Abans es creia que el naixement d’un germà provocava quequesa

        Val a dir, tot buscant una explicació, que, algunes persones, hagin fet per pretendre lligar el naixement de la seva tartamudesa crònica a la infantesa amb algun esdeveniment notori, que una de les conviccions principals, un dels mites per excel·lència -avui del tot caduc i obsolet-, assenyalava que una de les raons fonamentals de la quequesa era la naixença d’un germà.

En aquest sentit, és fàcil deduir que, a parer de les persones que ho havien esbombat i que probablement va calar amb una certa seriositat en les famílies afectades, el desordre en la parla sorgia a conseqüència de la gelosia del germà o germana gran, teòricament destronat, envers el petit, el nouvingut que tindria totes les atencions. En definitiva: una teoria, per tant, tan antiquada com ridícula.

Jo mateix, sense anar més lluny, adonant-me ja fa una bona colla d’anys que el brot de la disfluència va coincidir amb l’arribada al món de la meva germana, la Judit, ho vaig vincular a aquest fet. I sí, durant molt de temps d’aquesta manera ho vaig creure. I és que, abans, i val la pena subratllar-ho novament, es creia que la naixença d’un germà provocava quequesa.

A la pràctica, us estic parlant de la meva germaneta, més jove que jo, per dos motius bàsics. En primer lloc, perquè, naturalment, és una referència de primeríssima línia i del tot insubstituïble per mi. A més, tenim una relació exquisida, tot i que, cal dir-ho, treballem junts, i aquesta circumstància comporta, de tant en tant, alguna maregassa. Però els únics i puntuals xocs que tenim són estrictament laborals.

I, en segon lloc, em fa il·lusió parlar d’ella perquè aquests dies està fruint d’un viatge encisador. Concretament, és al Canadà gaudint d’unes vacances majestuoses i d’uns paisatges, a les Muntanyes Rocalloses, altament ovacionables.