Com pot ser que encara hi hagi gent que parli de la tartamudesa en to despectiu?

Com és sabut, diumenge passat al vespre hi havia el clàssic entre el Barça i el Reial Madrid. De fet, com acostumo a fer quan tinc ganes de gaudir del meu equip i, sobretot, d’un Messi que em té bocabadat, vaig anar a veure el futbol al bar que tinc a la cantonada del meu carrer. Fins aquí, tot correcte.

Mentre passava una estona magnífica amb diversos dels companys amb els quals coincideixo al bar, a les acaballes del partit el so del televisor va començar a fallar. No vaig saber si era l’aparell o es tractava de problemes del Canal Plus. Així, les paraules dels comentaristes se sentien intermitentment, a ràfegues, a batzegades. Aleshores, un client del bar –un brètol, m’atreviria a afegir- de trenta a quaranta anys va exclamar una frase que em va deixar glaçat. Va dir en veu ben alta perquè tothom l’escoltés: “¡apaga el tartamudo ese!”. Noi, et vas equivocar. Vas estar molt desafortunat.

No em vaig girar d’immediat per esbrinar qui havia pronunciat aquella frase desagradable. Ho vaig fer un parell de minuts després. I vaig deduir, de seguida, qui era el responsable d’aquelles paraules. I jo em pregunto: ¿com pot ser que encara hi hagi gent que parli de la tartamudesa en to despectiu?. Eren ganes de fer-se l’home davant de la seva acompanyant?. Era un xicot que li rellisquen els entrebancs que puguin tenir els altres?. Era una persona sense gaire cultura?. O, simplement, un mal educat?. Doncs no, noi, malgrat que ens vulguis fer callar, no ho farem. 

Hem de fer l’esforç: cal parlar amb naturalitat de la tartamudesa

     “Terrícoles” és un magnífic programa d’entrevistes de Barcelona Televisió. Un dels convidats de la setmana passada va ser el prestigiós escriptor Jordi Sierra i Fabra, que és un dels meus favorits a causa de l’admiració que sento per ell.

A banda d’escoltar-lo amb suma atenció, com sempre, em va sorprendre molt gratament la franquesa amb què s’expressava de la seva tartamudesa. En efecte, en Jordi Sierra i Fabra no tan sols és l’autor amb més llibres publicats a l’Estat –més de 400-, sinó que, a més a més, és quec, tot i que bé cal puntualitzar que la seva tartamudesa és força moderada.

Allò que pretenc ressaltar en aquest text, per damunt de tot, és que, de debò, hem d’intentar fer l’esforç per parlar de la nostra disfluència o de la d’alguna persona propera, amb la mateixa naturalitat i espontaneïtat que va mostrar l’escriptor a “Terrícoles”, de qui és probable que més d’un teleespectador quedés parat, en positiu, de la seves paraules.

Per tant, exterioritzant el trastorn sense dramatismes i allunyant-lo d’una visió particularment pessimista i ofegadora, és evident que farem la nostra aportació amb l’objectiu de relativitzar què significa ser disfluent. 

El telèfon no crema

La paraula enemic és rabiosa i descarada. És un mot que no desperta indiferència, i és fortament malsonant. Quan pensem en un enemic ens ve al cap, potser, alguna persona. Però no tan sols això. També hi ha enemics que no són persones; d’aquests en podem tenir, i en aquest sentit un bon nombre de persones disfèmiques en comparteixen un, el telèfon.

 Centenars de vegades –tal vegada, fins i tot, milers, tal com ha estat el pa de molts dies- he contemplat el telèfon com un veritable enemic. Encara més: un aparell a témer de debò, altament inquietant, que comporta angoixes tan marcades que en ocasions s’evidencien com a indissimulables.

Puc corroborar que no he estat, doncs, un cas únic i excepcional entre el col·lectiu de persones amb signes de quequesa. Particularment, val a dir que la malfiança a allò desconegut, o sigui, a la incertitud de, en moltes ocasions, no saber qui hi haurà a l’altre costat del telèfon i el recel al desenvolupament de la parla, sobretot a l’arrencar, durant la probable conversa han estat motius d’estrès. 

No és cap mena d’exageració, en conseqüència, i afirmat això, que, massa cops, he percebut el telèfon com un estri intimidant durant les èpoques o els dies en què el nivell de la parla ha estat més fluix. En aquest sentit, us en poso un exemple. I és que, quan he de fer una telefonada, sovint prefereixo estar sol, per més que hi hagi al voltant persones de confiança. No obstant això, aquesta circumstància avui dia és, tot i que no sempre, encara vigent, malgrat que altres actituds més negatives, com per exemple no posar-me al telèfon mentre soni o sentir gairebé pànic a fer una trucada, ja han quedat afortunadament superades. Ara bé, m’aventuraria a afirmar que qualsevol de les tres plasmen un comportament gens aliè al món de la tartamudesa. Per tant, una de les vivències habituals on l’adult disfluent se sent més vulnerable és amb el telèfon.

No obstant això, m’agradaria transmetre de totes totes que el telèfon no és cap enemic. En una paraula: el telèfon, no crema. I, fet i fet, no crema perquè, malgrat que de vegades la nostra parla sigui arrítima, hem de perdre la por, en el supòsit que en tinguem. Per experiència pròpia, considero que el més adequat és respirar amb calma i comoditat abans d’agafar una trucada i prèviament a fer-la; és a dir, que la inquietud no se’ns mengi. A més a més, és convenient prendre una posició ben recta de l’esquena i el tronc, estiguem asseguts o dempeus, que facilitaria aquesta millor respiració. I finalment, no ha de ser cap deshonor anticipar-nos; o el que és el mateix: si cal, preparar amb uns instants d’antelació allò que volem comunicar. En suma: petits trucs que poden col·laborar a què el telèfon deixi de cremar. 

Per ser disfluents, ¿la gent que ens coneix ens aprecia i ens estima més?

En un encontre del mes de gener, un soci destacat d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, però també membre de la Fundación Española de la Tartamudez, va abocar a la conversa, convençudíssim, una frase d’una contundència absoluta. Va exclamar que “ser tartamudo es una experiencia unipersonal impresionante”. Aquest raonament em va deixar clavat i, sense anar més lluny, no l’he pogut esborrar.

És del tot ser que tenir disfèmia és una experiència peculiar, diferent a moltes altres, però, a la vegada, cal recordar la darrera entrada al bloc, on us explicava la percepció positiva o negativa que tenim les persones disfluents del nostre trastorn.

Haig de manifestar que ser disfluent és una vivència d’una importància, sovint, més que considerable, d’un valor emocional altíssim. Dit això, considero que, en principi, cap dels afectats està orgullós de quequejar, i que cap de les persones amb el trastorn treu pit inflant-se l’autoestima i gaudint d’unes vibracions excel·lents perquè s’embarbussa expressant-se. Però una dada pretenc ressaltar, i que voldria enllaçar, intentant-lo entendre, i en certa manera defensar, el comentari tan eloqüent amb el qual iniciava aquest text.

Així, els darrers quatre anys, en diverses ocasions i sempre durant tongades de dies de parla benèvola i controlada o després de conversar sobre el tema amb alguna persona de referència del meu entorn, lluny de renegar pels descosits, m’he sentit un noi una mica especial, amb una originalitat que, he arribat a conjecturar, en comptes de provocar pena o desànim, pot fer que algunes persones –no totes- m’observin, fins i tot, amb més afecte, més apreci o més estima.