Unes teories ben curioses

S’ha comprovat que la quequesa, perfectament identificable per a qualsevol oient i que es presenta amb més o menys severitat i amb alts i baixos en el decurs de la vida de l’afectat crònic i que pot agreujar-se en situacions de tensió, ha existit sempre, potser fins i tot des que l’home va començar a parlar. En aquest sentit, una de les evidències per excel·lència que porten a pensar que, en efecte, ha existit des de temps remots és que els egipcis, en els seus jeroglífics, ja representaven a persones amb símptomes de quequeig.

Ara bé, cercant quina és la causa -o les causes- que el provoquen, val a dir que han estat molt nombroses les teories –quasi bé una rere l’altra- que s’han donat en el transcurs de la història.

Exposat això, algunes hipòtesis curioses i originals i divulgades en èpoques passades, i d’aquesta manera es creia al segle XIV en una de les explicacions més llunyanes de què es té constància, ens condueixen a anunciar que la raó bàsica era la  humitat que envolta la llengua. Fent un salt cronològic notable i passant al segle XIX, es culpava a la manca de voluntat per parlar. Fins i tot, una altra teoria que a hores d’ara també sembla estrambòtica, com les dues anteriors, responsabilitzava una possible desviació de la llengua.

Malgrat aquestes tres raons prou destacades tot i la seva alta originalitat, i que n’acompanyaven d’altres que es van valorar i totes plegades s’han constatat com del tot equivocades, és ben cert que no va ser fins a partir de mitjans del segle XX quan les investigacions van començar a concloure unes causes més favorables, precises i, particularment, força més ajustades a la realitat, com les que la setmana passada us vaig voler explicar. 

Lletres i paraules que costen més

Documentant-me, he descobert que no han estat poques les persones disfluents que s’han canviat el nom. A causa d’una raó, per a ells, poderosa: el seu nom els costava de dir.

Puc comentar-vos que no creia que certes persones amb senyals evidents de tartamudesa arribessin a aquests extrems. En tot cas, es tracta d’una mostra més de les dificultats que pot comportar el trastorn de la parla més comú. Però els entenc.

En el meu cas, hi ha lletres i paraules més complicades de pronunciar. La c, la p i la t són, en principi, les que m’incomoden més. Per exemple, no crec que, en el supòsit que algun dia tingui un fill, li posi Pau o Pere. Així mateix, no voldria que la meva  pròxima parella es digués, també per exemple, Paula. Contràriament, lletres com la a, la j o la s em són fàcils.

De fet, no he trobat una explicació concloent a aquesta circumstància particular. Ara bé, fruit d’això, nombroses vegades m’he vist obligat, al darrer instant, a canviar una paraula per una altra, encara que la segona opció no sigui tan lògica. 

PER QUÈ TARTAMUDEGEM?

D’entrada, hem d’afirmar que, fins i tot avui dia i amb les nombroses investigacions que s’han fet i es continuen fent, no es coneixen amb certesa les causes exactes que provoquen el quequeig. Ara bé, sí que ja es pot concloure que la raó probablement sigui multifactorial. O el que és el mateix: fruit de la mescla d’una sèrie de factors neurològics, genètics, piscòlogics i socials.

Així, malgrat que és convenient subratllar novament que amb total exactitud no se’n saben les causes, en part perquè la interrelació de tots aquests factors dificulta les investigacions, és veritat que s’ha pogut constatar el fet que el cervell actua de manera desigual en el supòsit que la persona sigui o no sigui disfluent. Exposat això, cal dir que s’ha demostrat que les persones amb quequesa activen algunes àrees de l’hemisferi dret, just a l’inversa de les persones que s’expressen amb fluïdesa, que usen l’hemisferi esquerre. A banda, un altre estudi recent ha posat de manifest que en les persones amb quequesa s’observa un error de percepció dels sons de la parla. Per tant, després d’analitzar un grup de persones disfèmiques, es va veure que aquestes persones percebien de manera anormal aquests sons, i que la resposta cerebral no era correcte en relació els estímuls auditius fonètics. Aquesta resposta cerebral singular ens podria impedir parlar amb naturalitat.

Prosseguint amb altres estudis dels darrers anys, és interessant assenyalar que s’han descobert tres gens vinculats amb la continuïtat de la disfluència en persones de la mateixa família; és a dir, que és comú que el quequeig es transmeti de generació en generació. A la pràctica, aquesta predisposició genètica del trastorn -de la qual, doncs, ben pocs dubtes en queden- fa que 2/3 de les persones afectades tenen un familiar, directe o no, amb els mateixos símptomes. També, una altra investigació indica que els infants que parlen dues llengües a casa tenen més possibilitats de patir quequeig i de no curar-se’n posteriorment.

En suma, per tant, la notable diversitat de teories que s’han divulgat i publicat del perquè de la tartamudesa no ha trobat, de moment, tot i els avenços dels últims temps,  una total certesa ni una explicació consensuada. 

Unes criatures entranyables

Els meus amics de major confiança són en Xavi i en David. Tant l’un com l’altre, xicots molt treballadors, són casats i pares d’un parell de criatures. Ara us vull parlar dels fills d’en David, amb qui m’hi uneix una importantíssima amistat des dels quatre anys.

Justament, us presento l’Arnau i la Laia perquè la nena, avui, fa set anys. En sintonia amb aquest aniversari, he decidit aturar-me a explicar-vos que, els nens, poden adonar-se de la parla disfluent.

Nascut l’11 de març del 2004, sempre vaig tenir present, des del primer dia, que tard o d’hora, l’Arnau em faria algun comentari o, com a mínim, alguna cara de sorpresa en veure’m expressar-me, en ocasions, amb certes dificultats. Aquest pensament el veia com a molt probable de fer-se realitat. Però em vaig equivocar. La Laia, amb només sis anys el setembre passat, i davant d’un bloquig notori meu, va riure. Riure, en tot cas, amb la innocència i l'amor amb què ho fan les criatures de la seva edat.

Sent-ne testimoni, ràpidament, el seu pare i la seva mare, la Cristina, la van renyar. Jo vaig quedar mut. Mut perquè era la primera vegada que els fills d’en Xavi o en David ressaltaven el meu trastorn. Així, en contra dels meus pronòstics, la Laia s’havia avançat a l’Arnau. En qualsevol cas, és evident que, per ser com era un episodi esperat, no em vaig disgustar. L’Arnau i la Laia, són paraules majors. Com els seus pares. 

Unes experiències inèdites

Els darrers dies he tingut l’oportunitat de conèixer un seguit de persones qualificades que pateixen el mateix trastorn de comunicació que jo. L’experiència, totalment inèdita, l’he valorada no tan sols interessantíssima sinó, a la vegada, altament reconstituïent.

Dissabte vaig tenir el plaer –i ho dic d’aquesta manera- d’assistir a una trobada d’un grup d’autoajuda combinat de la Fundación Española de la Tartamudez i de l’Associació Catalana de la Tartamudesa, creada fa només un parell d’anys. Els seus dos presidents, presents a la reunió, el senyor Adolfo i en Josep, respectivament, eren persones obertes, contentes i amb un somriure gairebé permanent malgrat les visibles dificultats a l’hora d’expressar-se.

El senyor Adolfo va explicar anècdotes i vivències diverses relaciones amb el quequeig. Un home educat, cavallerós i proper que ha sortit nombroses vegades als mitjans de comunicació i que, fins i tot, va pronunciar, anys enrere, un discurs al Congrés dels Diputats. Mil aplaudiments per a ell!.

D’altra banda, en Josep pràcticament em va rebre amb els braços oberts. Un xicot simpàtic i cordial que, com tots els que ens trobàvem en aquella sala, incloses dues noies –i ho remarco perquè elles, en nombre d’afectades, en són moltíssimes menys-, parlàvem diferent; uns més rítmicament, a altres els costava més.

Finalment, vull agrair del tot la conversa telefònica infinitament afectuosa que vaig tenir la setmana passada amb la Yolanda, la vicepresidenta de la Fundación Española. Una noia valenta que, aquesta mateixa tardor, ha sortit per una televisió d’àmbit estatal, i una noia amb una empenta innegable que no s’avergonyeix per enlloc de parlar diferent.

A vosaltres tres, doncs, i als companys del grup d’autoajuda, una forta abraçada. 

“No et posis nerviós”

Val la pena remarcar, en aquesta nova entrada en el bloc, que en el moment en què una persona té un interlocutor que s’expressa visiblement afectat per la disfluència és molt convenient de tenir una actitud del tot espontània, de plena naturalitat. És preferible, doncs, que ens parleu de manera reposada i sense presses, circumstàncies que són especialment recomanables en el supòsit que la persona disfèmica tingui bastantes dificultats per parlar amb un mínim de fluïdesa.

A banda, voldria també subratllar que hi ha un fet que ens malhumoreja força: que ens finalitzeu les frases que el quequeig ens dificulti. Error!. A més a més, seguint en aquest ordre de coses, és del tot cert que hem hagut de compartir –les persones disfluents- una breu però d’allò més representativa frase que és altament desafortunada, la més incongruent de totes, i que ens malhumoreja encara amb més vigora que –com dèiem- els altres ens finalitzin les paraules. Ras i curt: “no et posis nerviós”. Quantes vegades ho hem hagut de sentir a les nostres vides!. No és que ens posem nerviosos, és que, nosaltres, les persones disfluents, parlem diferent.

No són poques, doncs, les ocasions, després de 37 anys afectat de tartamudesa,  que algú m’ha dit “no et posis nerviós” o “estàs nerviós”. Aquests comentaris sempre m’han fet més mal que bé. Dit això, pretenc incidir en un aspecte bastant rellevant: aquests comentaris, o altres d’un estil similar, els valoro com a directament nocius. Dit i fet: una persona amb senyals evidents de quequesa i que rep unes paraules com aquestes o semblants, té la percepció que se sent fortament vigilada, intensament escoltada; aleshores, notem una pressió sobreafegida. Deixeu-nos parlar. Tranquil·lament, tot i que hi pot haver cops que necessitem més temps per dir allò que pretenem dir. 

Quan arriben les burles

Burlar-se d’una persona amb quequeig és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa. La majoria de tartamuts hem rebut actituds ofensives, en ocasions demolidores. Qui més qui menys de nosaltres ha estat estigmatitzat, com si fóssim una anomalia en la societat. Aquests comportaments atapeïts d’hostilitat poden arribar a generar, en els casos aguts, profundes depressions; com a mínim, un rosari de sensacions d’incredulitat i desconcert exasperants.

Reconec que és, aquesta, la primera vegada que escric sobre el tema. Per desgràcia, he viscut diferents episodis. Però, ¿i els acudits?. No som poques –fins i tot, potser tots n’hem estat testimonis- les persones que hem escoltat acudits –bromes, si se’n pot dir així, totalment injustes- en què una persona amb quequesa n’és el protagonista destacat. Jo mateix ho he vist per televisió!. ¿Com es deia aquell pressumpte –i faig servir aquesta afirmació amb tota la intenció- showman televisiu dels anys vuitanta i noranta?. L’Arévalo, oi?. No era agradable sentir-lo, i encara menys comprovar com el públic reia pels descosits. Humiliant!.

Prenent el fil de l’etapa escolar, és important remarcar que –almenys així em sembla recordar-ho- ningú va riure’s de mi. Certament, tot un cop de sort. Això sí, fora del col·legi em vaig sentir insultat. “Tartaja” em va etzibar aquell noi que, amb massa freqüència i durant l’adolescència, s’ajuntava amb la colla. Li vaig respondre de manera contundent, i em va clavar un cop de puny.

Moltes persones, més davant d’un bloqueig –i sobretot si va acompanyat d’un espasme que recordi un tic- que no pas davant d’una quequejada, han desprès un ampli somriure. No afablement, a tall de suport, sinó, potser, pensant que bromejo. O, simplement, no han pogut aguantar-se aquest somriure tan sospitós. M’ha succeït i em succeeix en un munt d’ocasions. Ara bé, el meu psicòleg va afirmar que “són somriures espontanis, no intencionats, i per això cal diferenciar-ho de riure-se’n”. Francament, crec que molta gent, en un primer contacte, s’ha estranyat de la meva parla diferent. Tants cops he vist cares de circumstàncies… Tants cops m’han mirat com si jo fos un extraterrestre…

No obstant això, és un fet irrefutable que, en el cas de topar-nos amb una persona que es mofi intencionadament de la nostra parla singular –no que somrigui de manera espontània, com ara us explicava-, tenim dues opcions. L’una, educada, preguntar el per què d’aquesta actitud tan lamentable. L’altre, al seu torn, i sense dissimular gens l’enfadament, mai més tornar a parlar amb la persona que ho faci. I no sóc rancuniós.