Les persones afectades, ¿quin és el record més llunyà que tenim de la nostra tartamudesa?

No és infreqüent que, en el decurs de les nostres vides, les persones afectades de quequesa, en el supòsit que ens hagués aparegut durant la infantesa, intentem situar els primers records en relació el trastorn.

Exposat aquest paràgraf inicial, val a dir que, en el meu cas, els records més allunyats en el temps vinculats de manera directa al desordre en la parla, em porten a l’any 1981, i en concret a un episodi determinat que ara us comento.

D’entrada, cal ressaltar, considerant que és un any més gran que jo, que la meva cosina Marta va celebrar aquella primavera la primera comunió. A la pràctica, aquesta vivència ja tan distant en el calendari que va viure la Marta, avui una sòlida mare de família, va representar el tret de sortida molt notable de l’angoixa i l’estrès que m’acabaria portant la disfèmia. Així, m’inquietà profundament que tant ella com tots els seus companys, ubicats a l’altar major de l’església badalonina de Sant Josep, van haver de dirigir quatre paraules a la munió d’assistents aplegats. Aquest precedent em va posar, de debò, en un estat d’alerta de proporcions desconegudes. I tan sols sumava 8 anys!. I quedava un any just per la meva possible intervenció en públic a Sant Josep.

Per tant, doncs, tot realitzant un exercici pràctic de memòria històrica, el citat és el tràngol més antic relacionat amb la disfluència del qual, pròpiament, en tinc coneixement. I encara més: si amb 8 anys ja era ben conscient del trastorn i se'm plantejaven un cúmul d'interrogants i un turment prou ostensible, s'ensumava -tot i que, al capdavall, el diumenge de la comunió no ens van obligar a dirigir-nos al públic- un futur tenyit de negre. En qualsevol cas, cal dir que el grau de quequesa durant la infantesa, si bé era força indissimulable, mai va adquirir una intensitat forassenyada; la moderació encara s'imposava. No obstant això, a partir d'aleshores, però, la vida em quedaria condicionada cap a pitjor.