Qui sóc?

El meu nom és Jordi. Sóc un xicot de Badalona de 41 anys. Em considero una persona educada, cordial, tot sovint afable, que detesta la mentida, que s’allunya de les persones arrogants i prepotents, que estima la seva gent fins a l’infinit i al qual s’hi pot dipositar tanta confiança com es vulgui.

No he tingut una vida senzilla. L’he viscuda de manera enormement irregular, amb alts i baixos accentuats, és a dir, amb èpoques força òptimes i favorables que han contrastat amb períodes més foscos. Ara bé: amb un patró comú tan visible com indenegable que ha actuat, moltes vegades, com una càrrega altament feixuga i empipadora.

Tinc una singularitat que no em fa ni millor ni pitjor persona. Puc dir-vos que parlo diferent, no pas malament. En una paraula precisa: sóc quec, sóc tartamut des dels 4 anys, i ja fa molt temps que vaig desenvolupar una quequesa crònica que m’ha condicionat nombrosos aspectes del dia a dia. No obstant això, però, malgrat els nombrosos episodis de tancament en mi mateix i de capbussar-me en la meva pròpia bombolla em sento relativament afortunat. Sabeu per què?. Perquè, no sense uns més que notables esforços i l’essencial empenta exterior, vaig aprendre, més o menys encara que és complicat que del tot, a acceptar i a conviure amb el trastorn de la parla que totes aquelles persones que em coneixeu heu percebut amb més o menys intensitat.

El bloc, apreciats internautes, és probable que us entendreixi, i potser a partir d’aquesta lectura les persones del meu voltant m’estimareu encara més i valorareu amb més èmfasi les meves virtuts. A partir d’ara, us brindo de bat a bat el meu cor, el meu sofriment, les meves experiències doloroses, però també els elements positius –que també n’hi ha hagut- que m’ha aportat la disfluència.

És convenient apuntar que el text es mostrarà, en molts dels seus trams, com una decidida i dinàmica empenta a totes aquelles persones amb símptomes de quequeig que veuen com la disfluència els resta, impacablement, qualitat de vida.

De fet, el naixement del bloc és, de manera inqüestionale, fàcil d’entendre. La meva condició de tartamut, que afecta milers de persones al nostre país, m’ha conduït a engegar-lo. A més a més, crec que pot representar terapèutic. Probablement, aprendré a coneixe’m millor i estimar-me amb més força.

Del cert, l’escriptura ha estat, durant una colla d’anys, una part absolutament vital i indispensable de la meva quotidianitat. Escriure és una manera joiosa de gaudir. I he escrit, en ocasions, per no defallir. Tenir quequesa és, en certa manera, un infortuni, una experiència a cops dolorosa, però, sens dubte, el resultat n’és el testimoni que us ofereixo.

M’adono que sóc perfectament capaç d’escriure àmpliament sobre la tartamudesa, i ho veig com un acte de valentia. La gran majoria de persones afectades per la disfluència han preferit silenciar les seves vivències, talment com si aquesta –com sovint ha estat al llarg de la història- fos un tema imparlable, que calia defugir. Però, de ben segur, val la pena lluitar, i sobretot, esperar que aquest bloc pugui convertir-se en un ajut per a totes aquelles persones que, com jo, són disfluents. Fins i tot, veig congruent pensar que el bloc col·labori a soterrar encara més l’estigma amb què la societat ha relacionat la disfèmia, i que, també, pugui ser un espai de contacte i debat, i no només entre les persones que parlem diferent.