Estreno un web sobre la tartamudesa; aquest bloc, com a tal, desapareix

Aquesta és, probablement, la darrera entrada que publico al bloc. I no ho dic pas amb tristesa. Al contrari. És una bona notícia, i ho és perquè, properament, és a dir, aviat, n’engego una ampliació. Més formal i amb més continguts.

Efectivament, en el decurs de les pròximes setmanes estrenaré el web tartamudesa.com, i allà em trobareu. Per tant, el bloc actual, com a tal, desapareix.

Al web tartamudesa.com hi seguiré escrivint les meves vivències diverses en relació el tema cabdal que ens ha ocupat, aquí, en els últims tretze mesos. Però, a més, hi oferiré àmplia informació al voltant, esclar, de la tartamudesa.

D’un cantó, per exemple, tot allò rellevant, lligat al tema, que ha aparegut als mitjans de comunicació els darrers temps. A més a més, i com un dels eixos centrals del web juntament amb les entrades que hi escriuré, jo mateix he redactat una exhaustiva informació de tot el que he cregut convenient que cal saber, a tall divulgatiu, del trastorn de la parla més comú, el quequeig. I, d’altra banda, voldria remarcar dues coses més. L’una, que totes les entrades d’aquests tretze mesos hi seran. I, d’altra banda, que el web tindrà una versió en castellà. L’objectiu, en conseqüència, és arribar a un públic potencial més nombrós.

Finalment, doncs, si no hi ha cap imprevist, ens veiem, ja, a tartamudesa.com, on us hi espero. Gràcies de tot cor, de moment, per llegir-me, per interessar-vos per la meva quotidianitat amb la disfluència i, sens dubte, per mostrar-vos oberts a conèixer una mica millor aquest trastorn en l’expressió oral anomenat quequesa o tartamudesa i que afecta, tan sols, entre un 1% i un 2% de la població. 

Aquests dies he divulgat la tartamudesa als mitjans de comunicació

Dijous passat, 22 d’octubre, es va celebrar el Dia Internacional del Coneixement de la Tartamudesa, una efemèride destacada per a aquelles persones que estem afectades per aquesta anomalia en l’expressió oral.

En sintonia amb això, vaig escriure una carta al director amb l’objectiu que fos publicada en certs diaris de casa nostra. I, fet i fet, no tan sols el text va ser publicat, sinó que tant a La Vanguardia, a El Peridódico com a El Punt Avui el meu escrit va posicionar-se com la carta al director del dia, en tots tres casos destacada i emmarcada.

Sens dubte, el propòsit de la carta era divulgar el trastorn de la parla que ens acompanya a, com a màxim, un 2% de la població, però sobretot conscienciar i sensibilitzar el major nombre de gent possible. I crec, sincerament, escoltant el munt d’opinions entusiastes que m’han caigut, que el text va ser prou encertat.

En el supòsit que no hagueu llegit la carta, us la mostro. Espero que us agradi. És la següent:

Burlar-se d’una persona amb tartamudesa és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa.

       Cal dir que una infinitat de persones tocades per aquest trastorn, que afecta un 2% de la població adulta i està caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l’emissió de les paraules, ha sofert d’amagat. De fet, tot allò que rodeja la tartamudesa, amb excessiva frivolitat, ha estat vist com una anormalitat.

        No podem menystenir que en la parla es troba una part rellevant de la nostra identitat. Aquesta conjectura, ben cert, comporta que una persona amb una expressió oral laberíntica tingui una autoestima poc esperonadora. Així, és prou comú que una munió de sentiments negatius com la por, l’ansietat, la frustració i la vergonya siguin freqüents. De fet, amb l’objectiu d’evitar que la disfluència esdevingui crònica és altament aconsellable la prevenció infantil, també a les escoles. El quequeig, en un estadi inicial, encara el podem fer desaparèixer.

        Tot i això, amb una força de voluntat notable i un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte a qualsevol edat. Aquí, el paper de les associacions és ben vàlid. A Catalunya, tenim Atcat, que en un entorn pensat per a nosaltres posa al nostre abast diferents accions per ajudar-nos en aquest camí vers la superació i l’autoconeixement.

        És cert que la nostra parla esdevé singular, però és l’hora de manifestar que, en definitiva, només parlem diferent, no pas malament. Simplement, diferent. 

Realment, la gent és conscient dels entrebancs que pot provocar el tartamudeig?

Fa tan sols uns dies, en la darrera trobada que hem fet els socis d’ATCAT, un company, que també és de la Fundación Española de la Tartamudez, exposava, convençudíssim, que “la gente no es consciente de los problemas que causa ser tartamudo”.

De fet, vaig pretendre lligar aquest raonament tan sòlid a un de similar que va manifestar la logopeda convidada al programa de TV3 “Els matins” amb motiu de l’estrena teatral de “El discurs del rei” i que, aquí, al bloc, us vaig remarcar plenament. Aquella senyora, fem memòria, subratllava el patiment gens superficial que pot originar. I és que, efectivament, en Ricardo tenia tota la raó del món, i fins i tot va rebre el suport de l’atenta, cordial i professional secretària d’ATCAT. I el meu, també.

     

        En el supòsit que m’estigueu llegint persones fluïdes atureu-vos a pensar un moment en el que ara us diré. Per exemple, l’ansietat que pot inundar moltes persones disfluents en les reunions de feina, quan toca parlar davant dels companys, i encara més si cal fer una exposició pública a l’empresa, o a l’escola o la universitat. Però, també, el nerviosisme que s’abat en certs afectats en un restaurant quan toca demanar al cambrer els plats. O en el cas que sigui necessari anar a la finestreta de l’estació per demanar un bitllet, si no hi ha màquina autovenda. O en l’instant de parlar amb algú a qui es vol caure en gràcia, perquè hi tinguem un interès destacat. I tants i tants casos. Gairebé infinits i recurrents en la vida quotidiana.

 

         Francament, crec que només una porció mínima de la població és conscient d’aquesta problemàtica continuada, i aquesta part quasi bé ínfima de persones va vinculada, probablement, a aquelles que tenen algú en el seu entorn afectat per la disfluència. Perquè, ras i curt, la gent s’ha aturat a pensar en els entrebancs que pot provocar el tartamudeig?. 

Abans es creia que el naixement d’un germà provocava quequesa

        Val a dir, tot buscant una explicació, que, algunes persones, hagin fet per pretendre lligar el naixement de la seva tartamudesa crònica a la infantesa amb algun esdeveniment notori, que una de les conviccions principals, un dels mites per excel·lència -avui del tot caduc i obsolet-, assenyalava que una de les raons fonamentals de la quequesa era la naixença d’un germà.

En aquest sentit, és fàcil deduir que, a parer de les persones que ho havien esbombat i que probablement va calar amb una certa seriositat en les famílies afectades, el desordre en la parla sorgia a conseqüència de la gelosia del germà o germana gran, teòricament destronat, envers el petit, el nouvingut que tindria totes les atencions. En definitiva: una teoria, per tant, tan antiquada com ridícula.

Jo mateix, sense anar més lluny, adonant-me ja fa una bona colla d’anys que el brot de la disfluència va coincidir amb l’arribada al món de la meva germana, la Judit, ho vaig vincular a aquest fet. I sí, durant molt de temps d’aquesta manera ho vaig creure. I és que, abans, i val la pena subratllar-ho novament, es creia que la naixença d’un germà provocava quequesa.

A la pràctica, us estic parlant de la meva germaneta, més jove que jo, per dos motius bàsics. En primer lloc, perquè, naturalment, és una referència de primeríssima línia i del tot insubstituïble per mi. A més, tenim una relació exquisida, tot i que, cal dir-ho, treballem junts, i aquesta circumstància comporta, de tant en tant, alguna maregassa. Però els únics i puntuals xocs que tenim són estrictament laborals.

I, en segon lloc, em fa il·lusió parlar d’ella perquè aquests dies està fruint d’un viatge encisador. Concretament, és al Canadà gaudint d’unes vacances majestuoses i d’uns paisatges, a les Muntanyes Rocalloses, altament ovacionables. 

Si les persones disfèmiques no pensem en el nostre trastorn, ens expressem amb fluïdesa

El títol d’aquesta nova entrada al bloc és tan cert com ben explícit. Així, en el supòsit que anem a parlar amb algú o ja ho estiguem fent, és altament probable que tinguem present el nostre trastorn oral, independentment del grau de quequeig que ens afecti aquell dia.

És convenient apuntar aquesta dada perquè la situació descrita és tan comuna com general. És a dir: les persones disfèmiques pensem en la nostra disfluència una gran part del dia, per no dir, fins i tot, que a tothora. Dit d’una altra manera: es pot considerar aquest fet com un símptoma més que evident de l’obsessió mental que afecta nombroses persones amb quequeig.

Ara bé, en aquest context habitual, hi ha la possibilitat que, del tot transitòriament, no pensem en la disfluència. Aleshores, tenim bastants números que ens expressem ritmicament, sense embarbussar-nos gens ni mica. De tot plegat cal treure’n una conclusió rellevant. I és que la tartamudesa té un component psicològic notable.

Jo mateix, per exemple, és corrent que gaudeixi d’events relacionats amb les meves passions que em facin oblidar momentàniament el meu trastorn. Per exemple, i com a gran seguidor de la meteorologia que sóc i que em va conduir a publicar sis llibres sobre el tema en el passat, és habitual que davant d’un fenomen meteorològic de primera magnitud em centri tant en la meva passió que no tingui al cap la disfluència. O el que és el mateix: endut per l’emoció d’un torb a l’alta muntanya, impressionat per una gran tramuntana a l’Empordà, esperant l’arribada imminent d’una tempesta o situat a primera línia de la costa observant onades de més de quatre metres, el meu quequeig passa a un pla tan sencundari que, per la circumstància de no pensar-hi durant uns minuts, es pot produir una millora en l’estat de la parla que es pugui perllongar uns dies. 

Tot i que hi ha persones que resten importància al fet de ser tartamudes, el més habitual, i amb diferència, és que empitjorin les condicions de vida dels afectats

He anat subratllant en diferents entrades al bloc els entrebancs de diversos tipus que solen acompanyar, en el seu dia a dia, les persones amb quequeig. Amb tot, és bo recordar que aquesta premissa no és del tot general. Dit d’una altra manera: mentre que, per un cantó, hi ha persones que pateixen cruelment la seva disfluència, n’hi ha d’altres que transiten pel trastorn, tot i que més aviat són minoritàries, amb un ànim força més favorable. Us en poso un parell d’exemples clarificadors.

Així, fa ben pocs dies, en la trobada d’ATCAT posterior al gruix de les vacances, vaig tenir l’oportunitat de comprovar aquests contrastos aguts en dos dels meus companys d’associació.

D’una banda, un noi que no du gaire bé la seva disfluència, va reconèixer que en les reunions a l’empresa on treballa, quan es tracta de debatre aspectes de la feina, roman apartat i en un racó, com apartat de la resta, i sense intervenir. Aquesta circumstància, que vaig entendre i comprendre perfectament i em va sensibilitzar de ple, és la més comuna.

Però, d’altra banda, un altre company va afirmar que, en cinc dies, tenia l’exposició pública del seu projecte de màster. I va anar més enllà: no ha advertit ningú dels que l’avaluaran que té un trastorn de la parla. Un cop de valentia indenegable que va remarcar dient-me que aquest projecte el convertirà en el seu negoci, en la seva petita empresa. És a dir: malgrat la problemàtica oral que indiscutiblement arrossega, i que no és pas moderada, es convertirà en emprenedor. Sens dubte, un aplaudiment més que sincer per aquest company, i un exemple a seguir, encara que és congruent pensar que aquesta actitud no és la més habitual en una persona amb quequeig.

En suma: dues mostres de la desigualtat, malgrat que el primer fet és bastant més dominant que el segon, que pot comportar la tartamudesa en la manera amb què l’enfoquen els afectats. 

Tartamudesa i expectatives laborals

Considerant que vaig quedar tan satisfet que, al juliol i amb motiu de l’estrena teatral de “El discurs del rei”, i com us apuntava aquí mateix, al bloc, fa dues setmanes, a TV3 es parlés en dos dels seus programes de referència de la tartamudesa, voldria acabar de fer-hi esment amb un detall rellevant que va exposar la logopeda qualificada que va aparèixer a “Els matins”.

Aquella professional, que en cap cas va minimitzar l’agut trasbals que en molts dels afectats provoca el trastorn de la parla que ens ocupa, i per tant va remarcar profundament els problemes diversos i no només emocionals que sovint comporta, va afirmar una frase que, des de llavors, se m’ha quedat clavada. Va dir: “conec un enginyer brillantíssim que, a causa de la tartamudesa, fa de reponedor en un supermercat, va posant les caixes i no parla amb ningú”. Senzillament, brutal.

Què pretenc manifestar amb tot això?. Efectivament, que el quequeig és capaç de dinamitar i impossibilitar moltes carreres professionals que, sense el trastorn, serien satisfactòries. De fet, és probable de trobar nombroses persones amb quequesa frustrades des del punt de vista professional. I no crec, sincerament, que les paraules colpidores de la logopeda a televisió siguin un cas aïllat. De tot plegat n’hem de treure una conclusió rotunda: un dels trets de la vida més significatius on la quequesa fa malbé les persones afectades és en la seva carrera professional.