El propòsit de cada Any Nou

Amb una recurrència que sembla no tenir fi, tots sabem –i ras i curt, és una percepció força estesa- que amb l’arribada de cada Any Nou qui més qui menys intenta fer-se bons propòsits. Dit i fet: allò que cadascú desitja o somia despert que voldria que li passés de bo en el decurs dels pròxims 365 dies. 

He de sincerar-me i afirmar que, des que em vaig adonar que la tartamudesa s’havia instal·lat a la meva vida i durant els anys d’adolescència, joventut i fins fa un cert temps, sempre –però sempre!- demanava al nou any deixar de tartamudejar. No obstant això, i tenint del tot assumit que la disfluència s’havia convertit en crònica i que m’acompanyaria de per vida, els darrers anys ja no m’he posat aquest bon propòsit. Sé prou cert, doncs, que el meu quequeig no té cura.

Així, durant un munt d’anys, tot i que els darrers ja ho faig més ambigüament pel motiu acabat d’apuntar, és ben veritat que els primers minuts de cada Any Nou, fos on fos i estigués amb qui estigués, era un fet inevitable quedar pendent de comprovar quan es produïa el primer bloqueig o primer quequeig. És a dir: m’escoltava, llavors, amb una especial atenció. I és que, més d’hora que tard, era del tot probable –per no dir segur- que la disfèmia apareixés. Aquesta visió del moment inicial de l’any va ser tan habitual com reiterada. En una paraula: una mostra d’allò més representativa que la tartamudesa ha estat un dels eixos bàsics de la meva existència. Ben cert: la quequesa i jo hem format i formem un tàndem indissociable. 

Un diagnòstic de càncer i les seves conseqüències sobre la parla

Ahir a la tarda, una excel·lent amiga meva, també de 41 anys, va rebre el tremend impacte d’un diagnòstic de càncer de fetge. El més dramàtic no és tan sols això, sinó que, tot just fa molt poc temps, acaba de patir un càncer de mama, i que l’any passat, l’un rere l’altre, va enterrar els seus pares amb poc més de 60 anys, també de càncer. El seu infortuni sembla impossible.

En moltes ocasions he pensat i he pogut comprovar com allò que jo anomeno els factors externs són capaços d’alterar clarament l’estat mitjà de la meva parla. És veritat: la meva tartamudesa sol fluctuar en funció de les que coses que em passin a mi i a les persones del meu entorn més proper. Així, mentre les bones notícies acostumen a aixecar el nivell de la parla, les novetats desgraciades poden agreujar la manca de fluïdesa.

Fins a aquest migdia, i en sintonia amb uns darrers deu dies d’expressar-me de manera bastant òptima, tenia una tartamudesa només moderada. Des de llavors, la qualitat de les oracions ha caigut. És a dir: el xoc de la notícia ja m’està afectant el meu punt més feble, i d’aquesta manera queda trencada una ratxa d’una setmana i mitja de frases força rítmiques.

Naturalment, en aquests moments, el més rellevant és la salut de la meva amiga excel·lent. Hi ha un fet que em fa mala espina. Tot ha anat molt ràpid. Ahir al matí, entra a urgències de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, Can Ruti, perquè feia dies que no es trobava gens bé. L’examinen a fons. A la tarda, cau el diagnòstic. I ja està ingressada, sense data de sortida, a la planta 13, on hi ha els malalts de càncer més greus. Mentre, observo la meva parla en una situació incerta.

I sobretot: sàpigues, Eva, que així et dius, que tant tu, com el teu encantador marit Josep i com la teva filla meravellosa Arlet, que per Sant Esteve fa dos anys, us feu estimar. Individualment o plegats. Us feu estimar. T’ho dic de tot cor. 

Un 2% de la població

En moltes ocasions, les dades estadístiques no són més que simples números. Ara bé, darrere aquests números hi ha nombroses malalties i trastorns que es poden definir de minoritaris. No obstant això, no per aquest motiu cal menystenir les persones que se’n veuen desafavorides. En aquest ordre de coses, per tant, ja podem anunciar en veu alta, talment com és fàcil de constatar en les nostres converses amb els altres i en el dia a dia, que el quequeig és un d’aquests fets que toquen a un percentatge baixíssim de persones.  

D’acord amb les afirmacions anteriors, doncs, se sap del cert que el 2% de la població pateix tartamudesa. Malgrat que, amb aquesta dada sobre la taula, pot donar la sensació que es tracta d’una disfunció d’allò més minoritària, és incontestable que, de vegades, el seu impacte pot esdevenir fulminant.

Dit això, val a dir que, malgrat que és convenient subratllar que estadísticament sembla un problema molt puntual, o sigui, que colpeix una part quasi bé ínfima de la gent, volem remarcar que la tartamudesa afecta a persones de tots els països del món i de totes les llengues. Per tant, val a dir que tant a Catalunya –on sumem 120.000 les persones afectades- com a l’Estat espanyol –unes 800.000- la quequesa, també anomenada tartamudesa, disfluència o disfèmia i que altera fortament la comunicació verbal de la persona, sol delmar la qualitat de vida de qui la sofreix. I enmig de tot plegat, cal comentar que se’n veuen afectades moltes més persones del gènere masculí –en una proporció de 4 a 1- que femení; té especial incidència en els infants, i, ja durant l’edat adulta, hem d’advertir que la seva cura difícilment és possible. 

Agermanats per la mateixa particularitat

Convidat pel seu president, dissabte passat vaig assistir al dinar de Nadal de l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, que, a la vegada, estava obert als membres de la Fundación Española de la Tartamudez.

Aquesta trobada representava la segona que feia no tan sols en un sol mes de diferència, sinó, alhora, en els meus 41 anys, amb un grup de persones afectades pel mateix trastorn de comunicació que jo. Novament, l’experiència va ser sublim, magnífica, ben bé especial.

Permeteu-me que parli de diverses persones que vaig conèixer i que esmenti frases, d’ells, que em van arribar ben endins. En primer lloc, ressalto allò que va comentar en Jaime, que, de tarannà obert, tenia moltes ganes de conversar. Convençudíssim, va exclamar: “¡ser tartamudo es una mierda!" (perdoneu l’expressió). I va anar més enllà: “No me ha traído nada de bueno”. En segon lloc, una agradable senyora –no en recordo el nom-, que pertany a la Fundación Española, va fer-nos saber que “antes estava acomplejada i creo que no me dieron un trabajo por ser tartamuda”. Ara bé, parlava amb força fluïdesa. En tercer lloc, m’agradaria no oblidar la Valentina, una noia russa simpatiquíssima amb qui ja havia coincidit al novembre i que entén perfectament el català. Em va comentar: “te leeré el bloc”, detall que em va fer il·lusió. En quart lloc, i sobretot, tinc interès a esmentar un noi que no arribava a la trentena i amb qui, a causa de la bona sintonia que em desprenia, vaig passar una gran part de l’encontre, l’Adrià. Xicot que em va semblar introvertit, però molt cordial i educat, em va impressionar la seva mirada. És possible que vagi errat i només sigui la seva timidesa, però em va deixar clavat la sensació que, l’Adrià, per culpa del trastorn, ha patit de valent. Si tan sols és el teu caràcter introvertit, disculpa que m’hagi equivocat, però si la meva percepció era certa, et faig, des d’aquí, Adrià, una fortíssima abraçada.

De fet, les més de trenta persones que érem allà teníem, a part d’algunes parelles que també van venir, una cosa en comú, una particularitat que ens agermana: que, com us explicava en un escrit anterior, no parlem pitjor que les persones fluïdes; simplement, diferent. 

Vaga de parlar

Durant l’adolescència, molt enrabiat per la meva parla disfluent, diverses vegades vaig fer vaga de parlar. És a dir: no obria boca durant una bona estona encara que en tingués la necessitat.

Conseqüència de la desfeta psicològica que em provocava el trastorn, recordo sobretot un episodi en particular. Així, un diumenge al matí que havíem quedat, la colla d’amics, inclòs en David, de qui us en feia cinc cèntims d’ell mateix i les seves criatures entranyables setmanes enrere, vaig quedat mut fins al final de la trobada. Als meus companys, els vaig fer entendre que, aquell dia, no tenia ganes de parlar.

És probable que, algun d’ells, en especial en David, deduís que es tractava d’un senyal molt clar de protesta cap a una disfluència que m’estava arrabassant aspectes positius de l’adolescència. En tot cas, aquesta actitud –restat mut- no l’he utilitzada més després d’aquells anys. Això sí: allò que us explicava fa ben poc –un truc per fer la parla més fluïda- no ho considero una variant. Simplement, perquè no és una mostra d’enfadament com en el cas ara descrit i similars d’aleshores; més aviat, una manera d’intentar aixecar el nivell de ritme de les frases. 

Fent broma del propi quequeig

És força probable que penseu que és impossible fer broma del quequeig a causa dels entrebancs psicològics i emocionals –en ocasions durs, en ocasions més moderats- que pot comportar. Diuen –el meu pare el primer, i aquest comentari el rememoro amb una certa freqüència- que va bé riure’s d’un mateix, que, en certa manera, és saludable. És veritat?. Jo, més aviat no en diria riure’n; des del meu punt de vista, doncs, potser seria més ajustat afirmar que amb aquesta actitud es treu ferro, es desdramatitza i s’intenta veure el got mig ple i no mig buit.

Puc assegurar-vos que, en nombroses ocasions –ben bé dotzenes-, he aconseguit bromejar del meu propi quequeig. I no és cap mentida!. Us posaré un parell d’exemples, en aquest sentit, prou evidents. Sis anys enrere, la meva mare va celebrar amb una festa extraordinària els 60 anys. Fruit d’aquella joiosa celebració, li vaig escriure un text a tall d’homenatge amb el propòsit que la meva germana el llegís davant la quantiosa munió de convidats. Va ser una lectura dolça i satisfactòria. Durant el temps posterior, li vaig comunicar diversos cops a la Judit, enmig d’un somriure clarament perceptible, que “si ho hagués llegit jo, ara encara seríem al restaurant”. En totes les ocasions, ha rigut. Segon exemple: de manera relativament recurrent, la meva mare s’embarbussa parlant. I què li dic, llavors?. “Parla bé, dona; ¿que m’estàs imitant o què?”. La seva reacció a les meves paraules informals és ben favorable. Dit i fet: crec que aquesta mena de bromes inofensives són positives. 

Un truc per fer la parla més fluïda

És veritat que, fa ben poc, esmentava que la parla en les persones disfluents no era ni pitjor ni millor; simplement, diferent. Tot i així, quan, a vegades, les paraules, durant unes hores o uns dies, em surten amb molta dificultat acostumo a definir-la de catastròfica. Sé que, plegats, un comentari i l’altre poden resultar contraproduents.

Amb l’objectiu d’engegar una expressió oral més fluïda, fa temps que vaig descobrir un truc. He constatat que és més eficaç a partir del matí. I en què consisteix?. Us ho explico.

En el cas que en un dia qualsevol el ritme de les frases hagi estat molt irregular i anem a dormir, encara, amb una manca important de fluïdesa, l’endemà al matí proposo que només parleu l’indispensable. I també: que us expresseu amb calma, a poc a poc i molt tranquils. Aquest relax oral matinal a mi, en general, em funciona. No es tracta, en tot cas, d’un aixecament complert de la parla, però sí parcial. A partir d’aleshores, en conseqüència, és probable que les frases surtin més rítmiques, un nou escenari que, si no parlem excessivament en el decurs de la resta de la jornada, té possibilitats de consolidar-se. Dimarts, sense anar més lluny, vaig dur a terme, de nou, aquest truc original. I, com era d’esperar, ni que sigui d’una manera parcial, em va funcionar. 

Unes teories ben curioses

S’ha comprovat que la quequesa, perfectament identificable per a qualsevol oient i que es presenta amb més o menys severitat i amb alts i baixos en el decurs de la vida de l’afectat crònic i que pot agreujar-se en situacions de tensió, ha existit sempre, potser fins i tot des que l’home va començar a parlar. En aquest sentit, una de les evidències per excel·lència que porten a pensar que, en efecte, ha existit des de temps remots és que els egipcis, en els seus jeroglífics, ja representaven a persones amb símptomes de quequeig.

Ara bé, cercant quina és la causa -o les causes- que el provoquen, val a dir que han estat molt nombroses les teories –quasi bé una rere l’altra- que s’han donat en el transcurs de la història.

Exposat això, algunes hipòtesis curioses i originals i divulgades en èpoques passades, i d’aquesta manera es creia al segle XIV en una de les explicacions més llunyanes de què es té constància, ens condueixen a anunciar que la raó bàsica era la  humitat que envolta la llengua. Fent un salt cronològic notable i passant al segle XIX, es culpava a la manca de voluntat per parlar. Fins i tot, una altra teoria que a hores d’ara també sembla estrambòtica, com les dues anteriors, responsabilitzava una possible desviació de la llengua.

Malgrat aquestes tres raons prou destacades tot i la seva alta originalitat, i que n’acompanyaven d’altres que es van valorar i totes plegades s’han constatat com del tot equivocades, és ben cert que no va ser fins a partir de mitjans del segle XX quan les investigacions van començar a concloure unes causes més favorables, precises i, particularment, força més ajustades a la realitat, com les que la setmana passada us vaig voler explicar. 

Lletres i paraules que costen més

Documentant-me, he descobert que no han estat poques les persones disfluents que s’han canviat el nom. A causa d’una raó, per a ells, poderosa: el seu nom els costava de dir.

Puc comentar-vos que no creia que certes persones amb senyals evidents de tartamudesa arribessin a aquests extrems. En tot cas, es tracta d’una mostra més de les dificultats que pot comportar el trastorn de la parla més comú. Però els entenc.

En el meu cas, hi ha lletres i paraules més complicades de pronunciar. La c, la p i la t són, en principi, les que m’incomoden més. Per exemple, no crec que, en el supòsit que algun dia tingui un fill, li posi Pau o Pere. Així mateix, no voldria que la meva  pròxima parella es digués, també per exemple, Paula. Contràriament, lletres com la a, la j o la s em són fàcils.

De fet, no he trobat una explicació concloent a aquesta circumstància particular. Ara bé, fruit d’això, nombroses vegades m’he vist obligat, al darrer instant, a canviar una paraula per una altra, encara que la segona opció no sigui tan lògica. 

PER QUÈ TARTAMUDEGEM?

D’entrada, hem d’afirmar que, fins i tot avui dia i amb les nombroses investigacions que s’han fet i es continuen fent, no es coneixen amb certesa les causes exactes que provoquen el quequeig. Ara bé, sí que ja es pot concloure que la raó probablement sigui multifactorial. O el que és el mateix: fruit de la mescla d’una sèrie de factors neurològics, genètics, piscòlogics i socials.

Així, malgrat que és convenient subratllar novament que amb total exactitud no se’n saben les causes, en part perquè la interrelació de tots aquests factors dificulta les investigacions, és veritat que s’ha pogut constatar el fet que el cervell actua de manera desigual en el supòsit que la persona sigui o no sigui disfluent. Exposat això, cal dir que s’ha demostrat que les persones amb quequesa activen algunes àrees de l’hemisferi dret, just a l’inversa de les persones que s’expressen amb fluïdesa, que usen l’hemisferi esquerre. A banda, un altre estudi recent ha posat de manifest que en les persones amb quequesa s’observa un error de percepció dels sons de la parla. Per tant, després d’analitzar un grup de persones disfèmiques, es va veure que aquestes persones percebien de manera anormal aquests sons, i que la resposta cerebral no era correcte en relació els estímuls auditius fonètics. Aquesta resposta cerebral singular ens podria impedir parlar amb naturalitat.

Prosseguint amb altres estudis dels darrers anys, és interessant assenyalar que s’han descobert tres gens vinculats amb la continuïtat de la disfluència en persones de la mateixa família; és a dir, que és comú que el quequeig es transmeti de generació en generació. A la pràctica, aquesta predisposició genètica del trastorn -de la qual, doncs, ben pocs dubtes en queden- fa que 2/3 de les persones afectades tenen un familiar, directe o no, amb els mateixos símptomes. També, una altra investigació indica que els infants que parlen dues llengües a casa tenen més possibilitats de patir quequeig i de no curar-se’n posteriorment.

En suma, per tant, la notable diversitat de teories que s’han divulgat i publicat del perquè de la tartamudesa no ha trobat, de moment, tot i els avenços dels últims temps,  una total certesa ni una explicació consensuada. 

Unes criatures entranyables

Els meus amics de major confiança són en Xavi i en David. Tant l’un com l’altre, xicots molt treballadors, són casats i pares d’un parell de criatures. Ara us vull parlar dels fills d’en David, amb qui m’hi uneix una importantíssima amistat des dels quatre anys.

Justament, us presento l’Arnau i la Laia perquè la nena, avui, fa set anys. En sintonia amb aquest aniversari, he decidit aturar-me a explicar-vos que, els nens, poden adonar-se de la parla disfluent.

Nascut l’11 de març del 2004, sempre vaig tenir present, des del primer dia, que tard o d’hora, l’Arnau em faria algun comentari o, com a mínim, alguna cara de sorpresa en veure’m expressar-me, en ocasions, amb certes dificultats. Aquest pensament el veia com a molt probable de fer-se realitat. Però em vaig equivocar. La Laia, amb només sis anys el setembre passat, i davant d’un bloquig notori meu, va riure. Riure, en tot cas, amb la innocència i l'amor amb què ho fan les criatures de la seva edat.

Sent-ne testimoni, ràpidament, el seu pare i la seva mare, la Cristina, la van renyar. Jo vaig quedar mut. Mut perquè era la primera vegada que els fills d’en Xavi o en David ressaltaven el meu trastorn. Així, en contra dels meus pronòstics, la Laia s’havia avançat a l’Arnau. En qualsevol cas, és evident que, per ser com era un episodi esperat, no em vaig disgustar. L’Arnau i la Laia, són paraules majors. Com els seus pares. 

Unes experiències inèdites

Els darrers dies he tingut l’oportunitat de conèixer un seguit de persones qualificades que pateixen el mateix trastorn de comunicació que jo. L’experiència, totalment inèdita, l’he valorada no tan sols interessantíssima sinó, a la vegada, altament reconstituïent.

Dissabte vaig tenir el plaer –i ho dic d’aquesta manera- d’assistir a una trobada d’un grup d’autoajuda combinat de la Fundación Española de la Tartamudez i de l’Associació Catalana de la Tartamudesa, creada fa només un parell d’anys. Els seus dos presidents, presents a la reunió, el senyor Adolfo i en Josep, respectivament, eren persones obertes, contentes i amb un somriure gairebé permanent malgrat les visibles dificultats a l’hora d’expressar-se.

El senyor Adolfo va explicar anècdotes i vivències diverses relaciones amb el quequeig. Un home educat, cavallerós i proper que ha sortit nombroses vegades als mitjans de comunicació i que, fins i tot, va pronunciar, anys enrere, un discurs al Congrés dels Diputats. Mil aplaudiments per a ell!.

D’altra banda, en Josep pràcticament em va rebre amb els braços oberts. Un xicot simpàtic i cordial que, com tots els que ens trobàvem en aquella sala, incloses dues noies –i ho remarco perquè elles, en nombre d’afectades, en són moltíssimes menys-, parlàvem diferent; uns més rítmicament, a altres els costava més.

Finalment, vull agrair del tot la conversa telefònica infinitament afectuosa que vaig tenir la setmana passada amb la Yolanda, la vicepresidenta de la Fundación Española. Una noia valenta que, aquesta mateixa tardor, ha sortit per una televisió d’àmbit estatal, i una noia amb una empenta innegable que no s’avergonyeix per enlloc de parlar diferent.

A vosaltres tres, doncs, i als companys del grup d’autoajuda, una forta abraçada. 

“No et posis nerviós”

Val la pena remarcar, en aquesta nova entrada en el bloc, que en el moment en què una persona té un interlocutor que s’expressa visiblement afectat per la disfluència és molt convenient de tenir una actitud del tot espontània, de plena naturalitat. És preferible, doncs, que ens parleu de manera reposada i sense presses, circumstàncies que són especialment recomanables en el supòsit que la persona disfèmica tingui bastantes dificultats per parlar amb un mínim de fluïdesa.

A banda, voldria també subratllar que hi ha un fet que ens malhumoreja força: que ens finalitzeu les frases que el quequeig ens dificulti. Error!. A més a més, seguint en aquest ordre de coses, és del tot cert que hem hagut de compartir –les persones disfluents- una breu però d’allò més representativa frase que és altament desafortunada, la més incongruent de totes, i que ens malhumoreja encara amb més vigora que –com dèiem- els altres ens finalitzin les paraules. Ras i curt: “no et posis nerviós”. Quantes vegades ho hem hagut de sentir a les nostres vides!. No és que ens posem nerviosos, és que, nosaltres, les persones disfluents, parlem diferent.

No són poques, doncs, les ocasions, després de 37 anys afectat de tartamudesa,  que algú m’ha dit “no et posis nerviós” o “estàs nerviós”. Aquests comentaris sempre m’han fet més mal que bé. Dit això, pretenc incidir en un aspecte bastant rellevant: aquests comentaris, o altres d’un estil similar, els valoro com a directament nocius. Dit i fet: una persona amb senyals evidents de quequesa i que rep unes paraules com aquestes o semblants, té la percepció que se sent fortament vigilada, intensament escoltada; aleshores, notem una pressió sobreafegida. Deixeu-nos parlar. Tranquil·lament, tot i que hi pot haver cops que necessitem més temps per dir allò que pretenem dir. 

Quan arriben les burles

Burlar-se d’una persona amb quequeig és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa. La majoria de tartamuts hem rebut actituds ofensives, en ocasions demolidores. Qui més qui menys de nosaltres ha estat estigmatitzat, com si fóssim una anomalia en la societat. Aquests comportaments atapeïts d’hostilitat poden arribar a generar, en els casos aguts, profundes depressions; com a mínim, un rosari de sensacions d’incredulitat i desconcert exasperants.

Reconec que és, aquesta, la primera vegada que escric sobre el tema. Per desgràcia, he viscut diferents episodis. Però, ¿i els acudits?. No som poques –fins i tot, potser tots n’hem estat testimonis- les persones que hem escoltat acudits –bromes, si se’n pot dir així, totalment injustes- en què una persona amb quequesa n’és el protagonista destacat. Jo mateix ho he vist per televisió!. ¿Com es deia aquell pressumpte –i faig servir aquesta afirmació amb tota la intenció- showman televisiu dels anys vuitanta i noranta?. L’Arévalo, oi?. No era agradable sentir-lo, i encara menys comprovar com el públic reia pels descosits. Humiliant!.

Prenent el fil de l’etapa escolar, és important remarcar que –almenys així em sembla recordar-ho- ningú va riure’s de mi. Certament, tot un cop de sort. Això sí, fora del col·legi em vaig sentir insultat. “Tartaja” em va etzibar aquell noi que, amb massa freqüència i durant l’adolescència, s’ajuntava amb la colla. Li vaig respondre de manera contundent, i em va clavar un cop de puny.

Moltes persones, més davant d’un bloqueig –i sobretot si va acompanyat d’un espasme que recordi un tic- que no pas davant d’una quequejada, han desprès un ampli somriure. No afablement, a tall de suport, sinó, potser, pensant que bromejo. O, simplement, no han pogut aguantar-se aquest somriure tan sospitós. M’ha succeït i em succeeix en un munt d’ocasions. Ara bé, el meu psicòleg va afirmar que “són somriures espontanis, no intencionats, i per això cal diferenciar-ho de riure-se’n”. Francament, crec que molta gent, en un primer contacte, s’ha estranyat de la meva parla diferent. Tants cops he vist cares de circumstàncies… Tants cops m’han mirat com si jo fos un extraterrestre…

No obstant això, és un fet irrefutable que, en el cas de topar-nos amb una persona que es mofi intencionadament de la nostra parla singular –no que somrigui de manera espontània, com ara us explicava-, tenim dues opcions. L’una, educada, preguntar el per què d’aquesta actitud tan lamentable. L’altre, al seu torn, i sense dissimular gens l’enfadament, mai més tornar a parlar amb la persona que ho faci. I no sóc rancuniós. 

Parlem diferent, no malament

Apunto una pregunta, que tot seguit intentaré respondre. Veureu quines particularitats té, en un pla de força detall, el meu quequeig –bé, tots aquells que em coneixeu prou que ho sabeu.  

Val la pena distingir –fem memòria de l’entrada anterior- entre una tartamudesa tònica i una de clònica; així, mentre que la primera s’atansa a aquelles persones que sofreixen interrupcions provocades per bloquejos i espasmes, la segona se centra sobretot en aquelles que repeteixen síl·labes i paraules. Més aviat, les característiques de la meva quequesa em porta a vincular-la amb el tipus tònic, tot i que, de manera menys recurrent, amb senyals de clònica. A la pràctica, doncs, aquest resultat combinat m’ha conduït a deduir que el més adient és identificar-la amb una tartamudesa mitxa.

Per tal d’esquematitzar-la, us exposo, per tant, els trets que, uns dies més uns dies menys, l’evidencien. Els trets destacats els allisto a continuació: repeticions de sons, de síl·labes, de parts de paraules o, fins i tot, de paraules senceres; prolongació de sons i síl·labes; bloquejos i visibles esforços per iniciar una frase o mantenir la parla, i pauses i vacil·lacions. I anant més enllà: en les èpoques en què el quequeig s’ha mostrat àlgid res m’allunyava de la idea de situar-me en una fase d’indisciplinada tartamudesa, on tot un seguit de bloquejos acompanyats de moviments facials bruscos –que poden recordar, perfectament, els tics- i d’una accentuada tensió muscular, però també les repeticions i les prolongacions, han format part íntegre del meu patró de parla.

És convenient constatar que les particularitats del meu quequeig no tan sols les evidencio jo. És coherent afirmar i remarcar les vegades que faci falta que som milers els afectats, només a Catalunya, pel tipus mitx de quequesa. Ara bé, m’agradaria afirmar que, parant atenció a les persones que més o menys conec i que tenen, també, la disfluència, he pogut comprovar que predomina la variant clònica, o sigui, aquella que exterioritza en especial les repeticions de síl·labes i paraules.

No ostant això, pretenc apuntalar fermament una idea prou sòlida i que fa temps que em volta. Així, malgrat que la nostra parla sigui singular i que no s’assembli del tot a la del restant 98% de la població, és l’hora de manifestar plenament que, en definitiva, només parlem diferent, no malament. Simplement, diferent. 

Tots tartamudegem de la mateixa manera?

Valorant el fet que la tartamudesa, que és del tot involuntària, que no és pas una malaltia ni és en absolut contagiosa, és una alteració força visible des de la perspectiva de l’interlocutor, aquesta singular manera d’expressar-se es fa patent tant amb repeticions de paraules o síl·labes, o bé en forma de bloquejos. I encara més: també pot exterioritzar-se, conjuntament, de les tres maneres. I anant més enllà, també és plausible que es produeixin manifestacions motores de diversa índole; per exemple, i amb el pròposit d’esmentar-ne només tres, malgrat que destacades, gesticular amb els ulls, moure bruscament la mandíbula o tenir dificultats respiratòries.

Ara bé, és convenient detallar que s’han distingit tres tipus principals de tartamudeses. En primer lloc, hi ha la quequesa clònica, que és la més coneguda, encara que no vol dir que sigui la més habitual. Ve singularitzada per visibles repeticions de síl·labes i/o paraules; en segon lloc, existeix la quequesa tònica, on les interrupcions involuntàries són causades per bloquejos i espasmes més que no pas per repeticions; i, en tercer lloc, tenim la quequesa mitxa, és a dir, una mescla de totes dues i que representa el tipus principal entre els afectats per la disfluència.

Tot i els tres tipus genèrics i principals desglossats, cal anotar que, en funció de la seva aparició, se’n poden distingir tres classes més. D’entrada, l’anomenada tartamudesa progressiva o de desenvolupament, que és la més comuna i estesa, irromp durant la infantesa i és la que podria convertir-se en crònica si no es corregeix, com a màxim, a l’adolescència; també, la tartamudesa psicogènica, que sol ser una conseqüència directa, en l’edat adulta, vinculada a fets traumàtics i que pot aparèixer bruscament; i, en tercera instància -i com l’anterior situada en un pla secundari en referència al nombre de persones afectades-, existeix la tartamudesa neurogènica, lligada a lesions cerebrals i que, igualment, sorgeix de cop i volta.

 Una circumstància significativa que cal no passar per alt és la desigual intensitat de la tartamudesa. Afirmat això, existeixen cinc graus que són interessants d’esmentar: quequesa lleu, això és, aquella que es presenta en les persones que tartamudegen o es bloquegen en menys d’un 5% de les síl·labes; quequesa lleu a moderada, en què se’ls fa visible el problema entre un 5 i 10% de les síl·labes; quequesa moderada, entre un 10 i 15%; quequesa moderada a severa, entre un 15 i 20%; i, finalment, quequesa severa, on la persona disfluent repeteix o es bloqueja en més d’un 20% de les síl·labes. I una nota complementària: dels cinc graus, els més freqüents són els tres primers, i de tot això que apuntem cal treure’n una bona conclusió. I és que partint de la premisa que tartamudegem de diferent manera, gairebé podem dir que cada persona té –tenim- un tartamudeig concret. 

Estem discriminats?

¿Per què en tantes ocasions, en especial en temps que ja formen part del passat, encara que a l’actualitat bastant menys, s’ha equiparat la tartamudesa a un tema tabú, o sigui, del qual era millor evitar parlar-ne?. És a dir: estem discriminats?.Val la pena que hi reflexionem.

Malgrat que les persones amb disfèmia hem viscut situacions a voltes xocants, traumàtiques i altament desesperançadores, només algunes -i tan sols rarament- han gosat treure la disfluència a conversa. Dit d’una altra manera: una infinitat de persones delmades pel trastorn ha sofert d’amagat i en secret un patiment de proporcions més que considerables. És molt probable, doncs, que hagi estat a causa d’una raó fonamental: perquè tot sovint -detall gens menystenible que ja es comença a corregir- la persona disfèmica ha estat estigmatitzada com a anòmala, desplaent i repulsiva. Sí, sóc contundent, oi?. No ho veieu així, vosaltres?. Tot i aquestes duríssimes circumstàncies, avui l’escenari aparentment sembla menys odiós.

Des de la modèstia d’aquest bloc, us animo –a tots aquells que patiu, com jo, la disfluència- que de cap de les maneres us tanqueu en vosaltres mateixos, o sigui, que declareu obertament a les persones de confiança la lluita quotidiana amb el problema i les inquietuds que us tenallen el dia a dia. Tot plegat, és prou important. ¿No creieu que amb aquest comportament més escaient serà més fàcil que la quequesa arraconi aquest estigma, aquesta mena de discriminació, amb la qual tantes vegades se l’ha evocada amb una fredor tan esgarrifosa com demolidora?.  Fet i fet, les persones amb quequesa s’han inclinat i encara s’inclinen, en general, a no expressar a quasi bé ningú -o a ningú!- el seu problema; tant, per entendre-ho, que ho han pretès enterrar evitant parlar-ne, fins i tot, amb les persones del voltant. En quatre paraules precises: tot allò que rodejés la tartamudesa, amb excessiva frivolitat ha estat vist com una anormalitat. 

Avui, Dia Internacional per al Coneixement de la Tartamudesa

Avui 22 d’octubre és el Dia Mundial per al Coneixement de la Tartamudesa i, en relació amb aquesta efemèride, tenia ganes de comentar-vos quantes persones n’estem afectades.

He de dir que, en moltes ocasions, les dades estadístiques no són més que simples números. Ara bé, darrere aquests números hi ha nombroses malalties i trastorns que es poden definir de minoritaris. No obstant això, no per aquest motiu cal menystenir les persones que se’n veuen desafavorides. En aquest ordre de coses, per tant, puc anunciar en veu alta, talment com és fàcil de constatar en les meves converses amb els altres i en el dia a dia, que el quequeig és un d’aquests fets que toquen a un percentatge baixíssim de persones.  

D’acord amb les afirmacions anteriors, doncs, se sap del cert que el 2% de la població pateix quequeig. Malgrat que, amb aquesta dada sobre la taula, pot donar la sensació que es tracta d’una disfunció d’allò més minoritària, és incontestable que, de vegades, el seu impacte pot esdevenir fulminant.

Dit això, val a dir que, malgrat que és convenient subratllar que estadísticament sembla un problema molt puntual, o sigui, que colpeix una part quasi bé ínfima de la gent, voldria remarcar que el quequeig afecta a persones de tots els països del món i de totes les llengues. Per tant, val a dir que tant a Catalunya –on sumem 120.000 les persones afectades- com a l’Estat espanyol –unes 800.000- la quequesa, també anomenada tartamudesa, disfluència o disfèmia i que altera fortament la comunicació verbal de la persona, delma la qualitat de vida de qui la sofreix. I enmig de tot plegat, cal comentar que se’n veuen afectades moltes més persones del gènere masculí –en una proporció de 4 a 1- que femení. A més, té especial incidència en els infants i, ja durant l’edat adulta, he d’advertir que la seva cura no és possible. 

Què s'entén per tartamudesa?

Us definiré el concepte tartamudesa. En línies generals, la tartamudesa o quequesa –que és ben bé el mateix- és evocada com un trastorn de la parla caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l’emissió de les paraules, acompanyades de diversos moviments i desordres respiratoris i vasomotors. I us dono altra definició interessant per entendre-la millor: és un trastorn de la comunicació caracteritzat per la repetició o el bloqueig espasmòdic d’un so, una síl·laba o una paraula.

Val a dir que aquest trastorn, un dels nombrosos existents del llenguatge i la parla i ben probablement el més estigmatitzat i envoltat d’un cert tabú durant molt de temps, ha estat definit de la mà de molts autors. En qualsevol cas, en les paraules del paràgraf anterior he pretès resumir-ho.

Tot i que deia que és un dels trastorns de la parla, és ben veritat que cal veure’l com el més rellevant en relació la fluïdesa d’aquesta, entenent-se com a fluïdesa la facilitat, sense esforç, per parlar en un flux continuat. I és que, dit això, val la pena subratllar que és una alteració molt visible que condueix a expressar-se de manera anòmala.

Benvinguts al bloc

Neix un nou bloc. “Deixa’m parlar” se centrarà en el trastorn de la parla més visible i comú, i a la vegada el que històricament ha estat més estigmatitzat, que existeix, la tartamudesa o quequesa. Jo mateix, des dels quatre anys, en sóc un dels afectats.

“Deixa’m parlar”, apreciats internautes, no tan sols oferirà algunes de les meves vivències, siguin més dures o més anecdòtiques, sinó que, alhora, també emfatitzarà en aspectes teòrics del trastorn. Aquests, crec, són necessaris.

És evident que, en el bloc, hi explicaré certes intimitats. Però, sobretot, sota una premissa fonamental: la tartamudesa, ja a l’edat adulta, no té cura. Des d’aquest punt de vista, el quequeig sol comportar una sèrie d’entrebancs psicològics a les persones que el pateixen. Ara bé, a “Deixa’m parlar” intentaré donar algunes pautes amb l’objectiu de relativitzar-lo.

D’altra banda, no amago que, tant de bo, el bloc es converteixi en un cop de mà, amb la intenció que surtin de la seva foscor, per a aquelles persones a qui la disfluència els provoca més malestar. Simultàniament, m’agradaria que fos, també, un espai de trobada, tant per a afectats com per a persones que, volent opinar del tema, s’expressin amb total fluïdesa. Perquè, nosaltres, els quecs, simplement parlem diferent, no pas malament. Simplement, diferent.