Aquests dies he divulgat la tartamudesa als mitjans de comunicació

Dijous passat, 22 d’octubre, es va celebrar el Dia Internacional del Coneixement de la Tartamudesa, una efemèride destacada per a aquelles persones que estem afectades per aquesta anomalia en l’expressió oral.

En sintonia amb això, vaig escriure una carta al director amb l’objectiu que fos publicada en certs diaris de casa nostra. I, fet i fet, no tan sols el text va ser publicat, sinó que tant a La Vanguardia, a El Peridódico com a El Punt Avui el meu escrit va posicionar-se com la carta al director del dia, en tots tres casos destacada i emmarcada.

Sens dubte, el propòsit de la carta era divulgar el trastorn de la parla que ens acompanya a, com a màxim, un 2% de la població, però sobretot conscienciar i sensibilitzar el major nombre de gent possible. I crec, sincerament, escoltant el munt d’opinions entusiastes que m’han caigut, que el text va ser prou encertat.

En el supòsit que no hagueu llegit la carta, us la mostro. Espero que us agradi. És la següent:

Burlar-se d’una persona amb tartamudesa és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa.

       Cal dir que una infinitat de persones tocades per aquest trastorn, que afecta un 2% de la població adulta i està caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l’emissió de les paraules, ha sofert d’amagat. De fet, tot allò que rodeja la tartamudesa, amb excessiva frivolitat, ha estat vist com una anormalitat.

        No podem menystenir que en la parla es troba una part rellevant de la nostra identitat. Aquesta conjectura, ben cert, comporta que una persona amb una expressió oral laberíntica tingui una autoestima poc esperonadora. Així, és prou comú que una munió de sentiments negatius com la por, l’ansietat, la frustració i la vergonya siguin freqüents. De fet, amb l’objectiu d’evitar que la disfluència esdevingui crònica és altament aconsellable la prevenció infantil, també a les escoles. El quequeig, en un estadi inicial, encara el podem fer desaparèixer.

        Tot i això, amb una força de voluntat notable i un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte a qualsevol edat. Aquí, el paper de les associacions és ben vàlid. A Catalunya, tenim Atcat, que en un entorn pensat per a nosaltres posa al nostre abast diferents accions per ajudar-nos en aquest camí vers la superació i l’autoconeixement.

        És cert que la nostra parla esdevé singular, però és l’hora de manifestar que, en definitiva, només parlem diferent, no pas malament. Simplement, diferent.