Escoltar certes persones fluïdes pot ser, per a nosaltres, els disfluents, fascinant

Sóc un admirador del programa “La Rambla”, de Barcelona Televisió, que, a aquella hora del vespre i com a bon aficionat al futbol, alterno amb l’”Efectivament”, de l’Esport 3. Doncs bé, dimarts, en el magnífic programa de BTV, un dels convidats era l’advocat Josep Vives. I què pretenc ressaltar?. En Josep Vives és, a criteri meu, el tertulià televisiu i radiofònic que, de tots els que segueixo, s’expressa d’una manera més fluïda. És ben cert: el seu parlar és, de debò, majestuós, i sentir-lo és un plaer absolut.

Molt abans de descobrir en Josep Vives, vaig començar a assaborir els discursos excelsos d’un polític català, en Josep Antoni Duran i Lleida. Així, durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya de la tardor del 2003, vaig assistir a un míting, a Badalona, la meva ciutat, que el líder d’Unió feia al costat d’en Jordi Pujol. Aquell discurs davant dels milers de persones que érem al poliesportiu em va, realment, captivar. I no ho he oblidat. En Duran i Lleida va parlar, potser, com mai havia escoltat a parlar ningú. La seva oratòria va ser, com a mínim, sensacional, sinó perfecta.

Passem, ara, a una tercera persona que, parlant, em deixa embaladit. És l’eminent climatòleg Javier Martín-Vide, catedràtic de Geografia física de la Universitat de Barcelona i que va ser professor meu en el primer curs de doctorat, l’any 2004. Per bé que, a classe, les seves frases no passaven d’esplèndides, ja que els alumnes que vam decidir fer el doctorat després de llicenciar-nos érem pocs, és veritat que quan surt a la televisió, cosa que fa ocasionalment i sempre per tocar temes relacionats amb el canvi climàtic, que és una de les seves màximes especialitats, la seva oratòria em deixa clavat a la cadira. Els seus discursos davant les càmeres, m’impressionen. El que explica el professor Martín-Vide és or, pel que diu i per com ho diu.

Ja ho veieu: tant se val l’ordre, però sigui el prestigiós climatòleg, com el polític nacionalista o el tertulià habitual, aquestes tres persones són, probablement, les tres que més em fascinen quan parlen. I compte: no les envejo pas!. Al contrari, cada vegada m’he de treure el barret i aplaudir amb totes les meves forces.