Tot i que no ens expressem amb fluïdesa, podem enamorar algú; quan estàvem junts em deia: “m’agrada molt sentir-te parlar”

Un exemple d’allò més rellevant de les dificultats interpersonals i socials que ocasiona la tartamudesa és el contacte amb persones del sexe contrari. D’acord amb això, està ben comprovat que presentar-se, citar-se o conversar amb una persona de l’altre sexe és un dels aspectes primordials on el jove o l’adult tartamut se sent més vulnerable, dèbil i invalidat. En una paraula: una conducta sovint turmentadora però massa vegades real que serveix per defugir una quequesa perceptible davant d’un oient al qual es voldria caure en gràcia. No obstant això, cal canviar aquesta mentalitat. A continuació, us intentaré convencer, i us adonareu com deuen ser moltes les noies que veuen com un fet normal tenir una relació amb una persona disfluent.

        Formosa noia catalana, l’Eva és la dona que més he estimat a la meva vida i hi vaig tenir una relació molt intensa –la més intensa de totes- de dos anys i dos mesos, fins al setembre del 2012. Llavors, per tant, va venir una separació dolorosíssima, la pitjor de totes. Però sabeu què em deia tantes vegades?. El següent:“m’agrada molt sentir-te a parlar”.

Aquesta frase majúscula, digna d’emmarcar en or, tan prodigiosa com meravellosa, l’afirmava amb recurrència. És del tot irrebatible, doncs, que la primera ocasió que la va esmentar em va impressionar, em va emocionar, em va fer vibrar tant que va forjar una fonda petjada de tal solidesa que transcorreran els anys i continuarà ben encimbellada. A la pràctica, cada cop que escoltava aquestes paraules màgiques ho evocava com una ferma i robusta demostració d’amor, de ponderació, de maduresa, de seny; és a dir, una frase única. I ben bé us puc garantir que ho deia de debò.

Aprofito per escriure aquestes línies, precisament avui, perquè fa tot just sis dies vaig tenir, pel carrer, una trobada casual amb la noia que més he estimat. Feia un any i mig que no la veia i dos que no hi parlava. L’emoció em va desbordar. L’Eva, a la pràctica, malgrat els seus dubtes inicials, es va acabar mostrant atenta i oberta, i crec que contenta de veure’m. I sobretot: ella sap que una part de mi sempre estarà a prop seu.

De fet, les paraules tan dolces i gairebé celestials amb les quals l’Eva constatava la meva parla diferent plasmaven que segurament ha anat quedant de costat, a poc a poc, aquell estigma amb el qual normalment s’havia associat la tartamudesa, i que les noies –i parlo de noies perquè, fem memòria, el 80% dels afectats som homes- poden ser captivades malgrat els símptomes de quequesa.  

Probablement està creixent el respecte cap a les persones que, de vegades, ens costa parlar

L’escena inicial de l’obra de teatre “El discurs del rei” és aclaparadora. Segueix el fil, concretant en aquest tram del començament, de la pel·lícula. És a dir: el rei Jordi VI queda clavat, sense poder-se expressar, orfe de paraules amb un mínim de fluïdesa, a l’estadi de Wembley de Londres davant de desenes de milers de persones. El rei no pot parlar. Les imatges, a causa de la seva duresa, colpeixen, commouen, causen consternació i fan patir amb una força semblant a la d’un vendaval ferotge i endimoniat.

Al teatre Poliorama ningú va riure. Ni de lluny. I estic convençut que l’actor Iván Lastra no va treure cap somriure de cap espectador. Certament, l’escena feia feredat. A mi, per exemple, em va costar passar-la.

Crec que, al teatre, en el decurs de les dues hores de l’obra, tothom va tenir un comportament exemplar, magnífic, per aplaudir amb entusiasme. Modèlic, en definitiva. El respecte cap al trastorn que acompanya un 2% de la població va ser captivador. D’aquells que cal recordar. En aquest sentit, la pregunta és clara: un pas més cap a la normalització de les persones que, de vegades, ens costa parlar?. La resposta s’albira altament satisfactòria. Un deu per a tot el públic!. 

“El discurs del rei” ha arribat al teatre: no us ho perdeu!

De ben segur que són moltes les persones que recorden l’oscaritzada pel·lícula “El discurs del rei”. Doncs bé, des del passat dia 1 de juliol fins el proper diumenge dia 19 se’n fa la versió teatral al Poliorama de Barcelona.

He vist l’obra i, francament, ha estat una grata sorpresa. Això sí: segueix el guió de la pel·lícula gairebé al detall. El personatge principal de la funció, l’Adrián Lastra, que fa de rei Jordi VI, exerceix un paper sublim, com també l’actor que interpreta el peculiar logopeda.

A la pràctica, “El discurs del rei” en versió teatral s’encarrega no tan sols de renovar l’èxit –va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, millor actor i millor director- de la pel·lícula, sinó, a més a més, de remarcar aquella història real de superació. I també: divulga, amb una sensibilitat extrema, aquest trastorn del lleguatge que porta el nom de quequesa o tartamudesa, ensenyant, parant atenció a l’Adrián Lastra en el seu paper de rei Jordi VI, el patiment que poden viure moltes de les persones tocades pel trastorn.

En suma: “El discurs del rei” ha pujat a l’escenari d’una manera més que notable, cosa que, possiblement, pot representar un pas més de cara a la progressiva normalització, en la societat, del quequeig. No us perdeu l’obra. Teniu temps fins el diumenge dia 19. Aneu-hi!. 

Que benvingudes van ser les màquines de venda automàtica de bitllets del transport públic!

El títol de l’entrada és ben cert. Bastants anys enrere s’havia de passar per taquilla, forçosament, per comprar un bitllet de tren o metro. La proliferació de les màquines de venda automàtica en el transport públic devia ser benvinguda per més d’una i més de dues persones amb quequeig. Per a milers, gosaria afirmar. Jo, una d’elles.

Fins i tot, últimament s’han generalitzat les màquines automàtiques per comprar bitllets de trens regionals. Un altre avantatge per a nosaltres. Això sí: per a llarga distància i l’alta velocitat cal passar per taquilla. I parlo de trens, a la pràctica, perquè des de la infantesa han estat una de les meves grans aficions.

Per damunt dels trens, i dels avions també, la meva gran passió és el temps, la meteorologia. Tant que he publicat sis llibres del tema, més tres de geografia. I, en aquest sentit, ahir vaig viure una jornada històrica, emmarcada per sempre més.

En relació el títol de l’entrada, ahir al matí vaig comprar un bitllet de tren en direcció a Manresa en una de les màquines de venda de l’estació de Badalona. I, perquè, doncs, m’he de complicar la vida i anar a la finestreta si ho puc fer automàtic?. De ben segur que la majoria de persones disfluents també ho pensen. Arribat a la capital del Bages, vaig agafar un taxi a l’estació per dirigir-me a Artés, uns quilometres al nord-est de Manresa i un dels punts més tòrrids d’una onada de calor que m’ha fet gaudir al màxim. I a Artés, a quarts de cinc de la tarda, hi vaig fer els 43 ºC, un dels valors més alts de la història meteorològica catalana.

Novament a Manresa, i baixat de l’autocar i encara amb l’emoció al damunt, vaig anar a l’estació de Rodalies. Vaig passar per la màquina de venda de bitllets per comprar el de tornada, tot i que a la finestreta hi havia un xicot ben simpàtic. En definitiva, i ho remarco: per què m’he de complicar si ho puc evitar?. 

Un pas més cap a la normalització de les persones amb discapacitat

És molt probable que molts de vosaltres sapigueu qui és en Pablo Echenique. Efectivament: és una de les cares més visibles del partit polític Podemos, i té una singularitat que en destaca. Així és: en Pablo Echenique té atròfia muscular i, per força, ha d’anar en cadira de rodes. La seva discapacitat és gairebé total.

Doncs bé, dissabte passat, al magnífic programa de La Sexta “La Sexta noche”, va ser àmpliament entrevistat pel presentador i per diversos tertulians i analistes. Em va sorprendre molt gratament la normalitat absoluta amb què se’l tractava. Al plató, en Pablo Echenique era escoltat amb suma atenció i les seves frases semblaven quasi bé sàvies. Ben bé donava la sensació que aquest líder de Podemos no tenia cap mena de discapacitat. O encara millor: que al plató, en directe, ningú donava la més mínima transcendència a la seva feblesa física. Era un més. I això em va satisfer.

Què pretenc exposar amb aquestes paraules?. És ben senzill: que estic segur que si l’entrevistat hagués tingut tartamudesa i no invalidesa física, el tracte hagués estat el mateix d’atent i seriós. A la pràctica, vaig valorar l’entrevista de dissabte com un pas més cap a la normalització tan cercada de les persones amb discapacitat, com nosaltres, els disfluents, tot i que recordareu, d’una entrada al bloc de fa uns mesos, que debatia si ho som o no.