A les persones disfluents, ens heu de parlar sense pressa

És del tot cert que, amb freqüència, les persones disfluents necessitem més temps per expressar allò que volem dir que no pas una persona mancada de tartamudesa. Lligat a això, doncs, en poques ocasions ens veureu parlar ràpids i accelerats. Ben bé pot donar la sensació que no tinguem massa pressa per acabar aquelles frases que ens costen més del compte.

Si no sou disfluents i en el supòsit que sapigueu que el vostre interlocutor pateix un grau de tartamudesa alt o relativament alt, heu d’expressar-vos més aviat a poc a poc. Aleshores, tindrem la sensació de no sentir-nos pressionats i, en conseqüència, i molt possiblement, el ritme de les nostres oracions serà més favorable. Naturalment, hi ha vegades que ens agafen per sorpresa. Us ho comento.

Així, tots –disfluents i no disfluents- ens hem trobat amb algú que ens ha aturat pel carrer preguntant-nos com anar a un lloc determinat. En aquestes circumstàncies, ens acostumen a enganxar amb la guàrdia baixa. Sovint, la pregunta, no tan sols és imprevista, sinó que, a més a més, és sobtada. Aquí és fàcil que ens bloquegem.

És habitual que la gent visqui estressada i corri, i que la immediatesa en tot pretengui ser una realitat, però, malgrat això, cal tenir present i remarcar novament que el 2% de la població que formem el grup de persones amb tartamudesa requerim més temps per completar les respostes i  els parlaments. Per tant, encara que us manin les presses, quan us dirigiu a nosaltres amb calma ens estareu fent, sens dubte, un favor que agraïrem.   

Pot passar molt de tant en tant: un dia sencer parlant amb una fluïdesa total

Ahir a la nit, endut per l’entusiasme, vaig aixecar el puny en senyal de victòria. Crec que el fet estava del tot justificat: tot un dia expressant-me a la perfecció, sense embarbussar-me, ni tan sols sense trobar-me al límit d’un bloqueig.

Realment, el que us estic explicant ho valoro com un esdeveniment. Amb raó: si no vaig errat, des del març del 2013, no succeïa. És a dir: es tracta d’un episodi molt esporàdic, que només es dóna molt de tant en tant. A causa d’aquest motiu, cal ser conscient del plaer i la satisfacció que, quan es produeix, sento.

En el moment d’escriure aquestes línies, a primera hora de la tarda, continuo, tal i com jo ho anomeno algunes vegades, imbatut, amb la porteria a zero. És a punt de fer 48 hores, gairebé dos dies, que la tartamudesa no es presenta. Malgrat aquestes realitats tan benèvoles, originades per un factor extern favorable -i exposat això pretenc recordar una entrada de setmanes enrere en què destacava la importància d’allò que jo he batejat com a factors externs positius o negatius que fan oscil·lar el ritme de les meves frases-, tinc clar que és qüestió de temps que la quequesa torni. Serà aquesta tarda?. Serà demà al matí?.

Les persones disfluents formem un tàndem indissociable –com també ho esmentava en un post anterior- amb el trastorn de la parla que ens acompanya. Així, per bé que, emportats per unes dosis de pau i benestar emocional, el ritme de les nostres oracions augmenta, la disfluència sempre acaba per reaparèixer. De moment, si ens arriben unes hores sorprenentment fluïdes, assaborim-ho. Alcem el puny tants cops com faci falta. Tanquem els ulls i respirem fons les vegades que necessitem. I somriguem tot el que el cor ens demani. O el que és el mateix: petits o no tan petits triomfs en la nostra lluita amb la tartamudesa.  

La meva tartamudesa ha incomodat o avergonyit algú?

Algunes vegades m’he preguntat si el meu quequeig ha incomodat a diverses persones. Vaig més enllà: ¿les ha avergonyides, amb la presència d’altra gent?. Què se’ls passa pel cap a la meva família i als meus amics, quan se’m manifesta una parla complicada?.

En sintonia amb l’entrada anterior al bloc, he de dir que ja fa bastant temps vaig afermar-me a la idea que hi havia –i hi ha, encara és vigent, tot i que he observat que en menor mesura- un detall força significatiu que no m’afalagava gens ni mica de les altres persones, fins i tot del meu entorn més proper. Qualsevol familiar, qualsevol amic, qualsevol conegut, amb una reiteració i recurrència sense fi al llarg dels anys –malgrat que, ho repeteixo, ha anat a menys-, i particularment desagradable era com de més confiança era l’interlocutor, abaixaven la mirada en l’instant de bloquejar-me. I tants cops, abans i tot, quan veien que era a punt de succeir!. És això normal?. És lògic?. Suposo que no us avergonyiu que el vostre fill, germà, nebot, cosí o amic tingui una parla complexa, oi?. M’aventuro a dir que no, que ningú ho perceb d’aquesta manera. I llavors, ¿perquè no heu seguit, tantes vegades, fidels a la mirada?.

És probable que en incomptables ocasions aquest grup de persones –per a mi, selectes i, per tant, d’una més que notable estimació- hagin patit en comprovar que no sortien les paraules amb gaire normalitat. Fins i tot, enfora d’aquest cúmul tan íntim de persones, tanta gent ho ha fet. Francament, em decanto per pensar que han actuat d’aquesta manera amb l’objectiu de fer-me sentir menys pressionat. És a dir: sense cap mala intenció.

Lligat a aquests comentaris, voldria anomenar dues persones amb qui, entre ahir i avui, he parlat del meu quequeig uns quants anys després de fer-ho per darrer cop, dues persones que han respòs amb unes dosis de sensibilitat ingents.

En primer lloc, ahir, en una trobada casual amb la meva esplèndida amiga Glòria –que, permeteu-me que us digui, és exparella meva i amb la singularitat que és amb l’única amb qui tinc relació, i a més, molt bona relació-, però que ens va portar una bona xerrada, la noia va deixar anar uns comentaris prou eloqüents. Va comentar-me que “encara que, a vegades, t’embarbussis parlant, la gent no et veu amb pitjors ulls, ni t’observa com un noi estrany, ni se’t mostren distants; a més, tu ets sociable i t’agrada parlar”. En segon lloc, avui, la meva tieta Montserrat, germana del meu pare i mare dels meus cosins, ha abocat a la conversa una frase que m’ha arribat ben endins. Ha manifestat, convençuda del que deia, que “i tant que hi penso amb el teu trastorn de comunicació, com tu l’anomenes”. Novament, exemples a afegir a la conducta excepcional que diverses persones estant mostrant quan els explico que el bloc que esteu llegint ja és una realitat. 

Quan parlem, no abaixeu la mirada sisplau

La tartamudesa, en un pla de conjunt, és incòmoda per a la societat?. Exposada aquesta pregunta gens superficial, és l’hora de comentar que l’eixamplat grup de població no afectat de disfèmia –recordem, d’una entrada anterior, un 98%- hauria de tenir ben present que en el moment de comunicar-se verbalment amb una persona disfluent -i encara que aquesta s’expressi amb una precarietat pertorbadora- és del tot desencertat treure-li la vista de sobre. Per tant, quan els disfluents ens adonem que l’interlocutor ens perd el contacte ocular, és fàcil que brotin alguns pensaments nocius com, per exemple, que la parla és altament desagrable.

De fet, aprofito per escriure aquest post perquè aquest matí he tingut una grata sorpresa que he valorat de valent. Així, en una trobada casual pel carrer amb l’Anna Maria, una amiga meva atenta, afectuosa i cordial, m’he adonat que, malgrat la meva parla enrevassada, ha mantingut, de manera permanent, el contacte ocular. A la pràctica, com sempre fa.

He de dir que m’ha semblat estrany evidenciar uns senyals marcats de tartamudesa, considerant que els darrers deu dies les paraules m’han fluït força bé. No obstant això, l’Anna Maria ha tornat a donar una lliçó d’humanitat; simplement, perquè em seguia mirant als ulls. Fixeu-vos que és senzill conversar amb una persona disfluent: només és necessari no deixar de banda el contacte ocular. 

La tartamudesa: un tema inparlable? No pas!

Les paraules que esteu començant a llegir vénen a ser una segona part de l'entrada al bloc de la setmana passada. Així, considerant plenament l’estigma que, durant tant de temps, ha acompanyat la quequesa i amb ella les persones que se’n veien afectades, és convenient ressaltar de totes totes que aquesta circumstància tan deplorable provoqués que, pràcticament, fos un tema inparlable. És a dir: una qüestió real, però que era preferible arraconar-la, fer-la i fer a tots aquells que la patien invisibles. Amb una fredor colpidora, la tartamudesa era observada com una anomalia.

Amb l’ajut inqüestionable que aquestes circumstàncies van quedant feliçment superades, és evident que, de la nostra tartamudesa, n’hem de parlar; o sigui, no ens l’hem de guardar dins nostre com un fet obscur que seria mal vist d’exterioritzar. En aquest context, aprofito per manifestar-vos que heu d’obrir el cor i els sentiments. En una paraula: parleu-ne!.

Comentat això, és una actitud coherent explaiar-vos amb les persones de màxima confiança; família, amics o parella poden ser, perfectament, els vostres vàlids interlocutors. Teniu dubtes?. Penseu que evitaran el tema?. Us puc repondre que difícilment. La meva família, els meus millors amics i algunes de les parelles que he tingut han mostrat la seva estima escoltant-me amb suma atenció i prestant-me un cop de mà en aquells dies desanimosos.

És ben saludable, doncs, que pugueu, en el supòsit que us hagi desencoratjat fins ara exterioritzar les vivències vinculades amb el trastorn, superar aquest temor. La meva experiència, d’aquesta manera m’ho fa pensar. Probablement, us esperen càlides i tendres converses amb les persones de més estima. De fet, crec que exposar amb total naturalitat el nostre parlar ens fa més humans, més propers a la gent que adorem i, sens dubte, ens pot significar un pas realment important per recuperar i consolidar una autoestima que podria ser que, en algunes èpoques, haguem tingut devaluada. 

Als amics, se’ls pot parlar de la tartamudesa

Dissabte vaig tenir una grata sorpresa. Després d’assistir a l’espectacular pel·lícula “El hobbit. La batalla de los cinco ejércitos” al costat d’un bon amic, l’Òscar, vaig decidir comunicar-li, una vegada en David, que també va venir, va marxar a casa seva a fer un petó de bona nit a les seves criatures entranyables, que havia engegat un bloc. Des que el vaig estrenar, a l’octubre, no havia vist l’Òscar; per tant, el mínim que podia fer era informar-lo de la meva iniciativa. I quina va ser, doncs, la sorpresa?. 

El meu bon amic va respondre amb una satisfacció enorme. Fins i tot, millor de la que jo havia pronosticat. La seva fesomia tan oberta, atenta i positiva em va encantar. En sintonia amb això, potser seria més lògic afirmar que l’Òscar és un amic magnífic, més que, simplement, un bon amic. El seu comportament va ser esplèndid. Per tot plegat, se m’ha reforçat als pensaments la conclusió a la qual vaig arribar fa un cert temps. Us la comento.

En el cas que tingueu tartamudesa, ¿no creieu que n’heu de parlar amb els vostres amics i amigues?. El més probable, si realment són persones que, humanament, valen la pena, és que trobeu suport, no pas indiferència o incomoditat. Si la quequesa us fa patir, expliqueu-ho als amics de confiança. De debò. Obriu-vos. L’exemple que acabo de descriure és molt significatiu. És d'aquells que, en aquest sentit, animen.