Les persones disfluents somiem que som fluïdes

Enmig de l’oceà d’incertesa, complexitat de les emocions, entrebancs en la vida quotidiana i, fins i tot, sentiments al caire de la solitud que acompanyen un gran nombre de persones afectades de tartamudesa, hi ha la possibilitat manifesta d’un oasi involuntari de calma i benestar.

Efectivament, si són nombrosíssims els quecs, malgrat que, cal advertir-ho, no tots la pateixen, que es troben atrapats per la inestabilitat, és veritat que, dormint, podem tenir un somni ben bé únic i gloriós. Així és: amb més o menys regularitat en el temps, som molts els disfluents que hem somiat que la nostra parla no era anòmala. Dit d’una altra manera: que ens expressàvem sense embarbussar-nos gens ni mica o, com a mínim, que parlàvem molt més fluïdament del que solem fer-ho.

En aquest context, fa ben poc vaig somiar que pronunciava un discurs faltat d’interferències orals davant d’un grup de gent desconeguda. De fet, durant el somni, m’adonava de l’excepcionalitat de l’esdeveniment. Mentre parlava, ho anava celebrant. Més tard, em vaig despertar immers en un somriure. No obstant això, el matí em va fer tornar a la realitat. És a dir: el meu trastorn de comunicació no havia desaparegut. 

Abans de criticar la parla d’algú, assegurem-nos que no tingui tartamudesa

“Crackòvia” és un magnífic programa de TV3 que combina l’humor i el futbol i que s’emet els dilluns. Val a dir que en sóc un admirador, i és molt habitual que els guionistes, els actors i els presentadors em facin riure de valent. “Crackòvia” ha estat tot un encert de la televisió pública catalana.

Ara bé, en l’última emissió, avui fa quatre dies, i en la secció que tenen que s’anomena “Millor parlar al camp”, es va criticar la manera d’expressar-se d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid.

És veritat que, normalment, hi ha una certa burla del parlar dels futbolistes, a qui, sovint, se’ls acusa de poca cultura i d’expressar-se pobrament. No obstant això, en James Rodríguez és un noi quec, i aquest detall, almenys ho espero, se’ls devia passar per alt als guionistes.

D’aquella escena, i alhora sorpresa que em vaig endur, en vaig treure una conclusió que voldria dir ben alt. I és que, segons la meva opinió, abans de criticar la parla d’una persona qualsevol, és necessari assegurar-nos que no pateixi un trastorn, particularment en el cas que ens ocupa, el quequeig. És a dir: ens podem adonar que algú ens parla a poc a poc, que algú altre ens sembli que està nerviós, un altre que doni la sensació que està tens, un altre que ens porti a pensar que té un mal dia, o un altre, que rumiï massa allò que dirà. A la pràctica, els esmento com a exemples, però és perfectament possible que ens topem amb una persona que, en el moment de voler dir allò que vol dir, reuneixi alguna d’aquestes peculiaritats. Donem-li temps. Deixem-ho parlar. Això ens farà més humans. Més sensibles i més solidaris. Potser tingui un trastorn de la parla. Potser tingui tartamudesa. 

És poc habitual, però el tartamudeig pot aparèixer en edats adultes

És sabut que el tartamudeig, en una immensa majoria dels casos, sorgeix a la infantesa, particularment durant els estadis inicials del desenvolupament del llenguatge. Aquesta circumstància, fet i fet, és la més comuna, i d’exemples en trobaríem a cabassos. Ara bé, en algunes persones pot aparèixer, per primer cop, molt més tard; és a dir, avançada la joventut o, fins i tot, en edats adultes, cosa que representa una minoria enmig de la minoria que, pròpiament, som els afectats de quequeig.

En dues de les trobades que, els darrers temps, hem fet els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, he vist el cas de dues persones que poden confirmar aquesta realitat, probablement força menys coneguda, però que cal ressaltar. Així, l’un és soci de la Fundación Española de la Tartamudez, i l’altre, soci de la mateixa ATCAT. Tots dos nois, o homes joves en podríem dir, van comprovar com la tartamudesa entrava a les seves vides al voltant de la trentena, i sense associar-ho a esdeveniments traumàtics, com es podria suposar.

Amb aquestes paraules, és evident que no pretenc atemorir, o com a mínim inquietar, cap persona fluïda, considerant el que apuntava línies enrera. Es tracta d’una minoria entre una minoria, encara que és indiscutible que es faria necessari, en aquest context hipotètic, intentar adaptar-s’hi. A la pràctica, passar d’expressar-se amb una fluïdesa total a començar a embarbussar-se és un canvi que convé no menystenir. 

Un petit truc per intentar dissimular el tartamudeig

He anat explicant en entrades anteriors que tant la meva parla com la de moltes altres persones afectades de quequeig, varia en funció de tot allò que ens vagi passant. En conseqüència, mentre que alguns dies o en algunes èpoques les frases ens surten de manera més rítmica i favorable, en altres ocasions ens embarbussem amb facilitat. A continuació, pretenc centrar-me en aquest segon cas.

He de constatar que arrossego un seguit de dies que la meva parla està espessa. És evident que no me m’alegro pas, però en sintonia amb aquesta realitat inqüestionable, i amb la plena intenció d’esmorteir la riuada de frases irregulars, estic utilitzant amb molta freqüència unes paraules de suport per intentar expressar-me més fluïdament. Quines són?. Bàsicament, dues: “doncs” i “així”, que cada dia nombrosos cops poso enmig de les frases.

He sentit a dir, i, sense anar més lluny, per exemple, una persona que coneix el trastorn verbal que tenim un 2% de la població va comentar-me literalment, que aquests mots són una mena de “muletillas”. Jo, per tant, tinc les dues que us acabo de dir. Ara bé, és veritat que no forçosament a totes les persones que parlem diferent ens van bé les mateixes paraules de suport. En qualsevol cas, és un truc que a mi, amb més o menys èxit, em serveix per pretendre dissimular el quequeig davant de gent amb la qual cal quedar bé. Per què no ho proveu, vosaltres, amb els mots de suport que us encaixin millor?. Fins i tot, podeu assajar diferents possibilitats.

Les persones afectades, ¿quin és el record més llunyà que tenim de la nostra tartamudesa?

No és infreqüent que, en el decurs de les nostres vides, les persones afectades de quequesa, en el supòsit que ens hagués aparegut durant la infantesa, intentem situar els primers records en relació el trastorn.

Exposat aquest paràgraf inicial, val a dir que, en el meu cas, els records més allunyats en el temps vinculats de manera directa al desordre en la parla, em porten a l’any 1981, i en concret a un episodi determinat que ara us comento.

D’entrada, cal ressaltar, considerant que és un any més gran que jo, que la meva cosina Marta va celebrar aquella primavera la primera comunió. A la pràctica, aquesta vivència ja tan distant en el calendari que va viure la Marta, avui una sòlida mare de família, va representar el tret de sortida molt notable de l’angoixa i l’estrès que m’acabaria portant la disfèmia. Així, m’inquietà profundament que tant ella com tots els seus companys, ubicats a l’altar major de l’església badalonina de Sant Josep, van haver de dirigir quatre paraules a la munió d’assistents aplegats. Aquest precedent em va posar, de debò, en un estat d’alerta de proporcions desconegudes. I tan sols sumava 8 anys!. I quedava un any just per la meva possible intervenció en públic a Sant Josep.

Per tant, doncs, tot realitzant un exercici pràctic de memòria històrica, el citat és el tràngol més antic relacionat amb la disfluència del qual, pròpiament, en tinc coneixement. I encara més: si amb 8 anys ja era ben conscient del trastorn i se'm plantejaven un cúmul d'interrogants i un turment prou ostensible, s'ensumava -tot i que, al capdavall, el diumenge de la comunió no ens van obligar a dirigir-nos al públic- un futur tenyit de negre. En qualsevol cas, cal dir que el grau de quequesa durant la infantesa, si bé era força indissimulable, mai va adquirir una intensitat forassenyada; la moderació encara s'imposava. No obstant això, a partir d'aleshores, però, la vida em quedaria condicionada cap a pitjor.