Probablement està creixent el respecte cap a les persones que, de vegades, ens costa parlar

L’escena inicial de l’obra de teatre “El discurs del rei” és aclaparadora. Segueix el fil, concretant en aquest tram del començament, de la pel·lícula. És a dir: el rei Jordi VI queda clavat, sense poder-se expressar, orfe de paraules amb un mínim de fluïdesa, a l’estadi de Wembley de Londres davant de desenes de milers de persones. El rei no pot parlar. Les imatges, a causa de la seva duresa, colpeixen, commouen, causen consternació i fan patir amb una força semblant a la d’un vendaval ferotge i endimoniat.

Al teatre Poliorama ningú va riure. Ni de lluny. I estic convençut que l’actor Iván Lastra no va treure cap somriure de cap espectador. Certament, l’escena feia feredat. A mi, per exemple, em va costar passar-la.

Crec que, al teatre, en el decurs de les dues hores de l’obra, tothom va tenir un comportament exemplar, magnífic, per aplaudir amb entusiasme. Modèlic, en definitiva. El respecte cap al trastorn que acompanya un 2% de la població va ser captivador. D’aquells que cal recordar. En aquest sentit, la pregunta és clara: un pas més cap a la normalització de les persones que, de vegades, ens costa parlar?. La resposta s’albira altament satisfactòria. Un deu per a tot el públic!.