La tartamudesa en els adults

 Tot adult amb quequeig ha viscut la cronificació del trastorn. Realment és així: quan, ja a l’edat adulta, la tartamudesa no s’ha curat, i sent conscients que molt difícilment ho farà, es parla de l’afectat crònic. Però, certament, ens n’hem d’avergonyir?. Ens ha de doldre?. Aquesta circumstància potencialment adversa ens ha de desinflar l’autoestima?.

El passat dissabte 23 de maig vaig fer 42 anys. Sóc adult. Això és innegable. Relacionant coses, us parlaré d’una de les telefonades que vaig rebre: la de la millor amiga de la meva mare. Així, és ben clar que aquesta bona dona coneix la meva quequesa, i la coneix des de fa dècades. I és probable que ella i la meva mare n’hagin parlat algunes vegades. O no, a causa del patiment que això els pot haver comportat?.

Puc assegurar-vos que no vaig fer, via telefônica, un discurs per treure’s el barret com el de qualsevol dels tres oradors excepcionals de què us vaig parlar dies enrere. En més d’una ocasió, les meves paraules es van manifestar arrítmiques. Aleshores, sabent, naturalment, que la millor amiga de la meva mare m’escoltava amb atenció vaig comprovar que aquesta bona dona, que m’ha vist créixer i fer-me gran, percebia la meva tartamudesa crònica. I us seré franc: em va afectar una mica. Me’n vaig mig avergonyir. Malgrat aquestes circumstàncies, em té un apreci enorme.

És clar que no és un motiu per llançar coets el fet de tenir tartamudesa crònica. Sense la disfluència, com he dit en ocasions anteriors, viuríem bastant millor. I sí, centenars de milers de persones, a l’Estat, i unes quantes desenes de milers, concretament a Catalunya, som quecs crònics. Raó per amagar-nos sota les pedres?. No pas!. Tot i que és veritat que, en determinades condicions, com la descrita, ens pot fer més mal que bé.