Abans es creia que el naixement d’un germà provocava quequesa

        Val a dir, tot buscant una explicació, que, algunes persones, hagin fet per pretendre lligar el naixement de la seva tartamudesa crònica a la infantesa amb algun esdeveniment notori, que una de les conviccions principals, un dels mites per excel·lència -avui del tot caduc i obsolet-, assenyalava que una de les raons fonamentals de la quequesa era la naixença d’un germà.

En aquest sentit, és fàcil deduir que, a parer de les persones que ho havien esbombat i que probablement va calar amb una certa seriositat en les famílies afectades, el desordre en la parla sorgia a conseqüència de la gelosia del germà o germana gran, teòricament destronat, envers el petit, el nouvingut que tindria totes les atencions. En definitiva: una teoria, per tant, tan antiquada com ridícula.

Jo mateix, sense anar més lluny, adonant-me ja fa una bona colla d’anys que el brot de la disfluència va coincidir amb l’arribada al món de la meva germana, la Judit, ho vaig vincular a aquest fet. I sí, durant molt de temps d’aquesta manera ho vaig creure. I és que, abans, i val la pena subratllar-ho novament, es creia que la naixença d’un germà provocava quequesa.

A la pràctica, us estic parlant de la meva germaneta, més jove que jo, per dos motius bàsics. En primer lloc, perquè, naturalment, és una referència de primeríssima línia i del tot insubstituïble per mi. A més, tenim una relació exquisida, tot i que, cal dir-ho, treballem junts, i aquesta circumstància comporta, de tant en tant, alguna maregassa. Però els únics i puntuals xocs que tenim són estrictament laborals.

I, en segon lloc, em fa il·lusió parlar d’ella perquè aquests dies està fruint d’un viatge encisador. Concretament, és al Canadà gaudint d’unes vacances majestuoses i d’uns paisatges, a les Muntanyes Rocalloses, altament ovacionables. 

Si les persones disfèmiques no pensem en el nostre trastorn, ens expressem amb fluïdesa

El títol d’aquesta nova entrada al bloc és tan cert com ben explícit. Així, en el supòsit que anem a parlar amb algú o ja ho estiguem fent, és altament probable que tinguem present el nostre trastorn oral, independentment del grau de quequeig que ens afecti aquell dia.

És convenient apuntar aquesta dada perquè la situació descrita és tan comuna com general. És a dir: les persones disfèmiques pensem en la nostra disfluència una gran part del dia, per no dir, fins i tot, que a tothora. Dit d’una altra manera: es pot considerar aquest fet com un símptoma més que evident de l’obsessió mental que afecta nombroses persones amb quequeig.

Ara bé, en aquest context habitual, hi ha la possibilitat que, del tot transitòriament, no pensem en la disfluència. Aleshores, tenim bastants números que ens expressem ritmicament, sense embarbussar-nos gens ni mica. De tot plegat cal treure’n una conclusió rellevant. I és que la tartamudesa té un component psicològic notable.

Jo mateix, per exemple, és corrent que gaudeixi d’events relacionats amb les meves passions que em facin oblidar momentàniament el meu trastorn. Per exemple, i com a gran seguidor de la meteorologia que sóc i que em va conduir a publicar sis llibres sobre el tema en el passat, és habitual que davant d’un fenomen meteorològic de primera magnitud em centri tant en la meva passió que no tingui al cap la disfluència. O el que és el mateix: endut per l’emoció d’un torb a l’alta muntanya, impressionat per una gran tramuntana a l’Empordà, esperant l’arribada imminent d’una tempesta o situat a primera línia de la costa observant onades de més de quatre metres, el meu quequeig passa a un pla tan sencundari que, per la circumstància de no pensar-hi durant uns minuts, es pot produir una millora en l’estat de la parla que es pugui perllongar uns dies. 

Tot i que hi ha persones que resten importància al fet de ser tartamudes, el més habitual, i amb diferència, és que empitjorin les condicions de vida dels afectats

He anat subratllant en diferents entrades al bloc els entrebancs de diversos tipus que solen acompanyar, en el seu dia a dia, les persones amb quequeig. Amb tot, és bo recordar que aquesta premissa no és del tot general. Dit d’una altra manera: mentre que, per un cantó, hi ha persones que pateixen cruelment la seva disfluència, n’hi ha d’altres que transiten pel trastorn, tot i que més aviat són minoritàries, amb un ànim força més favorable. Us en poso un parell d’exemples clarificadors.

Així, fa ben pocs dies, en la trobada d’ATCAT posterior al gruix de les vacances, vaig tenir l’oportunitat de comprovar aquests contrastos aguts en dos dels meus companys d’associació.

D’una banda, un noi que no du gaire bé la seva disfluència, va reconèixer que en les reunions a l’empresa on treballa, quan es tracta de debatre aspectes de la feina, roman apartat i en un racó, com apartat de la resta, i sense intervenir. Aquesta circumstància, que vaig entendre i comprendre perfectament i em va sensibilitzar de ple, és la més comuna.

Però, d’altra banda, un altre company va afirmar que, en cinc dies, tenia l’exposició pública del seu projecte de màster. I va anar més enllà: no ha advertit ningú dels que l’avaluaran que té un trastorn de la parla. Un cop de valentia indenegable que va remarcar dient-me que aquest projecte el convertirà en el seu negoci, en la seva petita empresa. És a dir: malgrat la problemàtica oral que indiscutiblement arrossega, i que no és pas moderada, es convertirà en emprenedor. Sens dubte, un aplaudiment més que sincer per aquest company, i un exemple a seguir, encara que és congruent pensar que aquesta actitud no és la més habitual en una persona amb quequeig.

En suma: dues mostres de la desigualtat, malgrat que el primer fet és bastant més dominant que el segon, que pot comportar la tartamudesa en la manera amb què l’enfoquen els afectats.