Tots tartamudegem de la mateixa manera?

Valorant el fet que la tartamudesa, que és del tot involuntària, que no és pas una malaltia ni és en absolut contagiosa, és una alteració força visible des de la perspectiva de l’interlocutor, aquesta singular manera d’expressar-se es fa patent tant amb repeticions de paraules o síl·labes, o bé en forma de bloquejos. I encara més: també pot exterioritzar-se, conjuntament, de les tres maneres. I anant més enllà, també és plausible que es produeixin manifestacions motores de diversa índole; per exemple, i amb el pròposit d’esmentar-ne només tres, malgrat que destacades, gesticular amb els ulls, moure bruscament la mandíbula o tenir dificultats respiratòries.

Ara bé, és convenient detallar que s’han distingit tres tipus principals de tartamudeses. En primer lloc, hi ha la quequesa clònica, que és la més coneguda, encara que no vol dir que sigui la més habitual. Ve singularitzada per visibles repeticions de síl·labes i/o paraules; en segon lloc, existeix la quequesa tònica, on les interrupcions involuntàries són causades per bloquejos i espasmes més que no pas per repeticions; i, en tercer lloc, tenim la quequesa mitxa, és a dir, una mescla de totes dues i que representa el tipus principal entre els afectats per la disfluència.

Tot i els tres tipus genèrics i principals desglossats, cal anotar que, en funció de la seva aparició, se’n poden distingir tres classes més. D’entrada, l’anomenada tartamudesa progressiva o de desenvolupament, que és la més comuna i estesa, irromp durant la infantesa i és la que podria convertir-se en crònica si no es corregeix, com a màxim, a l’adolescència; també, la tartamudesa psicogènica, que sol ser una conseqüència directa, en l’edat adulta, vinculada a fets traumàtics i que pot aparèixer bruscament; i, en tercera instància -i com l’anterior situada en un pla secundari en referència al nombre de persones afectades-, existeix la tartamudesa neurogènica, lligada a lesions cerebrals i que, igualment, sorgeix de cop i volta.

 Una circumstància significativa que cal no passar per alt és la desigual intensitat de la tartamudesa. Afirmat això, existeixen cinc graus que són interessants d’esmentar: quequesa lleu, això és, aquella que es presenta en les persones que tartamudegen o es bloquegen en menys d’un 5% de les síl·labes; quequesa lleu a moderada, en què se’ls fa visible el problema entre un 5 i 10% de les síl·labes; quequesa moderada, entre un 10 i 15%; quequesa moderada a severa, entre un 15 i 20%; i, finalment, quequesa severa, on la persona disfluent repeteix o es bloqueja en més d’un 20% de les síl·labes. I una nota complementària: dels cinc graus, els més freqüents són els tres primers, i de tot això que apuntem cal treure’n una bona conclusió. I és que partint de la premisa que tartamudegem de diferent manera, gairebé podem dir que cada persona té –tenim- un tartamudeig concret.