És paradoxal: com pot ser que, si un dia parlem amb fluïdesa, hi ha la possibilitat d’enyorar el tartamudeig?

Ja ho deia en el títol: és paradoxal. I, doncs, per què ho és?. Perquè si tenim en compte que la disfluència m’acompanya des dels quatre anys i m’ha influït en nombrosos aspectes, i fins i tot no és cap exageració afirmar que, sense ella, la meva vida hagués estat completament diferent, cosa de la qual n’estic convençudíssim, ¿com pot ser que en el supòsit que un dia la meva parla sigui esplèndida fa que noti una curiosa sensació propera a trobar-la a faltar?. Costa d’entendre-ho, oi?.

Això mateix és el que em va passar dilluns. I és que fins al final de la tarda, prop de les vuit, el ritme oral de tot allò que vaig expressar en totes les circumstàncies i amb totes les persones, va estar caracteritzat per una fluïdesa total. De fet, ja ho constatava en una entrada anterior al bloc, que data de fa uns mesos: esporàdicament puc estar-me un dia, o gairebé sencer, parlant amb la normalitat més absoluta. Episodis, en tot cas, molt puntuals, però, cal dir-ho, sempre celebrats.

No obstant això, i de bracet amb aquesta percepció de celebració, i convé remarcar-ho de ple, sorgeixen aquests pensaments contradictoris i paradoxals citats. Desconec, a més, si aquesta situació és molt poc corrent o bé està relativament estesa entre les persones afectades pel tartamudeig. M’inclino a pensar, però, en la primera opció.

Podem dir que aquesta conducta que pot semblar estranya seria la manera de valorar el quequeig com, certament, un tret tan característic meu, o nostre, si el generalitzem un pèl més, que ve donat perquè, de totes totes, la quequesa i jo anem arreu plegats. Així, en el cas que no aparegui, és com si em faltés una part notòria de mi. Però no es tracta d’un tros qualsevol: es tracta d’una part molt rellevant. Malgrat això, és innegable que, faltat d’una estona, d’unes hores o tot un dia del trastorn, es viu bastant millor. 

Escoltar certes persones fluïdes pot ser, per a nosaltres, els disfluents, fascinant

Sóc un admirador del programa “La Rambla”, de Barcelona Televisió, que, a aquella hora del vespre i com a bon aficionat al futbol, alterno amb l’”Efectivament”, de l’Esport 3. Doncs bé, dimarts, en el magnífic programa de BTV, un dels convidats era l’advocat Josep Vives. I què pretenc ressaltar?. En Josep Vives és, a criteri meu, el tertulià televisiu i radiofònic que, de tots els que segueixo, s’expressa d’una manera més fluïda. És ben cert: el seu parlar és, de debò, majestuós, i sentir-lo és un plaer absolut.

Molt abans de descobrir en Josep Vives, vaig començar a assaborir els discursos excelsos d’un polític català, en Josep Antoni Duran i Lleida. Així, durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya de la tardor del 2003, vaig assistir a un míting, a Badalona, la meva ciutat, que el líder d’Unió feia al costat d’en Jordi Pujol. Aquell discurs davant dels milers de persones que érem al poliesportiu em va, realment, captivar. I no ho he oblidat. En Duran i Lleida va parlar, potser, com mai havia escoltat a parlar ningú. La seva oratòria va ser, com a mínim, sensacional, sinó perfecta.

Passem, ara, a una tercera persona que, parlant, em deixa embaladit. És l’eminent climatòleg Javier Martín-Vide, catedràtic de Geografia física de la Universitat de Barcelona i que va ser professor meu en el primer curs de doctorat, l’any 2004. Per bé que, a classe, les seves frases no passaven d’esplèndides, ja que els alumnes que vam decidir fer el doctorat després de llicenciar-nos érem pocs, és veritat que quan surt a la televisió, cosa que fa ocasionalment i sempre per tocar temes relacionats amb el canvi climàtic, que és una de les seves màximes especialitats, la seva oratòria em deixa clavat a la cadira. Els seus discursos davant les càmeres, m’impressionen. El que explica el professor Martín-Vide és or, pel que diu i per com ho diu.

Ja ho veieu: tant se val l’ordre, però sigui el prestigiós climatòleg, com el polític nacionalista o el tertulià habitual, aquestes tres persones són, probablement, les tres que més em fascinen quan parlen. I compte: no les envejo pas!. Al contrari, cada vegada m’he de treure el barret i aplaudir amb totes les meves forces. 

Quan els futbolistes tartamuts han de parlar davant dels periodistes

Amb el permís de totes aquelles persones que em llegiu i que no us agrada el futbol, avui, malgrat això, tornaré a parlar de l’esport rei. Disculpeu-me, encara que en el fons és justificat ara que ens trobem en el tram decisiu de la temporada i amb els títols en joc.

Fa ben poc us explicava el cas d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid, i que és quec. Doncs bé, dimecres, al Telenotícies migdia de TV3, van oferir unes declaracions seves en roda de premsa davant d’una munió de periodistes valorant el transcendental partit que tenia el seu equip. Em vaig adonar que els segons que l’informatiu va oferir d’en James, el futbolista s’expressava de manera molt arrítmica. Per això, em vaig tornar a preguntar com els pocs jugadors de primera línia quecs que han de sortir a la sala premsa ho enfoquen.

Però clarament per damunt d’aquest episodi, en tinc ben present un altre que, certament, em va colpir. De fet, fa entre deu i quinze anys, un diumenge al vespre, en el programa futbolístic per excel·lència que aleshores feien al Canal 33 resumint la jornada de Lliga, van entrevistar en Toni Velamazán, que aquells que sou aficionats de l’Espanyol segur que el recordeu.

Així, el davanter de l’Espanyol es trobava assegut en un cara a cara enfront del presentador del programa i davant les càmeres. I amb molts milers d’espectadors escoltant-lo.

És evident que desconec si el futbolista portava bé o no tan bé la seva tartamudesa, però, en qualsevol cas, les imatges i les paraules generals de l’entrevista m’han quedat clavades a la memòria. I, efectivament, en Toni parlava a batzegades. Jo, de fet, ja havia observat temps abans les seves dificultats orals.

Segurament, hem de pensar que els futbolistes tímids, davant d’un cúmul de periodistes, no deuen passar la millor estona possible. Però, i els que són quecs?. D’això, en podem parlar un altre dia. De les nostres aparicions en públic, i quan dic nostres em refereixo a les persones que tenim el trastorn, ja en parlarem. 

Més enllà dels tipus oficials de tartamudesa, n’hi ha tantes com persones afectades

He anat remarcant, en entrades anteriors al bloc, que un 2% de la població no s’expressa, a l’hora de parlar, amb fluïdesa. També, en un dels primers escrits us desglossava els diferentes tipus de tartamudesa que existeixen. Ara bé, tot i que les línies mestres que exposen els especialistes són congruents i estan científicament provades, és ben cert que, a la vegada, podem afirmar que hi ha tantes tartamudeses com persones afectades. Aquest detall, a la pràctica, és significatiu i convé que entrem a comentar-lo.

Les trobades tan enriquidores que fem els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, manifesten d’allò més bé aquest punt de vista. Així, fa ben poc, la secretària de l’associació –una senyora molt cordial que no té el trastorn, però sí el seu fill adolescent- va abocar al debat que tots plegats teníem una frase prou eloquent. Va afirmar: “escoltant-vos, m’adono com cadascú de vosaltres té una tartamudesa diferent”. De veritat: la secretària evidenciava aquesta declaració del tot convençuda. I tenia tota la raó del món.

Us he de dir que és freqüent que, quan parlo amb algú que sé que té el trastorn, sigui o no a les magnífiques trobades d’ATCAT, paro molta atenció a les característiques i les singularitats que té el meu interlocutor. Dit això, francament, ja fa bastants anys que he percebut que el meu quequeig no és del tot habitual. Què vull dir?.

La gran majoria d’afectats i d’afectades repeteixen síl·labes i paraules senceres, però, amb més o menys irregularitat, poden fer un discurs perquè les frases els hi surten, tot i que arrítmicament. En el meu cas, però, hi pot haver paraules o frases que, directament, em costi molt de poder-les pronunciar i, llavors, un hipotètic discurs pot quedar trencat o anul·lat. Aquesta és una diferència que he constatat, malgrat que allò que afirmava la secretària de l’associació és una realitat tan inapel·lable que seria perfectament extrapolable ajuntant qualsevol altre grup de nois i noies, o homes i dones, amb senyals clars de tartamudeig. És a dir: al món, hi ha milions de tartamudeses diferentes; a l’Estat, centenars de milers, i a Catalunya, desenes de milers. Cadascú de nosaltres és, en aquest sentit, un exemple demostrable.