Sovint, la tartamudesa es transmet entre familiars

En certa manera, aquesta nova entrada al bloc que esteu començant a llegir ve a ser una continuació de l’última, i de la mateixa manera, també ho és del post on exposava les causes de la quequesa. I és que, afirmat això, és interessant anunciar que no és gens estrany que la tartamudesa es transmeti en les famílies. Ep, però no és per enlloc contagiosa, eh?. Podeu estar al nostre costat tantes vegades com vulgueu que no agafareu la disfluència per aquest motiu.

Una de les raons primordials que la disfluència es mantingui en totes les cultures, en totes les llengües i en tots els països del món és el seu caràcter hereditari indenegable, i dic indenegable perquè està del tot comprovat que, en el supòsit de tenir un familiar amb el trastorn, hi ha més possibilitats que nosaltres mateixos el tinguem. No tan sols és el cas concret de milions de persones al planeta i de milers al nostre país, sinó que jo mateix en puc donar fe.

El meu oncle, que és el germà de la meva mare, sempre l’he observat amb la disfluència. Jo, que sóc, doncs, nebot seu, he heretat el seu parlar. Així, és força probable, tot i que no es pot afirmar amb una certesa absoluta, que jo parlo diferent perquè ell també en parla. Ara bé, pretenc ressaltar plenament un detall que crec obligat de comentar. I és que encara que pugui ser una causa-efecte, mai –i quan dic mai, ho dic de debò!- l'hi he tingut en compte ni l’he culpabilitzat de res, per més que considero que certs aspectes de la meva vida haguessin estat completament diferents del que són si jo m’hagués expressat amb fluïdesa. De tot plegat, convé treure’n una conclusió valuosa: tant si el vostre pare, tiet, germà o avi –i disculpeu que només esmenti homes, malgrat que és necessari recordar que el 80% dels afectats som del sexe masculí- pateixen quequesa i ho lligueu a què vosaltres també en tingueu, no us feu mala sang. És a dir: no els castigueu ni en els pensaments més íntims.