Si les persones disfèmiques no pensem en el nostre trastorn, ens expressem amb fluïdesa

El títol d’aquesta nova entrada al bloc és tan cert com ben explícit. Així, en el supòsit que anem a parlar amb algú o ja ho estiguem fent, és altament probable que tinguem present el nostre trastorn oral, independentment del grau de quequeig que ens afecti aquell dia.

És convenient apuntar aquesta dada perquè la situació descrita és tan comuna com general. És a dir: les persones disfèmiques pensem en la nostra disfluència una gran part del dia, per no dir, fins i tot, que a tothora. Dit d’una altra manera: es pot considerar aquest fet com un símptoma més que evident de l’obsessió mental que afecta nombroses persones amb quequeig.

Ara bé, en aquest context habitual, hi ha la possibilitat que, del tot transitòriament, no pensem en la disfluència. Aleshores, tenim bastants números que ens expressem ritmicament, sense embarbussar-nos gens ni mica. De tot plegat cal treure’n una conclusió rellevant. I és que la tartamudesa té un component psicològic notable.

Jo mateix, per exemple, és corrent que gaudeixi d’events relacionats amb les meves passions que em facin oblidar momentàniament el meu trastorn. Per exemple, i com a gran seguidor de la meteorologia que sóc i que em va conduir a publicar sis llibres sobre el tema en el passat, és habitual que davant d’un fenomen meteorològic de primera magnitud em centri tant en la meva passió que no tingui al cap la disfluència. O el que és el mateix: endut per l’emoció d’un torb a l’alta muntanya, impressionat per una gran tramuntana a l’Empordà, esperant l’arribada imminent d’una tempesta o situat a primera línia de la costa observant onades de més de quatre metres, el meu quequeig passa a un pla tan sencundari que, per la circumstància de no pensar-hi durant uns minuts, es pot produir una millora en l’estat de la parla que es pugui perllongar uns dies.