Hem de fer l’esforç: cal parlar amb naturalitat de la tartamudesa

     “Terrícoles” és un magnífic programa d’entrevistes de Barcelona Televisió. Un dels convidats de la setmana passada va ser el prestigiós escriptor Jordi Sierra i Fabra, que és un dels meus favorits a causa de l’admiració que sento per ell.

A banda d’escoltar-lo amb suma atenció, com sempre, em va sorprendre molt gratament la franquesa amb què s’expressava de la seva tartamudesa. En efecte, en Jordi Sierra i Fabra no tan sols és l’autor amb més llibres publicats a l’Estat –més de 400-, sinó que, a més a més, és quec, tot i que bé cal puntualitzar que la seva tartamudesa és força moderada.

Allò que pretenc ressaltar en aquest text, per damunt de tot, és que, de debò, hem d’intentar fer l’esforç per parlar de la nostra disfluència o de la d’alguna persona propera, amb la mateixa naturalitat i espontaneïtat que va mostrar l’escriptor a “Terrícoles”, de qui és probable que més d’un teleespectador quedés parat, en positiu, de la seves paraules.

Per tant, exterioritzant el trastorn sense dramatismes i allunyant-lo d’una visió particularment pessimista i ofegadora, és evident que farem la nostra aportació amb l’objectiu de relativitzar què significa ser disfluent.