El propòsit de cada Any Nou

Amb una recurrència que sembla no tenir fi, tots sabem –i ras i curt, és una percepció força estesa- que amb l’arribada de cada Any Nou qui més qui menys intenta fer-se bons propòsits. Dit i fet: allò que cadascú desitja o somia despert que voldria que li passés de bo en el decurs dels pròxims 365 dies. 

He de sincerar-me i afirmar que, des que em vaig adonar que la tartamudesa s’havia instal·lat a la meva vida i durant els anys d’adolescència, joventut i fins fa un cert temps, sempre –però sempre!- demanava al nou any deixar de tartamudejar. No obstant això, i tenint del tot assumit que la disfluència s’havia convertit en crònica i que m’acompanyaria de per vida, els darrers anys ja no m’he posat aquest bon propòsit. Sé prou cert, doncs, que el meu quequeig no té cura.

Així, durant un munt d’anys, tot i que els darrers ja ho faig més ambigüament pel motiu acabat d’apuntar, és ben veritat que els primers minuts de cada Any Nou, fos on fos i estigués amb qui estigués, era un fet inevitable quedar pendent de comprovar quan es produïa el primer bloqueig o primer quequeig. És a dir: m’escoltava, llavors, amb una especial atenció. I és que, més d’hora que tard, era del tot probable –per no dir segur- que la disfèmia apareixés. Aquesta visió del moment inicial de l’any va ser tan habitual com reiterada. En una paraula: una mostra d’allò més representativa que la tartamudesa ha estat un dels eixos bàsics de la meva existència. Ben cert: la quequesa i jo hem format i formem un tàndem indissociable. 

Un diagnòstic de càncer i les seves conseqüències sobre la parla

Ahir a la tarda, una excel·lent amiga meva, també de 41 anys, va rebre el tremend impacte d’un diagnòstic de càncer de fetge. El més dramàtic no és tan sols això, sinó que, tot just fa molt poc temps, acaba de patir un càncer de mama, i que l’any passat, l’un rere l’altre, va enterrar els seus pares amb poc més de 60 anys, també de càncer. El seu infortuni sembla impossible.

En moltes ocasions he pensat i he pogut comprovar com allò que jo anomeno els factors externs són capaços d’alterar clarament l’estat mitjà de la meva parla. És veritat: la meva tartamudesa sol fluctuar en funció de les que coses que em passin a mi i a les persones del meu entorn més proper. Així, mentre les bones notícies acostumen a aixecar el nivell de la parla, les novetats desgraciades poden agreujar la manca de fluïdesa.

Fins a aquest migdia, i en sintonia amb uns darrers deu dies d’expressar-me de manera bastant òptima, tenia una tartamudesa només moderada. Des de llavors, la qualitat de les oracions ha caigut. És a dir: el xoc de la notícia ja m’està afectant el meu punt més feble, i d’aquesta manera queda trencada una ratxa d’una setmana i mitja de frases força rítmiques.

Naturalment, en aquests moments, el més rellevant és la salut de la meva amiga excel·lent. Hi ha un fet que em fa mala espina. Tot ha anat molt ràpid. Ahir al matí, entra a urgències de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, Can Ruti, perquè feia dies que no es trobava gens bé. L’examinen a fons. A la tarda, cau el diagnòstic. I ja està ingressada, sense data de sortida, a la planta 13, on hi ha els malalts de càncer més greus. Mentre, observo la meva parla en una situació incerta.

I sobretot: sàpigues, Eva, que així et dius, que tant tu, com el teu encantador marit Josep i com la teva filla meravellosa Arlet, que per Sant Esteve fa dos anys, us feu estimar. Individualment o plegats. Us feu estimar. T’ho dic de tot cor. 

Un 2% de la població

En moltes ocasions, les dades estadístiques no són més que simples números. Ara bé, darrere aquests números hi ha nombroses malalties i trastorns que es poden definir de minoritaris. No obstant això, no per aquest motiu cal menystenir les persones que se’n veuen desafavorides. En aquest ordre de coses, per tant, ja podem anunciar en veu alta, talment com és fàcil de constatar en les nostres converses amb els altres i en el dia a dia, que el quequeig és un d’aquests fets que toquen a un percentatge baixíssim de persones.  

D’acord amb les afirmacions anteriors, doncs, se sap del cert que el 2% de la població pateix tartamudesa. Malgrat que, amb aquesta dada sobre la taula, pot donar la sensació que es tracta d’una disfunció d’allò més minoritària, és incontestable que, de vegades, el seu impacte pot esdevenir fulminant.

Dit això, val a dir que, malgrat que és convenient subratllar que estadísticament sembla un problema molt puntual, o sigui, que colpeix una part quasi bé ínfima de la gent, volem remarcar que la tartamudesa afecta a persones de tots els països del món i de totes les llengues. Per tant, val a dir que tant a Catalunya –on sumem 120.000 les persones afectades- com a l’Estat espanyol –unes 800.000- la quequesa, també anomenada tartamudesa, disfluència o disfèmia i que altera fortament la comunicació verbal de la persona, sol delmar la qualitat de vida de qui la sofreix. I enmig de tot plegat, cal comentar que se’n veuen afectades moltes més persones del gènere masculí –en una proporció de 4 a 1- que femení; té especial incidència en els infants, i, ja durant l’edat adulta, hem d’advertir que la seva cura difícilment és possible. 

Agermanats per la mateixa particularitat

Convidat pel seu president, dissabte passat vaig assistir al dinar de Nadal de l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, que, a la vegada, estava obert als membres de la Fundación Española de la Tartamudez.

Aquesta trobada representava la segona que feia no tan sols en un sol mes de diferència, sinó, alhora, en els meus 41 anys, amb un grup de persones afectades pel mateix trastorn de comunicació que jo. Novament, l’experiència va ser sublim, magnífica, ben bé especial.

Permeteu-me que parli de diverses persones que vaig conèixer i que esmenti frases, d’ells, que em van arribar ben endins. En primer lloc, ressalto allò que va comentar en Jaime, que, de tarannà obert, tenia moltes ganes de conversar. Convençudíssim, va exclamar: “¡ser tartamudo es una mierda!" (perdoneu l’expressió). I va anar més enllà: “No me ha traído nada de bueno”. En segon lloc, una agradable senyora –no en recordo el nom-, que pertany a la Fundación Española, va fer-nos saber que “antes estava acomplejada i creo que no me dieron un trabajo por ser tartamuda”. Ara bé, parlava amb força fluïdesa. En tercer lloc, m’agradaria no oblidar la Valentina, una noia russa simpatiquíssima amb qui ja havia coincidit al novembre i que entén perfectament el català. Em va comentar: “te leeré el bloc”, detall que em va fer il·lusió. En quart lloc, i sobretot, tinc interès a esmentar un noi que no arribava a la trentena i amb qui, a causa de la bona sintonia que em desprenia, vaig passar una gran part de l’encontre, l’Adrià. Xicot que em va semblar introvertit, però molt cordial i educat, em va impressionar la seva mirada. És possible que vagi errat i només sigui la seva timidesa, però em va deixar clavat la sensació que, l’Adrià, per culpa del trastorn, ha patit de valent. Si tan sols és el teu caràcter introvertit, disculpa que m’hagi equivocat, però si la meva percepció era certa, et faig, des d’aquí, Adrià, una fortíssima abraçada.

De fet, les més de trenta persones que érem allà teníem, a part d’algunes parelles que també van venir, una cosa en comú, una particularitat que ens agermana: que, com us explicava en un escrit anterior, no parlem pitjor que les persones fluïdes; simplement, diferent. 

Vaga de parlar

Durant l’adolescència, molt enrabiat per la meva parla disfluent, diverses vegades vaig fer vaga de parlar. És a dir: no obria boca durant una bona estona encara que en tingués la necessitat.

Conseqüència de la desfeta psicològica que em provocava el trastorn, recordo sobretot un episodi en particular. Així, un diumenge al matí que havíem quedat, la colla d’amics, inclòs en David, de qui us en feia cinc cèntims d’ell mateix i les seves criatures entranyables setmanes enrere, vaig quedat mut fins al final de la trobada. Als meus companys, els vaig fer entendre que, aquell dia, no tenia ganes de parlar.

És probable que, algun d’ells, en especial en David, deduís que es tractava d’un senyal molt clar de protesta cap a una disfluència que m’estava arrabassant aspectes positius de l’adolescència. En tot cas, aquesta actitud –restat mut- no l’he utilitzada més després d’aquells anys. Això sí: allò que us explicava fa ben poc –un truc per fer la parla més fluïda- no ho considero una variant. Simplement, perquè no és una mostra d’enfadament com en el cas ara descrit i similars d’aleshores; més aviat, una manera d’intentar aixecar el nivell de ritme de les frases. 

Fent broma del propi quequeig

És força probable que penseu que és impossible fer broma del quequeig a causa dels entrebancs psicològics i emocionals –en ocasions durs, en ocasions més moderats- que pot comportar. Diuen –el meu pare el primer, i aquest comentari el rememoro amb una certa freqüència- que va bé riure’s d’un mateix, que, en certa manera, és saludable. És veritat?. Jo, més aviat no en diria riure’n; des del meu punt de vista, doncs, potser seria més ajustat afirmar que amb aquesta actitud es treu ferro, es desdramatitza i s’intenta veure el got mig ple i no mig buit.

Puc assegurar-vos que, en nombroses ocasions –ben bé dotzenes-, he aconseguit bromejar del meu propi quequeig. I no és cap mentida!. Us posaré un parell d’exemples, en aquest sentit, prou evidents. Sis anys enrere, la meva mare va celebrar amb una festa extraordinària els 60 anys. Fruit d’aquella joiosa celebració, li vaig escriure un text a tall d’homenatge amb el propòsit que la meva germana el llegís davant la quantiosa munió de convidats. Va ser una lectura dolça i satisfactòria. Durant el temps posterior, li vaig comunicar diversos cops a la Judit, enmig d’un somriure clarament perceptible, que “si ho hagués llegit jo, ara encara seríem al restaurant”. En totes les ocasions, ha rigut. Segon exemple: de manera relativament recurrent, la meva mare s’embarbussa parlant. I què li dic, llavors?. “Parla bé, dona; ¿que m’estàs imitant o què?”. La seva reacció a les meves paraules informals és ben favorable. Dit i fet: crec que aquesta mena de bromes inofensives són positives. 

Un truc per fer la parla més fluïda

És veritat que, fa ben poc, esmentava que la parla en les persones disfluents no era ni pitjor ni millor; simplement, diferent. Tot i així, quan, a vegades, les paraules, durant unes hores o uns dies, em surten amb molta dificultat acostumo a definir-la de catastròfica. Sé que, plegats, un comentari i l’altre poden resultar contraproduents.

Amb l’objectiu d’engegar una expressió oral més fluïda, fa temps que vaig descobrir un truc. He constatat que és més eficaç a partir del matí. I en què consisteix?. Us ho explico.

En el cas que en un dia qualsevol el ritme de les frases hagi estat molt irregular i anem a dormir, encara, amb una manca important de fluïdesa, l’endemà al matí proposo que només parleu l’indispensable. I també: que us expresseu amb calma, a poc a poc i molt tranquils. Aquest relax oral matinal a mi, en general, em funciona. No es tracta, en tot cas, d’un aixecament complert de la parla, però sí parcial. A partir d’aleshores, en conseqüència, és probable que les frases surtin més rítmiques, un nou escenari que, si no parlem excessivament en el decurs de la resta de la jornada, té possibilitats de consolidar-se. Dimarts, sense anar més lluny, vaig dur a terme, de nou, aquest truc original. I, com era d’esperar, ni que sigui d’una manera parcial, em va funcionar.