“Tartamut”: Quina paraula més lletja!

En una de les trobades tan esplèndides, dinàmiques i altament enriquidores que hem fet, els darrers mesos, els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, vàrem parlar del significat que tenia, per a nosaltres, la paraula tartamut.

Un dels aspectes que més em va cridar l’atenció va ser allò que va constatar, del tot convençut, un afable company de l’associació. Va dir: “la palabra tartamudo, a parte de todo lo malo que me ha llevado serlo, es fea. Es muy fea”. El noi sabia, ben bé, què pretenia afirmar. I és veritat: la paraula en si, no és ni gaire maca ni massa atractiva. És un terme que no atrapa ni sedueix per enlloc. I jo, personalment, intento evitar-la. Mai, o gairebé mai, em sentireu a anomenar-la.

Francament, aposto per dir disfluent o persona amb tartamudesa o quequesa, no tartamut. Em sembla, fins i tot, mal sonant, descarada i directíssima, quasi bé ofensiva. Però és cert: sóc tartamut, i no ho amago. I en aquell encontre on ens vàrem reunir diversos socis, qui més qui menys estava d’acord que l’expressió és lletja, fea com va exposar el noi. El mot disfluent o persona amb tartamudesa o quequesa em sembla un pèl més amè, menys contundent, més fàcil, en definitiva, de pronunciar. De fet, si tenir tartamudesa ja no és, pròpiament, una experiência especialment sublim i entusiasta, per la quantitat d’entrebancs, alguns seriosos, però altres més moderats, que tingut i, en el seu conjunt, hem tingut una bona part dels afectats, tenir l’etiqueta terminològica de “tartamuts”, en funció del debat, distès això sí, que vam obrir aquella tarda, no és un detall que faci que haguem de posar-nos a aplaudir amb devoció. 

És compatible tenir tartamudesa i sortir per televisió?

M’agrada l’economia. En sóc aficionat. Em va començar a atraure l’any 2005, en plena bogeria immobiliària. Després, he seguit l’actualitat de la crisi pràcticament minut a minut, i en aquests anys, i naturalment encara ara, he escoltat i escolto uns quants economistes. I n’hi ha un, precisament, relacionat amb el tema que ens ocupa en el bloc, del qual us en vull fer cinc cèntims.

En efecte, l’Edward Hugh és un prestigiós economista britànic que viu a Catalunya, i parla el català. Va ser un dels pocs que va preveure la crisi, i les seves aportacions, en el seu camp, els últims anys han estat sàvies. La seva aparició en programes de la qualitat de Singulars i Retrats, de Televisió de Catalunya, les he seguides atentament. I, doncs, quina particularitat, a més, té el senyor Hugh?. És disfluent, és quec, i de vegades d’una manera greu.

El presentador dels dos programes, en Jaume Barberà, sempre l’ha escoltat gairebé amb fascinació. Com tants teleespectadors deuen haver fet. I com jo mateix. Per què convé ressaltar-ho del tot?. Doncs perquè el senyor Hugh, malgrat expressar-se arítmicament, i en ocasions fins i tot molt, allò que explica mereix l’atenció dels qui l’escolten. I la tartamudesa l’ha acompanyat en tots espais televisius i radiofònics que l’han cridat per relatar els seus coneixements!. És a dir: ni se n’ha amagat, ni els periodistes no l’han volgut en els seus programes perquè és disfluent.

L’Edward Hugh és un exemple. No obstant això, una cosa és certa: tartamudesa i sortir per televisió o per ràdio pot semblar un vincle inabastable. El senyor Hugh, però,  demostra que és possible, i, a més a més, crec que no cal ser un pou de saviesa ni aparèixer a la tele, sinó que pot passar en uns cercles més íntims, que les persones fluïdes poden seguir les nostres oracions irregulars amb suma atenció. 

La tartamudesa en els adults

 Tot adult amb quequeig ha viscut la cronificació del trastorn. Realment és així: quan, ja a l’edat adulta, la tartamudesa no s’ha curat, i sent conscients que molt difícilment ho farà, es parla de l’afectat crònic. Però, certament, ens n’hem d’avergonyir?. Ens ha de doldre?. Aquesta circumstància potencialment adversa ens ha de desinflar l’autoestima?.

El passat dissabte 23 de maig vaig fer 42 anys. Sóc adult. Això és innegable. Relacionant coses, us parlaré d’una de les telefonades que vaig rebre: la de la millor amiga de la meva mare. Així, és ben clar que aquesta bona dona coneix la meva quequesa, i la coneix des de fa dècades. I és probable que ella i la meva mare n’hagin parlat algunes vegades. O no, a causa del patiment que això els pot haver comportat?.

Puc assegurar-vos que no vaig fer, via telefônica, un discurs per treure’s el barret com el de qualsevol dels tres oradors excepcionals de què us vaig parlar dies enrere. En més d’una ocasió, les meves paraules es van manifestar arrítmiques. Aleshores, sabent, naturalment, que la millor amiga de la meva mare m’escoltava amb atenció vaig comprovar que aquesta bona dona, que m’ha vist créixer i fer-me gran, percebia la meva tartamudesa crònica. I us seré franc: em va afectar una mica. Me’n vaig mig avergonyir. Malgrat aquestes circumstàncies, em té un apreci enorme.

És clar que no és un motiu per llançar coets el fet de tenir tartamudesa crònica. Sense la disfluència, com he dit en ocasions anteriors, viuríem bastant millor. I sí, centenars de milers de persones, a l’Estat, i unes quantes desenes de milers, concretament a Catalunya, som quecs crònics. Raó per amagar-nos sota les pedres?. No pas!. Tot i que és veritat que, en determinades condicions, com la descrita, ens pot fer més mal que bé. 

En moments d’èxtasi emocional, les persones amb tartamudesa podem quedar, a l’hora de parlar, travades

És important ressaltar que les persones disfluents, quan estem tranquil·les i reposades, tenim més possibilitats de parlar rítmicament. Això és així de manera general, malgrat que sempre hi pot haver matissos en funció de la tongada de tartamudesa més aguda o més discreta que estiguem travessant. Però, en qualsevol cas, la norma és aquesta.

No obstant això, quan les emocions ens van al màxim, ens sol passar justament el contrari. És a dir: tot i que aquestes emocions puguin ser positives, ens podem travar amb més facilitat. I ja cal donar per segur que, encara molt més, si les esmentades vibracions són negatives.

Us posaré un exemple, del primer cas, el que ens interessa, prou il·lustratiu. Així, dissabte al vespre estava veient, al costat dels meus pares, a casa seva, la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic de Bilbao. M’ho passava d’allò més bé malgrat l’empat inicial. La parla era ben raonable. Ara bé, a la meitat de la primera part, el genial Leo Messi va fer un gol antològic, un dels millors que he vist fer al meu ídol futbolístic. Va ser llavors quan pitjor vaig expressar-me de tot el dia. En comentar, esverat i radiant pel que havia observat per televisió, el gol als meus pares.

Va costar dir-los que, aquell, era el millor gol que havia marcat l’astre argentí durant la temporada i que era un dels més espectaculars de la seva carrera. Ja ho veieu: endut per la joia d’un gol colossal del meu ídol futbolístic, les paraules no arrencaven.

Estic convençut que no vaig ser l’única persona amb senyals de tartamudesa, tot i que la darrera setmana i mitja he estat força bé, que, amb l’entusiasme, va quedar mig muda. Des d’aquí, comentar a les persones amb quequesa que em llegiu, que no us estranyeu, doncs, que vivint uns moments d’èxtasi formidable, perdeu el control de la vostra parla. És un fet transitori, i ben aviat tornaria la calma. Assaboriu l’instant de goig i no us preocupeu en excés si heu quedat encallats.