarà ben encimbellada. A la pràctica, cada cop que escoltava aquestes paraules màgiques ho evocava com una ferma i robusta demostració d’amor, de ponderació, de maduresa, de seny; és a dir, una frase única. I ben bé us puc garantir que ho deia de debò.

Aprofito per escriure aquestes línies, precisament avui, perquè fa tot just sis dies vaig tenir, pel carrer, una trobada casual amb la noia que més he estimat. Feia un any i mig que no la veia i dos que no hi parlava. L’emoció em va desbordar. L’Eva, a la pràctica, malgrat els seus dubtes inicials, es va acabar mostrant atenta i oberta, i crec que contenta de veure’m. I sobretot: ella sap que una part de mi sempre estarà a prop seu.

De fet, les paraules tan dolces i gairebé celestials amb les quals l’Eva constatava la meva parla diferent plasmaven que segurament ha anat quedant de costat, a poc a poc, aquell estigma amb el qual normalment s’havia associat la tartamudesa, i que les noies –i parlo de noies perquè, fem memòria, el 80% dels afectats som homes- poden ser captivades malgrat els símptomes de quequesa.  

Probablement està creixent el respecte cap a les persones que, de vegades, ens costa parlar

L’escena inicial de l’obra de teatre “El discurs del rei” és aclaparadora. Segueix el fil, concretant en aquest tram del començament, de la pel·lícula. És a dir: el rei Jordi VI queda clavat, sense poder-se expressar, orfe de paraules amb un mínim de fluïdesa, a l’estadi de Wembley de Londres davant de desenes de milers de persones. El rei no pot parlar. Les imatges, a causa de la seva duresa, colpeixen, commouen, causen consternació i fan patir amb una força semblant a la d’un vendaval ferotge i endimoniat.

Al teatre Poliorama ningú va riure. Ni de lluny. I estic convençut que l’actor Iván Lastra no va treure cap somriure de cap espectador. Certament, l’escena feia feredat. A mi, per exemple, em va costar passar-la.

Crec que, al teatre, en el decurs de les dues hores de l’obra, tothom va tenir un comportament exemplar, magnífic, per aplaudir amb entusiasme. Modèlic, en definitiva. El respecte cap al trastorn que acompanya un 2% de la població va ser captivador. D’aquells que cal recordar. En aquest sentit, la pregunta és clara: un pas més cap a la normalització de les persones que, de vegades, ens costa parlar?. La resposta s’albira altament satisfactòria. Un deu per a tot el públic!. 

“El discurs del rei” ha arribat al teatre: no us ho perdeu!

De ben segur que són moltes les persones que recorden l’oscaritzada pel·lícula “El discurs del rei”. Doncs bé, des del passat dia 1 de juliol fins el proper diumenge dia 19 se’n fa la versió teatral al Poliorama de Barcelona.

He vist l’obra i, francament, ha estat una grata sorpresa. Això sí: segueix el guió de la pel·lícula gairebé al detall. El personatge principal de la funció, l’Adrián Lastra, que fa de rei Jordi VI, exerceix un paper sublim, com també l’actor que interpreta el peculiar logopeda.

A la pràctica, “El discurs del rei” en versió teatral s’encarrega no tan sols de renovar l’èxit –va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, millor actor i millor director- de la pel·lícula, sinó, a més a més, de remarcar aquella història real de superació. I també: divulga, amb una sensibilitat extrema, aquest trastorn del lleguatge que porta el nom de quequesa o tartamudesa, ensenyant, parant atenció a l’Adrián Lastra en el seu paper de rei Jordi VI, el patiment que poden viure moltes de les persones tocades pel trastorn.

En suma: “El discurs del rei” ha pujat a l’escenari d’una manera més que notable, cosa que, possiblement, pot representar un pas més de cara a la progressiva normalització, en la societat, del quequeig. No us perdeu l’obra. Teniu temps fins el diumenge dia 19. Aneu-hi!. 

Que benvingudes van ser les màquines de venda automàtica de bitllets del transport públic!

El títol de l’entrada és ben cert. Bastants anys enrere s’havia de passar per taquilla, forçosament, per comprar un bitllet de tren o metro. La proliferació de les màquines de venda automàtica en el transport públic devia ser benvinguda per més d’una i més de dues persones amb quequeig. Per a milers, gosaria afirmar. Jo, una d’elles.

Fins i tot, últimament s’han generalitzat les màquines automàtiques per comprar bitllets de trens regionals. Un altre avantatge per a nosaltres. Això sí: per a llarga distància i l’alta velocitat cal passar per taquilla. I parlo de trens, a la pràctica, perquè des de la infantesa han estat una de les meves grans aficions.

Per damunt dels trens, i dels avions també, la meva gran passió és el temps, la meteorologia. Tant que he publicat sis llibres del tema, més tres de geografia. I, en aquest sentit, ahir vaig viure una jornada històrica, emmarcada per sempre més.

En relació el títol de l’entrada, ahir al matí vaig comprar un bitllet de tren en direcció a Manresa en una de les màquines de venda de l’estació de Badalona. I, perquè, doncs, m’he de complicar la vida i anar a la finestreta si ho puc fer automàtic?. De ben segur que la majoria de persones disfluents també ho pensen. Arribat a la capital del Bages, vaig agafar un taxi a l’estació per dirigir-me a Artés, uns quilometres al nord-est de Manresa i un dels punts més tòrrids d’una onada de calor que m’ha fet gaudir al màxim. I a Artés, a quarts de cinc de la tarda, hi vaig fer els 43 ºC, un dels valors més alts de la història meteorològica catalana.

Novament a Manresa, i baixat de l’autocar i encara amb l’emoció al damunt, vaig anar a l’estació de Rodalies. Vaig passar per la màquina de venda de bitllets per comprar el de tornada, tot i que a la finestreta hi havia un xicot ben simpàtic. En definitiva, i ho remarco: per què m’he de complicar si ho puc evitar?. 

Un pas més cap a la normalització de les persones amb discapacitat

És molt probable que molts de vosaltres sapigueu qui és en Pablo Echenique. Efectivament: és una de les cares més visibles del partit polític Podemos, i té una singularitat que en destaca. Així és: en Pablo Echenique té atròfia muscular i, per força, ha d’anar en cadira de rodes. La seva discapacitat és gairebé total.

Doncs bé, dissabte passat, al magnífic programa de La Sexta “La Sexta noche”, va ser àmpliament entrevistat pel presentador i per diversos tertulians i analistes. Em va sorprendre molt gratament la normalitat absoluta amb què se’l tractava. Al plató, en Pablo Echenique era escoltat amb suma atenció i les seves frases semblaven quasi bé sàvies. Ben bé donava la sensació que aquest líder de Podemos no tenia cap mena de discapacitat. O encara millor: que al plató, en directe, ningú donava la més mínima transcendència a la seva feblesa física. Era un més. I això em va satisfer.

Què pretenc exposar amb aquestes paraules?. És ben senzill: que estic segur que si l’entrevistat hagués tingut tartamudesa i no invalidesa física, el tracte hagués estat el mateix d’atent i seriós. A la pràctica, vaig valorar l’entrevista de dissabte com un pas més cap a la normalització tan cercada de les persones amb discapacitat, com nosaltres, els disfluents, tot i que recordareu, d’una entrada al bloc de fa uns mesos, que debatia si ho som o no.  

“Tartamut”: Quina paraula més lletja!

En una de les trobades tan esplèndides, dinàmiques i altament enriquidores que hem fet, els darrers mesos, els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, vàrem parlar del significat que tenia, per a nosaltres, la paraula tartamut.

Un dels aspectes que més em va cridar l’atenció va ser allò que va constatar, del tot convençut, un afable company de l’associació. Va dir: “la palabra tartamudo, a parte de todo lo malo que me ha llevado serlo, es fea. Es muy fea”. El noi sabia, ben bé, què pretenia afirmar. I és veritat: la paraula en si, no és ni gaire maca ni massa atractiva. És un terme que no atrapa ni sedueix per enlloc. I jo, personalment, intento evitar-la. Mai, o gairebé mai, em sentireu a anomenar-la.

Francament, aposto per dir disfluent o persona amb tartamudesa o quequesa, no tartamut. Em sembla, fins i tot, mal sonant, descarada i directíssima, quasi bé ofensiva. Però és cert: sóc tartamut, i no ho amago. I en aquell encontre on ens vàrem reunir diversos socis, qui més qui menys estava d’acord que l’expressió és lletja, fea com va exposar el noi. El mot disfluent o persona amb tartamudesa o quequesa em sembla un pèl més amè, menys contundent, més fàcil, en definitiva, de pronunciar. De fet, si tenir tartamudesa ja no és, pròpiament, una experiência especialment sublim i entusiasta, per la quantitat d’entrebancs, alguns seriosos, però altres més moderats, que tingut i, en el seu conjunt, hem tingut una bona part dels afectats, tenir l’etiqueta terminològica de “tartamuts”, en funció del debat, distès això sí, que vam obrir aquella tarda, no és un detall que faci que haguem de posar-nos a aplaudir amb devoció. 

És compatible tenir tartamudesa i sortir per televisió?

M’agrada l’economia. En sóc aficionat. Em va començar a atraure l’any 2005, en plena bogeria immobiliària. Després, he seguit l’actualitat de la crisi pràcticament minut a minut, i en aquests anys, i naturalment encara ara, he escoltat i escolto uns quants economistes. I n’hi ha un, precisament, relacionat amb el tema que ens ocupa en el bloc, del qual us en vull fer cinc cèntims.

En efecte, l’Edward Hugh és un prestigiós economista britànic que viu a Catalunya, i parla el català. Va ser un dels pocs que va preveure la crisi, i les seves aportacions, en el seu camp, els últims anys han estat sàvies. La seva aparició en programes de la qualitat de Singulars i Retrats, de Televisió de Catalunya, les he seguides atentament. I, doncs, quina particularitat, a més, té el senyor Hugh?. És disfluent, és quec, i de vegades d’una manera greu.

El presentador dels dos programes, en Jaume Barberà, sempre l’ha escoltat gairebé amb fascinació. Com tants teleespectadors deuen haver fet. I com jo mateix. Per què convé ressaltar-ho del tot?. Doncs perquè el senyor Hugh, malgrat expressar-se arítmicament, i en ocasions fins i tot molt, allò que explica mereix l’atenció dels qui l’escolten. I la tartamudesa l’ha acompanyat en tots espais televisius i radiofònics que l’han cridat per relatar els seus coneixements!. És a dir: ni se n’ha amagat, ni els periodistes no l’han volgut en els seus programes perquè és disfluent.

L’Edward Hugh és un exemple. No obstant això, una cosa és certa: tartamudesa i sortir per televisió o per ràdio pot semblar un vincle inabastable. El senyor Hugh, però,  demostra que és possible, i, a més a més, crec que no cal ser un pou de saviesa ni aparèixer a la tele, sinó que pot passar en uns cercles més íntims, que les persones fluïdes poden seguir les nostres oracions irregulars amb suma atenció. 

La tartamudesa en els adults

 Tot adult amb quequeig ha viscut la cronificació del trastorn. Realment és així: quan, ja a l’edat adulta, la tartamudesa no s’ha curat, i sent conscients que molt difícilment ho farà, es parla de l’afectat crònic. Però, certament, ens n’hem d’avergonyir?. Ens ha de doldre?. Aquesta circumstància potencialment adversa ens ha de desinflar l’autoestima?.

El passat dissabte 23 de maig vaig fer 42 anys. Sóc adult. Això és innegable. Relacionant coses, us parlaré d’una de les telefonades que vaig rebre: la de la millor amiga de la meva mare. Així, és ben clar que aquesta bona dona coneix la meva quequesa, i la coneix des de fa dècades. I és probable que ella i la meva mare n’hagin parlat algunes vegades. O no, a causa del patiment que això els pot haver comportat?.

Puc assegurar-vos que no vaig fer, via telefônica, un discurs per treure’s el barret com el de qualsevol dels tres oradors excepcionals de què us vaig parlar dies enrere. En més d’una ocasió, les meves paraules es van manifestar arrítmiques. Aleshores, sabent, naturalment, que la millor amiga de la meva mare m’escoltava amb atenció vaig comprovar que aquesta bona dona, que m’ha vist créixer i fer-me gran, percebia la meva tartamudesa crònica. I us seré franc: em va afectar una mica. Me’n vaig mig avergonyir. Malgrat aquestes circumstàncies, em té un apreci enorme.

És clar que no és un motiu per llançar coets el fet de tenir tartamudesa crònica. Sense la disfluència, com he dit en ocasions anteriors, viuríem bastant millor. I sí, centenars de milers de persones, a l’Estat, i unes quantes desenes de milers, concretament a Catalunya, som quecs crònics. Raó per amagar-nos sota les pedres?. No pas!. Tot i que és veritat que, en determinades condicions, com la descrita, ens pot fer més mal que bé. 

En moments d’èxtasi emocional, les persones amb tartamudesa podem quedar, a l’hora de parlar, travades

És important ressaltar que les persones disfluents, quan estem tranquil·les i reposades, tenim més possibilitats de parlar rítmicament. Això és així de manera general, malgrat que sempre hi pot haver matissos en funció de la tongada de tartamudesa més aguda o més discreta que estiguem travessant. Però, en qualsevol cas, la norma és aquesta.

No obstant això, quan les emocions ens van al màxim, ens sol passar justament el contrari. És a dir: tot i que aquestes emocions puguin ser positives, ens podem travar amb més facilitat. I ja cal donar per segur que, encara molt més, si les esmentades vibracions són negatives.

Us posaré un exemple, del primer cas, el que ens interessa, prou il·lustratiu. Així, dissabte al vespre estava veient, al costat dels meus pares, a casa seva, la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic de Bilbao. M’ho passava d’allò més bé malgrat l’empat inicial. La parla era ben raonable. Ara bé, a la meitat de la primera part, el genial Leo Messi va fer un gol antològic, un dels millors que he vist fer al meu ídol futbolístic. Va ser llavors quan pitjor vaig expressar-me de tot el dia. En comentar, esverat i radiant pel que havia observat per televisió, el gol als meus pares.

Va costar dir-los que, aquell, era el millor gol que havia marcat l’astre argentí durant la temporada i que era un dels més espectaculars de la seva carrera. Ja ho veieu: endut per la joia d’un gol colossal del meu ídol futbolístic, les paraules no arrencaven.

Estic convençut que no vaig ser l’única persona amb senyals de tartamudesa, tot i que la darrera setmana i mitja he estat força bé, que, amb l’entusiasme, va quedar mig muda. Des d’aquí, comentar a les persones amb quequesa que em llegiu, que no us estranyeu, doncs, que vivint uns moments d’èxtasi formidable, perdeu el control de la vostra parla. És un fet transitori, i ben aviat tornaria la calma. Assaboriu l’instant de goig i no us preocupeu en excés si heu quedat encallats. 

És paradoxal: com pot ser que, si un dia parlem amb fluïdesa, hi ha la possibilitat d’enyorar el tartamudeig?

Ja ho deia en el títol: és paradoxal. I, doncs, per què ho és?. Perquè si tenim en compte que la disfluència m’acompanya des dels quatre anys i m’ha influït en nombrosos aspectes, i fins i tot no és cap exageració afirmar que, sense ella, la meva vida hagués estat completament diferent, cosa de la qual n’estic convençudíssim, ¿com pot ser que en el supòsit que un dia la meva parla sigui esplèndida fa que noti una curiosa sensació propera a trobar-la a faltar?. Costa d’entendre-ho, oi?.

Això mateix és el que em va passar dilluns. I és que fins al final de la tarda, prop de les vuit, el ritme oral de tot allò que vaig expressar en totes les circumstàncies i amb totes les persones, va estar caracteritzat per una fluïdesa total. De fet, ja ho constatava en una entrada anterior al bloc, que data de fa uns mesos: esporàdicament puc estar-me un dia, o gairebé sencer, parlant amb la normalitat més absoluta. Episodis, en tot cas, molt puntuals, però, cal dir-ho, sempre celebrats.

No obstant això, i de bracet amb aquesta percepció de celebració, i convé remarcar-ho de ple, sorgeixen aquests pensaments contradictoris i paradoxals citats. Desconec, a més, si aquesta situació és molt poc corrent o bé està relativament estesa entre les persones afectades pel tartamudeig. M’inclino a pensar, però, en la primera opció.

Podem dir que aquesta conducta que pot semblar estranya seria la manera de valorar el quequeig com, certament, un tret tan característic meu, o nostre, si el generalitzem un pèl més, que ve donat perquè, de totes totes, la quequesa i jo anem arreu plegats. Així, en el cas que no aparegui, és com si em faltés una part notòria de mi. Però no es tracta d’un tros qualsevol: es tracta d’una part molt rellevant. Malgrat això, és innegable que, faltat d’una estona, d’unes hores o tot un dia del trastorn, es viu bastant millor. 

Escoltar certes persones fluïdes pot ser, per a nosaltres, els disfluents, fascinant

Sóc un admirador del programa “La Rambla”, de Barcelona Televisió, que, a aquella hora del vespre i com a bon aficionat al futbol, alterno amb l’”Efectivament”, de l’Esport 3. Doncs bé, dimarts, en el magnífic programa de BTV, un dels convidats era l’advocat Josep Vives. I què pretenc ressaltar?. En Josep Vives és, a criteri meu, el tertulià televisiu i radiofònic que, de tots els que segueixo, s’expressa d’una manera més fluïda. És ben cert: el seu parlar és, de debò, majestuós, i sentir-lo és un plaer absolut.

Molt abans de descobrir en Josep Vives, vaig començar a assaborir els discursos excelsos d’un polític català, en Josep Antoni Duran i Lleida. Així, durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya de la tardor del 2003, vaig assistir a un míting, a Badalona, la meva ciutat, que el líder d’Unió feia al costat d’en Jordi Pujol. Aquell discurs davant dels milers de persones que érem al poliesportiu em va, realment, captivar. I no ho he oblidat. En Duran i Lleida va parlar, potser, com mai havia escoltat a parlar ningú. La seva oratòria va ser, com a mínim, sensacional, sinó perfecta.

Passem, ara, a una tercera persona que, parlant, em deixa embaladit. És l’eminent climatòleg Javier Martín-Vide, catedràtic de Geografia física de la Universitat de Barcelona i que va ser professor meu en el primer curs de doctorat, l’any 2004. Per bé que, a classe, les seves frases no passaven d’esplèndides, ja que els alumnes que vam decidir fer el doctorat després de llicenciar-nos érem pocs, és veritat que quan surt a la televisió, cosa que fa ocasionalment i sempre per tocar temes relacionats amb el canvi climàtic, que és una de les seves màximes especialitats, la seva oratòria em deixa clavat a la cadira. Els seus discursos davant les càmeres, m’impressionen. El que explica el professor Martín-Vide és or, pel que diu i per com ho diu.

Ja ho veieu: tant se val l’ordre, però sigui el prestigiós climatòleg, com el polític nacionalista o el tertulià habitual, aquestes tres persones són, probablement, les tres que més em fascinen quan parlen. I compte: no les envejo pas!. Al contrari, cada vegada m’he de treure el barret i aplaudir amb totes les meves forces. 

Quan els futbolistes tartamuts han de parlar davant dels periodistes

Amb el permís de totes aquelles persones que em llegiu i que no us agrada el futbol, avui, malgrat això, tornaré a parlar de l’esport rei. Disculpeu-me, encara que en el fons és justificat ara que ens trobem en el tram decisiu de la temporada i amb els títols en joc.

Fa ben poc us explicava el cas d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid, i que és quec. Doncs bé, dimecres, al Telenotícies migdia de TV3, van oferir unes declaracions seves en roda de premsa davant d’una munió de periodistes valorant el transcendental partit que tenia el seu equip. Em vaig adonar que els segons que l’informatiu va oferir d’en James, el futbolista s’expressava de manera molt arrítmica. Per això, em vaig tornar a preguntar com els pocs jugadors de primera línia quecs que han de sortir a la sala premsa ho enfoquen.

Però clarament per damunt d’aquest episodi, en tinc ben present un altre que, certament, em va colpir. De fet, fa entre deu i quinze anys, un diumenge al vespre, en el programa futbolístic per excel·lència que aleshores feien al Canal 33 resumint la jornada de Lliga, van entrevistar en Toni Velamazán, que aquells que sou aficionats de l’Espanyol segur que el recordeu.

Així, el davanter de l’Espanyol es trobava assegut en un cara a cara enfront del presentador del programa i davant les càmeres. I amb molts milers d’espectadors escoltant-lo.

És evident que desconec si el futbolista portava bé o no tan bé la seva tartamudesa, però, en qualsevol cas, les imatges i les paraules generals de l’entrevista m’han quedat clavades a la memòria. I, efectivament, en Toni parlava a batzegades. Jo, de fet, ja havia observat temps abans les seves dificultats orals.

Segurament, hem de pensar que els futbolistes tímids, davant d’un cúmul de periodistes, no deuen passar la millor estona possible. Però, i els que són quecs?. D’això, en podem parlar un altre dia. De les nostres aparicions en públic, i quan dic nostres em refereixo a les persones que tenim el trastorn, ja en parlarem. 

Més enllà dels tipus oficials de tartamudesa, n’hi ha tantes com persones afectades

He anat remarcant, en entrades anteriors al bloc, que un 2% de la població no s’expressa, a l’hora de parlar, amb fluïdesa. També, en un dels primers escrits us desglossava els diferentes tipus de tartamudesa que existeixen. Ara bé, tot i que les línies mestres que exposen els especialistes són congruents i estan científicament provades, és ben cert que, a la vegada, podem afirmar que hi ha tantes tartamudeses com persones afectades. Aquest detall, a la pràctica, és significatiu i convé que entrem a comentar-lo.

Les trobades tan enriquidores que fem els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, manifesten d’allò més bé aquest punt de vista. Així, fa ben poc, la secretària de l’associació –una senyora molt cordial que no té el trastorn, però sí el seu fill adolescent- va abocar al debat que tots plegats teníem una frase prou eloquent. Va afirmar: “escoltant-vos, m’adono com cadascú de vosaltres té una tartamudesa diferent”. De veritat: la secretària evidenciava aquesta declaració del tot convençuda. I tenia tota la raó del món.

Us he de dir que és freqüent que, quan parlo amb algú que sé que té el trastorn, sigui o no a les magnífiques trobades d’ATCAT, paro molta atenció a les característiques i les singularitats que té el meu interlocutor. Dit això, francament, ja fa bastants anys que he percebut que el meu quequeig no és del tot habitual. Què vull dir?.

La gran majoria d’afectats i d’afectades repeteixen síl·labes i paraules senceres, però, amb més o menys irregularitat, poden fer un discurs perquè les frases els hi surten, tot i que arrítmicament. En el meu cas, però, hi pot haver paraules o frases que, directament, em costi molt de poder-les pronunciar i, llavors, un hipotètic discurs pot quedar trencat o anul·lat. Aquesta és una diferència que he constatat, malgrat que allò que afirmava la secretària de l’associació és una realitat tan inapel·lable que seria perfectament extrapolable ajuntant qualsevol altre grup de nois i noies, o homes i dones, amb senyals clars de tartamudeig. És a dir: al món, hi ha milions de tartamudeses diferentes; a l’Estat, centenars de milers, i a Catalunya, desenes de milers. Cadascú de nosaltres és, en aquest sentit, un exemple demostrable. 

Les persones disfluents somiem que som fluïdes

Enmig de l’oceà d’incertesa, complexitat de les emocions, entrebancs en la vida quotidiana i, fins i tot, sentiments al caire de la solitud que acompanyen un gran nombre de persones afectades de tartamudesa, hi ha la possibilitat manifesta d’un oasi involuntari de calma i benestar.

Efectivament, si són nombrosíssims els quecs, malgrat que, cal advertir-ho, no tots la pateixen, que es troben atrapats per la inestabilitat, és veritat que, dormint, podem tenir un somni ben bé únic i gloriós. Així és: amb més o menys regularitat en el temps, som molts els disfluents que hem somiat que la nostra parla no era anòmala. Dit d’una altra manera: que ens expressàvem sense embarbussar-nos gens ni mica o, com a mínim, que parlàvem molt més fluïdament del que solem fer-ho.

En aquest context, fa ben poc vaig somiar que pronunciava un discurs faltat d’interferències orals davant d’un grup de gent desconeguda. De fet, durant el somni, m’adonava de l’excepcionalitat de l’esdeveniment. Mentre parlava, ho anava celebrant. Més tard, em vaig despertar immers en un somriure. No obstant això, el matí em va fer tornar a la realitat. És a dir: el meu trastorn de comunicació no havia desaparegut. 

Abans de criticar la parla d’algú, assegurem-nos que no tingui tartamudesa

“Crackòvia” és un magnífic programa de TV3 que combina l’humor i el futbol i que s’emet els dilluns. Val a dir que en sóc un admirador, i és molt habitual que els guionistes, els actors i els presentadors em facin riure de valent. “Crackòvia” ha estat tot un encert de la televisió pública catalana.

Ara bé, en l’última emissió, avui fa quatre dies, i en la secció que tenen que s’anomena “Millor parlar al camp”, es va criticar la manera d’expressar-se d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid.

És veritat que, normalment, hi ha una certa burla del parlar dels futbolistes, a qui, sovint, se’ls acusa de poca cultura i d’expressar-se pobrament. No obstant això, en James Rodríguez és un noi quec, i aquest detall, almenys ho espero, se’ls devia passar per alt als guionistes.

D’aquella escena, i alhora sorpresa que em vaig endur, en vaig treure una conclusió que voldria dir ben alt. I és que, segons la meva opinió, abans de criticar la parla d’una persona qualsevol, és necessari assegurar-nos que no pateixi un trastorn, particularment en el cas que ens ocupa, el quequeig. És a dir: ens podem adonar que algú ens parla a poc a poc, que algú altre ens sembli que està nerviós, un altre que doni la sensació que està tens, un altre que ens porti a pensar que té un mal dia, o un altre, que rumiï massa allò que dirà. A la pràctica, els esmento com a exemples, però és perfectament possible que ens topem amb una persona que, en el moment de voler dir allò que vol dir, reuneixi alguna d’aquestes peculiaritats. Donem-li temps. Deixem-ho parlar. Això ens farà més humans. Més sensibles i més solidaris. Potser tingui un trastorn de la parla. Potser tingui tartamudesa. 

És poc habitual, però el tartamudeig pot aparèixer en edats adultes

És sabut que el tartamudeig, en una immensa majoria dels casos, sorgeix a la infantesa, particularment durant els estadis inicials del desenvolupament del llenguatge. Aquesta circumstància, fet i fet, és la més comuna, i d’exemples en trobaríem a cabassos. Ara bé, en algunes persones pot aparèixer, per primer cop, molt més tard; és a dir, avançada la joventut o, fins i tot, en edats adultes, cosa que representa una minoria enmig de la minoria que, pròpiament, som els afectats de quequeig.

En dues de les trobades que, els darrers temps, hem fet els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, he vist el cas de dues persones que poden confirmar aquesta realitat, probablement força menys coneguda, però que cal ressaltar. Així, l’un és soci de la Fundación Española de la Tartamudez, i l’altre, soci de la mateixa ATCAT. Tots dos nois, o homes joves en podríem dir, van comprovar com la tartamudesa entrava a les seves vides al voltant de la trentena, i sense associar-ho a esdeveniments traumàtics, com es podria suposar.

Amb aquestes paraules, és evident que no pretenc atemorir, o com a mínim inquietar, cap persona fluïda, considerant el que apuntava línies enrera. Es tracta d’una minoria entre una minoria, encara que és indiscutible que es faria necessari, en aquest context hipotètic, intentar adaptar-s’hi. A la pràctica, passar d’expressar-se amb una fluïdesa total a començar a embarbussar-se és un canvi que convé no menystenir. 

Un petit truc per intentar dissimular el tartamudeig

He anat explicant en entrades anteriors que tant la meva parla com la de moltes altres persones afectades de quequeig, varia en funció de tot allò que ens vagi passant. En conseqüència, mentre que alguns dies o en algunes èpoques les frases ens surten de manera més rítmica i favorable, en altres ocasions ens embarbussem amb facilitat. A continuació, pretenc centrar-me en aquest segon cas.

He de constatar que arrossego un seguit de dies que la meva parla està espessa. És evident que no me m’alegro pas, però en sintonia amb aquesta realitat inqüestionable, i amb la plena intenció d’esmorteir la riuada de frases irregulars, estic utilitzant amb molta freqüència unes paraules de suport per intentar expressar-me més fluïdament. Quines són?. Bàsicament, dues: “doncs” i “així”, que cada dia nombrosos cops poso enmig de les frases.

He sentit a dir, i, sense anar més lluny, per exemple, una persona que coneix el trastorn verbal que tenim un 2% de la població va comentar-me literalment, que aquests mots són una mena de “muletillas”. Jo, per tant, tinc les dues que us acabo de dir. Ara bé, és veritat que no forçosament a totes les persones que parlem diferent ens van bé les mateixes paraules de suport. En qualsevol cas, és un truc que a mi, amb més o menys èxit, em serveix per pretendre dissimular el quequeig davant de gent amb la qual cal quedar bé. Per què no ho proveu, vosaltres, amb els mots de suport que us encaixin millor?. Fins i tot, podeu assajar diferents possibilitats.

Les persones afectades, ¿quin és el record més llunyà que tenim de la nostra tartamudesa?

No és infreqüent que, en el decurs de les nostres vides, les persones afectades de quequesa, en el supòsit que ens hagués aparegut durant la infantesa, intentem situar els primers records en relació el trastorn.

Exposat aquest paràgraf inicial, val a dir que, en el meu cas, els records més allunyats en el temps vinculats de manera directa al desordre en la parla, em porten a l’any 1981, i en concret a un episodi determinat que ara us comento.

D’entrada, cal ressaltar, considerant que és un any més gran que jo, que la meva cosina Marta va celebrar aquella primavera la primera comunió. A la pràctica, aquesta vivència ja tan distant en el calendari que va viure la Marta, avui una sòlida mare de família, va representar el tret de sortida molt notable de l’angoixa i l’estrès que m’acabaria portant la disfèmia. Així, m’inquietà profundament que tant ella com tots els seus companys, ubicats a l’altar major de l’església badalonina de Sant Josep, van haver de dirigir quatre paraules a la munió d’assistents aplegats. Aquest precedent em va posar, de debò, en un estat d’alerta de proporcions desconegudes. I tan sols sumava 8 anys!. I quedava un any just per la meva possible intervenció en públic a Sant Josep.

Per tant, doncs, tot realitzant un exercici pràctic de memòria històrica, el citat és el tràngol més antic relacionat amb la disfluència del qual, pròpiament, en tinc coneixement. I encara més: si amb 8 anys ja era ben conscient del trastorn i se'm plantejaven un cúmul d'interrogants i un turment prou ostensible, s'ensumava -tot i que, al capdavall, el diumenge de la comunió no ens van obligar a dirigir-nos al públic- un futur tenyit de negre. En qualsevol cas, cal dir que el grau de quequesa durant la infantesa, si bé era força indissimulable, mai va adquirir una intensitat forassenyada; la moderació encara s'imposava. No obstant això, a partir d'aleshores, però, la vida em quedaria condicionada cap a pitjor. 

Com pot ser que encara hi hagi gent que parli de la tartamudesa en to despectiu?

Com és sabut, diumenge passat al vespre hi havia el clàssic entre el Barça i el Reial Madrid. De fet, com acostumo a fer quan tinc ganes de gaudir del meu equip i, sobretot, d’un Messi que em té bocabadat, vaig anar a veure el futbol al bar que tinc a la cantonada del meu carrer. Fins aquí, tot correcte.

Mentre passava una estona magnífica amb diversos dels companys amb els quals coincideixo al bar, a les acaballes del partit el so del televisor va començar a fallar. No vaig saber si era l’aparell o es tractava de problemes del Canal Plus. Així, les paraules dels comentaristes se sentien intermitentment, a ràfegues, a batzegades. Aleshores, un client del bar –un brètol, m’atreviria a afegir- de trenta a quaranta anys va exclamar una frase que em va deixar glaçat. Va dir en veu ben alta perquè tothom l’escoltés: “¡apaga el tartamudo ese!”. Noi, et vas equivocar. Vas estar molt desafortunat.

No em vaig girar d’immediat per esbrinar qui havia pronunciat aquella frase desagradable. Ho vaig fer un parell de minuts després. I vaig deduir, de seguida, qui era el responsable d’aquelles paraules. I jo em pregunto: ¿com pot ser que encara hi hagi gent que parli de la tartamudesa en to despectiu?. Eren ganes de fer-se l’home davant de la seva acompanyant?. Era un xicot que li rellisquen els entrebancs que puguin tenir els altres?. Era una persona sense gaire cultura?. O, simplement, un mal educat?. Doncs no, noi, malgrat que ens vulguis fer callar, no ho farem. 

Hem de fer l’esforç: cal parlar amb naturalitat de la tartamudesa

     “Terrícoles” és un magnífic programa d’entrevistes de Barcelona Televisió. Un dels convidats de la setmana passada va ser el prestigiós escriptor Jordi Sierra i Fabra, que és un dels meus favorits a causa de l’admiració que sento per ell.

A banda d’escoltar-lo amb suma atenció, com sempre, em va sorprendre molt gratament la franquesa amb què s’expressava de la seva tartamudesa. En efecte, en Jordi Sierra i Fabra no tan sols és l’autor amb més llibres publicats a l’Estat –més de 400-, sinó que, a més a més, és quec, tot i que bé cal puntualitzar que la seva tartamudesa és força moderada.

Allò que pretenc ressaltar en aquest text, per damunt de tot, és que, de debò, hem d’intentar fer l’esforç per parlar de la nostra disfluència o de la d’alguna persona propera, amb la mateixa naturalitat i espontaneïtat que va mostrar l’escriptor a “Terrícoles”, de qui és probable que més d’un teleespectador quedés parat, en positiu, de la seves paraules.

Per tant, exterioritzant el trastorn sense dramatismes i allunyant-lo d’una visió particularment pessimista i ofegadora, és evident que farem la nostra aportació amb l’objectiu de relativitzar què significa ser disfluent. 

El telèfon no crema

La paraula enemic és rabiosa i descarada. És un mot que no desperta indiferència, i és fortament malsonant. Quan pensem en un enemic ens ve al cap, potser, alguna persona. Però no tan sols això. També hi ha enemics que no són persones; d’aquests en podem tenir, i en aquest sentit un bon nombre de persones disfèmiques en comparteixen un, el telèfon.

 Centenars de vegades –tal vegada, fins i tot, milers, tal com ha estat el pa de molts dies- he contemplat el telèfon com un veritable enemic. Encara més: un aparell a témer de debò, altament inquietant, que comporta angoixes tan marcades que en ocasions s’evidencien com a indissimulables.

Puc corroborar que no he estat, doncs, un cas únic i excepcional entre el col·lectiu de persones amb signes de quequesa. Particularment, val a dir que la malfiança a allò desconegut, o sigui, a la incertitud de, en moltes ocasions, no saber qui hi haurà a l’altre costat del telèfon i el recel al desenvolupament de la parla, sobretot a l’arrencar, durant la probable conversa han estat motius d’estrès. 

No és cap mena d’exageració, en conseqüència, i afirmat això, que, massa cops, he percebut el telèfon com un estri intimidant durant les èpoques o els dies en què el nivell de la parla ha estat més fluix. En aquest sentit, us en poso un exemple. I és que, quan he de fer una telefonada, sovint prefereixo estar sol, per més que hi hagi al voltant persones de confiança. No obstant això, aquesta circumstància avui dia és, tot i que no sempre, encara vigent, malgrat que altres actituds més negatives, com per exemple no posar-me al telèfon mentre soni o sentir gairebé pànic a fer una trucada, ja han quedat afortunadament superades. Ara bé, m’aventuraria a afirmar que qualsevol de les tres plasmen un comportament gens aliè al món de la tartamudesa. Per tant, una de les vivències habituals on l’adult disfluent se sent més vulnerable és amb el telèfon.

No obstant això, m’agradaria transmetre de totes totes que el telèfon no és cap enemic. En una paraula: el telèfon, no crema. I, fet i fet, no crema perquè, malgrat que de vegades la nostra parla sigui arrítima, hem de perdre la por, en el supòsit que en tinguem. Per experiència pròpia, considero que el més adequat és respirar amb calma i comoditat abans d’agafar una trucada i prèviament a fer-la; és a dir, que la inquietud no se’ns mengi. A més a més, és convenient prendre una posició ben recta de l’esquena i el tronc, estiguem asseguts o dempeus, que facilitaria aquesta millor respiració. I finalment, no ha de ser cap deshonor anticipar-nos; o el que és el mateix: si cal, preparar amb uns instants d’antelació allò que volem comunicar. En suma: petits trucs que poden col·laborar a què el telèfon deixi de cremar. 

Per ser disfluents, ¿la gent que ens coneix ens aprecia i ens estima més?

En un encontre del mes de gener, un soci destacat d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, però també membre de la Fundación Española de la Tartamudez, va abocar a la conversa, convençudíssim, una frase d’una contundència absoluta. Va exclamar que “ser tartamudo es una experiencia unipersonal impresionante”. Aquest raonament em va deixar clavat i, sense anar més lluny, no l’he pogut esborrar.

És del tot ser que tenir disfèmia és una experiència peculiar, diferent a moltes altres, però, a la vegada, cal recordar la darrera entrada al bloc, on us explicava la percepció positiva o negativa que tenim les persones disfluents del nostre trastorn.

Haig de manifestar que ser disfluent és una vivència d’una importància, sovint, més que considerable, d’un valor emocional altíssim. Dit això, considero que, en principi, cap dels afectats està orgullós de quequejar, i que cap de les persones amb el trastorn treu pit inflant-se l’autoestima i gaudint d’unes vibracions excel·lents perquè s’embarbussa expressant-se. Però una dada pretenc ressaltar, i que voldria enllaçar, intentant-lo entendre, i en certa manera defensar, el comentari tan eloqüent amb el qual iniciava aquest text.

Així, els darrers quatre anys, en diverses ocasions i sempre durant tongades de dies de parla benèvola i controlada o després de conversar sobre el tema amb alguna persona de referència del meu entorn, lluny de renegar pels descosits, m’he sentit un noi una mica especial, amb una originalitat que, he arribat a conjecturar, en comptes de provocar pena o desànim, pot fer que algunes persones –no totes- m’observin, fins i tot, amb més afecte, més apreci o més estima. 

La tartamudesa aporta més coses bones o dolentes?

En el darrer grup d’autoajuda organitzat per l’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, en una trobada a la qual vaig assistir, el seu president ens va preguntar als que érem allà si la tartamudesa ens havia aportat més coses bones o dolentes. La resposta, com era previsible, va ser unànime.

He de dir que, amb la pregunta acabada de fer però sense temps per respondre formalment, les nostres cares van ser d’allò més eloqüents. No hi havia cap dubte. Fins i tot, una majoria representativa va afirmar amb una rotunditat total que el quequeig no els havia dut res de bo, ni que fos un mínim entre mínims. És prou clar que aquesta situació plasmava de ple el vessant fosc de la disfluència.

Desconec si amb un to irònic o verídic, hi va haver qui va destacar que el certificat de discapacitat, amb els avantatges que comporta, com vaig escriure la setmana passada, és l’únic fet positiu de la seva condició de disfèmic.

D’altra banda, considero que, en un hipotètic sondeig entre tots els disfèmics, els resultats s’haurien pogut extrapolar fàcilment. A tall de conclusió: la tartamudesa, com a tal, és patida sovint com una càrrega feixuga i empipadora, tot i que, amb una força de voluntat més que considerable i amb un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte negatiu que desanima a un alt nombre d’afectats. 

Les persones amb tartamudesa som discapacitades?

Fins no fa gaire, ben poques vegades m’havia preguntat si jo, com a persona amb un quequeig més o menys clar en funció del dia i les circumstàncies que vaig vivint, m’he de considerar discapacitat. Ara bé, els darrers mesos, aquesta qüestió, tot i no trasbalsar-me, m’ha aparegut amb una certa freqüència. Dit d’una altra manera: ¿les persones amb tartamudesa som discapacitades?.

Francament, crec que aquesta frase podria ser l’eix d’un debat. D’un cantó, he de dir que, gairebé en totes les ocasions que m’ho he preguntat, no m’he considerat discapacitat. Malgrat aquesta opinió, que és la meva i, per tant, pot ser perfectament diferent de la d’altres persones afectades pel trastorn de la parla, bé és cert que haig de manifestar, per aquells que no ho sabeu, fluïds o no fluïds, que existeix la possibilitat, per nosaltres, d’obtenir un certificat de discapacitat. No em sorprèn i, sobretot, felicito a qui l’hagi posat en marxa.

Per tenir el certificat és imprescindible haver estat avaluat per un tribunal mèdic i pagar 450 euros. Tot i així, qui el sol·licita té tots els números d’aconseguir-lo. Posseir-lo, et dóna l’oportunitat de tenir avantatges i descomptes en múltiples aspectes.

Reconec que, de moment, no és prioritari lluitar perquè me’l donin. La meva idea que, en principi, no em veig com a discapacitat, em fa ajornar aquesta possibilitat. Es tracta d’un ajornament transitori o definitiu?. No ho sé pas, però un detall és veritat: les persones amb tartamudesa que considerin que el carnet els ha de servir per treure, almenys, una cosa positiva de la disfluència, que l’obtinguin. Sigui com sigui, la qüestió ni és superficial ni intranscendent: ¿som discapacitats?. Probablement, en funció de com cada afectat s’observi a si mateix. 

Sovint, la tartamudesa es transmet entre familiars

En certa manera, aquesta nova entrada al bloc que esteu començant a llegir ve a ser una continuació de l’última, i de la mateixa manera, també ho és del post on exposava les causes de la quequesa. I és que, afirmat això, és interessant anunciar que no és gens estrany que la tartamudesa es transmeti en les famílies. Ep, però no és per enlloc contagiosa, eh?. Podeu estar al nostre costat tantes vegades com vulgueu que no agafareu la disfluència per aquest motiu.

Una de les raons primordials que la disfluència es mantingui en totes les cultures, en totes les llengües i en tots els països del món és el seu caràcter hereditari indenegable, i dic indenegable perquè està del tot comprovat que, en el supòsit de tenir un familiar amb el trastorn, hi ha més possibilitats que nosaltres mateixos el tinguem. No tan sols és el cas concret de milions de persones al planeta i de milers al nostre país, sinó que jo mateix en puc donar fe.

El meu oncle, que és el germà de la meva mare, sempre l’he observat amb la disfluència. Jo, que sóc, doncs, nebot seu, he heretat el seu parlar. Així, és força probable, tot i que no es pot afirmar amb una certesa absoluta, que jo parlo diferent perquè ell també en parla. Ara bé, pretenc ressaltar plenament un detall que crec obligat de comentar. I és que encara que pugui ser una causa-efecte, mai –i quan dic mai, ho dic de debò!- l'hi he tingut en compte ni l’he culpabilitzat de res, per més que considero que certs aspectes de la meva vida haguessin estat completament diferents del que són si jo m’hagués expressat amb fluïdesa. De tot plegat, convé treure’n una conclusió valuosa: tant si el vostre pare, tiet, germà o avi –i disculpeu que només esmenti homes, malgrat que és necessari recordar que el 80% dels afectats som del sexe masculí- pateixen quequesa i ho lligueu a què vosaltres també en tingueu, no us feu mala sang. És a dir: no els castigueu ni en els pensaments més íntims.  

                                         Els nostres fills tartamudejaran?

És possible que hi hagi alguns pares que es preguntin –i es puguin arribar a  neguitejar- si els seus fills, estiguin per venir o ja hagin nascut, patiran quequeig, i particularment si aquest esdevindrà crònic. En conseqüència, crec que hi ha certs detalls d’interès que cal comentar.  

Així, en el supòsit que parem atenció als riscos primordials que poden portar a què el problema es torni crònic, és convenient posar l’èmfasi en diversos aspectes concrets. Els que exposo a continuació són, en essència, els factors capdals que poden conduir a què la tartamudesa broti.

Per exemple, ser nen o nena ja és, per si mateix, un motiu prou sòlid a l’hora de pensar si la criatura tindrà tartamudesa o no. Fet i fet, està del tot comprovat que per cada quatre nens quecs -o adults, fins i tot- hi ha tan sols una nena -o una adulta- que tingui aquest trastorn de comunicació verbal. Dit d’una altra manera: un 80% dels afectats són –som- del sexe masculí. En segon lloc, cal no passar per alt una circumstància que tantes vegades és determinant: tenir o no tenir antecedents de familiars amb tartamudesa crònica. Dit i fet: considerant que s’ha constatat plenament que la disfèmia té un caràcter hereditari, val a dir que en el supòsit que el pare sigui quec o hi hagi en el cercle familiar pròxim alguna persona que en pateixi, el nen –o la nena, en molts menys casos- suma moltes més possibilitats no solament de sofrir tartamudesa sinó, encara més, de cronificar-la. En aquest ordre de coses, cal notificar que, en el supòsit que l’adult acabi tenint descendència, els fills tindran un 25% de possibilitats de tenir el trastorn. I en tot això, hi ha una dada prou eloqüent. I és que és ben notori que, si passats catorze mesos des de la seva aparició no s’ha corregit l’anomalia, ja serà força difícil que es pugui aconseguir. Per això, és vital, ja des d’un primer moment, intentar aturar la manca de fluïdesa.