Parlem diferent, no malament

Apunto una pregunta, que tot seguit intentaré respondre. Veureu quines particularitats té, en un pla de força detall, el meu quequeig –bé, tots aquells que em coneixeu prou que ho sabeu.  

Val la pena distingir –fem memòria de l’entrada anterior- entre una tartamudesa tònica i una de clònica; així, mentre que la primera s’atansa a aquelles persones que sofreixen interrupcions provocades per bloquejos i espasmes, la segona se centra sobretot en aquelles que repeteixen síl·labes i paraules. Més aviat, les característiques de la meva quequesa em porta a vincular-la amb el tipus tònic, tot i que, de manera menys recurrent, amb senyals de clònica. A la pràctica, doncs, aquest resultat combinat m’ha conduït a deduir que el més adient és identificar-la amb una tartamudesa mitxa.

Per tal d’esquematitzar-la, us exposo, per tant, els trets que, uns dies més uns dies menys, l’evidencien. Els trets destacats els allisto a continuació: repeticions de sons, de síl·labes, de parts de paraules o, fins i tot, de paraules senceres; prolongació de sons i síl·labes; bloquejos i visibles esforços per iniciar una frase o mantenir la parla, i pauses i vacil·lacions. I anant més enllà: en les èpoques en què el quequeig s’ha mostrat àlgid res m’allunyava de la idea de situar-me en una fase d’indisciplinada tartamudesa, on tot un seguit de bloquejos acompanyats de moviments facials bruscos –que poden recordar, perfectament, els tics- i d’una accentuada tensió muscular, però també les repeticions i les prolongacions, han format part íntegre del meu patró de parla.

És convenient constatar que les particularitats del meu quequeig no tan sols les evidencio jo. És coherent afirmar i remarcar les vegades que faci falta que som milers els afectats, només a Catalunya, pel tipus mitx de quequesa. Ara bé, m’agradaria afirmar que, parant atenció a les persones que més o menys conec i que tenen, també, la disfluència, he pogut comprovar que predomina la variant clònica, o sigui, aquella que exterioritza en especial les repeticions de síl·labes i paraules.

No ostant això, pretenc apuntalar fermament una idea prou sòlida i que fa temps que em volta. Així, malgrat que la nostra parla sigui singular i que no s’assembli del tot a la del restant 98% de la població, és l’hora de manifestar plenament que, en definitiva, només parlem diferent, no malament. Simplement, diferent. 

Tots tartamudegem de la mateixa manera?

Valorant el fet que la tartamudesa, que és del tot involuntària, que no és pas una malaltia ni és en absolut contagiosa, és una alteració força visible des de la perspectiva de l’interlocutor, aquesta singular manera d’expressar-se es fa patent tant amb repeticions de paraules o síl·labes, o bé en forma de bloquejos. I encara més: també pot exterioritzar-se, conjuntament, de les tres maneres. I anant més enllà, també és plausible que es produeixin manifestacions motores de diversa índole; per exemple, i amb el pròposit d’esmentar-ne només tres, malgrat que destacades, gesticular amb els ulls, moure bruscament la mandíbula o tenir dificultats respiratòries.

Ara bé, és convenient detallar que s’han distingit tres tipus principals de tartamudeses. En primer lloc, hi ha la quequesa clònica, que és la més coneguda, encara que no vol dir que sigui la més habitual. Ve singularitzada per visibles repeticions de síl·labes i/o paraules; en segon lloc, existeix la quequesa tònica, on les interrupcions involuntàries són causades per bloquejos i espasmes més que no pas per repeticions; i, en tercer lloc, tenim la quequesa mitxa, és a dir, una mescla de totes dues i que representa el tipus principal entre els afectats per la disfluència.

Tot i els tres tipus genèrics i principals desglossats, cal anotar que, en funció de la seva aparició, se’n poden distingir tres classes més. D’entrada, l’anomenada tartamudesa progressiva o de desenvolupament, que és la més comuna i estesa, irromp durant la infantesa i és la que podria convertir-se en crònica si no es corregeix, com a màxim, a l’adolescència; també, la tartamudesa psicogènica, que sol ser una conseqüència directa, en l’edat adulta, vinculada a fets traumàtics i que pot aparèixer bruscament; i, en tercera instància -i com l’anterior situada en un pla secundari en referència al nombre de persones afectades-, existeix la tartamudesa neurogènica, lligada a lesions cerebrals i que, igualment, sorgeix de cop i volta.

 Una circumstància significativa que cal no passar per alt és la desigual intensitat de la tartamudesa. Afirmat això, existeixen cinc graus que són interessants d’esmentar: quequesa lleu, això és, aquella que es presenta en les persones que tartamudegen o es bloquegen en menys d’un 5% de les síl·labes; quequesa lleu a moderada, en què se’ls fa visible el problema entre un 5 i 10% de les síl·labes; quequesa moderada, entre un 10 i 15%; quequesa moderada a severa, entre un 15 i 20%; i, finalment, quequesa severa, on la persona disfluent repeteix o es bloqueja en més d’un 20% de les síl·labes. I una nota complementària: dels cinc graus, els més freqüents són els tres primers, i de tot això que apuntem cal treure’n una bona conclusió. I és que partint de la premisa que tartamudegem de diferent manera, gairebé podem dir que cada persona té –tenim- un tartamudeig concret. 

Estem discriminats?

¿Per què en tantes ocasions, en especial en temps que ja formen part del passat, encara que a l’actualitat bastant menys, s’ha equiparat la tartamudesa a un tema tabú, o sigui, del qual era millor evitar parlar-ne?. És a dir: estem discriminats?.Val la pena que hi reflexionem.

Malgrat que les persones amb disfèmia hem viscut situacions a voltes xocants, traumàtiques i altament desesperançadores, només algunes -i tan sols rarament- han gosat treure la disfluència a conversa. Dit d’una altra manera: una infinitat de persones delmades pel trastorn ha sofert d’amagat i en secret un patiment de proporcions més que considerables. És molt probable, doncs, que hagi estat a causa d’una raó fonamental: perquè tot sovint -detall gens menystenible que ja es comença a corregir- la persona disfèmica ha estat estigmatitzada com a anòmala, desplaent i repulsiva. Sí, sóc contundent, oi?. No ho veieu així, vosaltres?. Tot i aquestes duríssimes circumstàncies, avui l’escenari aparentment sembla menys odiós.

Des de la modèstia d’aquest bloc, us animo –a tots aquells que patiu, com jo, la disfluència- que de cap de les maneres us tanqueu en vosaltres mateixos, o sigui, que declareu obertament a les persones de confiança la lluita quotidiana amb el problema i les inquietuds que us tenallen el dia a dia. Tot plegat, és prou important. ¿No creieu que amb aquest comportament més escaient serà més fàcil que la quequesa arraconi aquest estigma, aquesta mena de discriminació, amb la qual tantes vegades se l’ha evocada amb una fredor tan esgarrifosa com demolidora?.  Fet i fet, les persones amb quequesa s’han inclinat i encara s’inclinen, en general, a no expressar a quasi bé ningú -o a ningú!- el seu problema; tant, per entendre-ho, que ho han pretès enterrar evitant parlar-ne, fins i tot, amb les persones del voltant. En quatre paraules precises: tot allò que rodejés la tartamudesa, amb excessiva frivolitat ha estat vist com una anormalitat. 

Avui, Dia Internacional per al Coneixement de la Tartamudesa

Avui 22 d’octubre és el Dia Mundial per al Coneixement de la Tartamudesa i, en relació amb aquesta efemèride, tenia ganes de comentar-vos quantes persones n’estem afectades.

He de dir que, en moltes ocasions, les dades estadístiques no són més que simples números. Ara bé, darrere aquests números hi ha nombroses malalties i trastorns que es poden definir de minoritaris. No obstant això, no per aquest motiu cal menystenir les persones que se’n veuen desafavorides. En aquest ordre de coses, per tant, puc anunciar en veu alta, talment com és fàcil de constatar en les meves converses amb els altres i en el dia a dia, que el quequeig és un d’aquests fets que toquen a un percentatge baixíssim de persones.  

D’acord amb les afirmacions anteriors, doncs, se sap del cert que el 2% de la població pateix quequeig. Malgrat que, amb aquesta dada sobre la taula, pot donar la sensació que es tracta d’una disfunció d’allò més minoritària, és incontestable que, de vegades, el seu impacte pot esdevenir fulminant.

Dit això, val a dir que, malgrat que és convenient subratllar que estadísticament sembla un problema molt puntual, o sigui, que colpeix una part quasi bé ínfima de la gent, voldria remarcar que el quequeig afecta a persones de tots els països del món i de totes les llengues. Per tant, val a dir que tant a Catalunya –on sumem 120.000 les persones afectades- com a l’Estat espanyol –unes 800.000- la quequesa, també anomenada tartamudesa, disfluència o disfèmia i que altera fortament la comunicació verbal de la persona, delma la qualitat de vida de qui la sofreix. I enmig de tot plegat, cal comentar que se’n veuen afectades moltes més persones del gènere masculí –en una proporció de 4 a 1- que femení. A més, té especial incidència en els infants i, ja durant l’edat adulta, he d’advertir que la seva cura no és possible. 

Què s'entén per tartamudesa?

Us definiré el concepte tartamudesa. En línies generals, la tartamudesa o quequesa –que és ben bé el mateix- és evocada com un trastorn de la parla caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l’emissió de les paraules, acompanyades de diversos moviments i desordres respiratoris i vasomotors. I us dono altra definició interessant per entendre-la millor: és un trastorn de la comunicació caracteritzat per la repetició o el bloqueig espasmòdic d’un so, una síl·laba o una paraula.

Val a dir que aquest trastorn, un dels nombrosos existents del llenguatge i la parla i ben probablement el més estigmatitzat i envoltat d’un cert tabú durant molt de temps, ha estat definit de la mà de molts autors. En qualsevol cas, en les paraules del paràgraf anterior he pretès resumir-ho.

Tot i que deia que és un dels trastorns de la parla, és ben veritat que cal veure’l com el més rellevant en relació la fluïdesa d’aquesta, entenent-se com a fluïdesa la facilitat, sense esforç, per parlar en un flux continuat. I és que, dit això, val la pena subratllar que és una alteració molt visible que condueix a expressar-se de manera anòmala.

Benvinguts al bloc

Neix un nou bloc. “Deixa’m parlar” se centrarà en el trastorn de la parla més visible i comú, i a la vegada el que històricament ha estat més estigmatitzat, que existeix, la tartamudesa o quequesa. Jo mateix, des dels quatre anys, en sóc un dels afectats.

“Deixa’m parlar”, apreciats internautes, no tan sols oferirà algunes de les meves vivències, siguin més dures o més anecdòtiques, sinó que, alhora, també emfatitzarà en aspectes teòrics del trastorn. Aquests, crec, són necessaris.

És evident que, en el bloc, hi explicaré certes intimitats. Però, sobretot, sota una premissa fonamental: la tartamudesa, ja a l’edat adulta, no té cura. Des d’aquest punt de vista, el quequeig sol comportar una sèrie d’entrebancs psicològics a les persones que el pateixen. Ara bé, a “Deixa’m parlar” intentaré donar algunes pautes amb l’objectiu de relativitzar-lo.

D’altra banda, no amago que, tant de bo, el bloc es converteixi en un cop de mà, amb la intenció que surtin de la seva foscor, per a aquelles persones a qui la disfluència els provoca més malestar. Simultàniament, m’agradaria que fos, també, un espai de trobada, tant per a afectats com per a persones que, volent opinar del tema, s’expressin amb total fluïdesa. Perquè, nosaltres, els quecs, simplement parlem diferent, no pas malament. Simplement, diferent.