Aquests dies he divulgat la tartamudesa als mitjans de comunicació

Dijous passat, 22 d’octubre, es va celebrar el Dia Internacional del Coneixement de la Tartamudesa, una efemèride destacada per a aquelles persones que estem afectades per aquesta anomalia en l’expressió oral.

En sintonia amb això, vaig escriure una carta al director amb l’objectiu que fos publicada en certs diaris de casa nostra. I, fet i fet, no tan sols el text va ser publicat, sinó que tant a La Vanguardia, a El Peridódico com a El Punt Avui el meu escrit va posicionar-se com la carta al director del dia, en tots tres casos destacada i emmarcada.

Sens dubte, el propòsit de la carta era divulgar el trastorn de la parla que ens acompanya a, com a màxim, un 2% de la població, però sobretot conscienciar i sensibilitzar el major nombre de gent possible. I crec, sincerament, escoltant el munt d’opinions entusiastes que m’han caigut, que el text va ser prou encertat.

En el supòsit que no hagueu llegit la carta, us la mostro. Espero que us agradi. És la següent:

Burlar-se d’una persona amb tartamudesa és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa.

       Cal dir que una infinitat de persones tocades per aquest trastorn, que afecta un 2% de la població adulta i està caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l’emissió de les paraules, ha sofert d’amagat. De fet, tot allò que rodeja la tartamudesa, amb excessiva frivolitat, ha estat vist com una anormalitat.

        No podem menystenir que en la parla es troba una part rellevant de la nostra identitat. Aquesta conjectura, ben cert, comporta que una persona amb una expressió oral laberíntica tingui una autoestima poc esperonadora. Així, és prou comú que una munió de sentiments negatius com la por, l’ansietat, la frustració i la vergonya siguin freqüents. De fet, amb l’objectiu d’evitar que la disfluència esdevingui crònica és altament aconsellable la prevenció infantil, també a les escoles. El quequeig, en un estadi inicial, encara el podem fer desaparèixer.

        Tot i això, amb una força de voluntat notable i un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte a qualsevol edat. Aquí, el paper de les associacions és ben vàlid. A Catalunya, tenim Atcat, que en un entorn pensat per a nosaltres posa al nostre abast diferents accions per ajudar-nos en aquest camí vers la superació i l’autoconeixement.

        És cert que la nostra parla esdevé singular, però és l’hora de manifestar que, en definitiva, només parlem diferent, no pas malament. Simplement, diferent. 

Realment, la gent és conscient dels entrebancs que pot provocar el tartamudeig?

Fa tan sols uns dies, en la darrera trobada que hem fet els socis d’ATCAT, un company, que també és de la Fundación Española de la Tartamudez, exposava, convençudíssim, que “la gente no es consciente de los problemas que causa ser tartamudo”.

De fet, vaig pretendre lligar aquest raonament tan sòlid a un de similar que va manifestar la logopeda convidada al programa de TV3 “Els matins” amb motiu de l’estrena teatral de “El discurs del rei” i que, aquí, al bloc, us vaig remarcar plenament. Aquella senyora, fem memòria, subratllava el patiment gens superficial que pot originar. I és que, efectivament, en Ricardo tenia tota la raó del món, i fins i tot va rebre el suport de l’atenta, cordial i professional secretària d’ATCAT. I el meu, també.

     

        En el supòsit que m’estigueu llegint persones fluïdes atureu-vos a pensar un moment en el que ara us diré. Per exemple, l’ansietat que pot inundar moltes persones disfluents en les reunions de feina, quan toca parlar davant dels companys, i encara més si cal fer una exposició pública a l’empresa, o a l’escola o la universitat. Però, també, el nerviosisme que s’abat en certs afectats en un restaurant quan toca demanar al cambrer els plats. O en el cas que sigui necessari anar a la finestreta de l’estació per demanar un bitllet, si no hi ha màquina autovenda. O en l’instant de parlar amb algú a qui es vol caure en gràcia, perquè hi tinguem un interès destacat. I tants i tants casos. Gairebé infinits i recurrents en la vida quotidiana.

 

         Francament, crec que només una porció mínima de la població és conscient d’aquesta problemàtica continuada, i aquesta part quasi bé ínfima de persones va vinculada, probablement, a aquelles que tenen algú en el seu entorn afectat per la disfluència. Perquè, ras i curt, la gent s’ha aturat a pensar en els entrebancs que pot provocar el tartamudeig?.