Un diagnòstic de càncer i les seves conseqüències sobre la parla

Ahir a la tarda, una excel·lent amiga meva, també de 41 anys, va rebre el tremend impacte d’un diagnòstic de càncer de fetge. El més dramàtic no és tan sols això, sinó que, tot just fa molt poc temps, acaba de patir un càncer de mama, i que l’any passat, l’un rere l’altre, va enterrar els seus pares amb poc més de 60 anys, també de càncer. El seu infortuni sembla impossible.

En moltes ocasions he pensat i he pogut comprovar com allò que jo anomeno els factors externs són capaços d’alterar clarament l’estat mitjà de la meva parla. És veritat: la meva tartamudesa sol fluctuar en funció de les que coses que em passin a mi i a les persones del meu entorn més proper. Així, mentre les bones notícies acostumen a aixecar el nivell de la parla, les novetats desgraciades poden agreujar la manca de fluïdesa.

Fins a aquest migdia, i en sintonia amb uns darrers deu dies d’expressar-me de manera bastant òptima, tenia una tartamudesa només moderada. Des de llavors, la qualitat de les oracions ha caigut. És a dir: el xoc de la notícia ja m’està afectant el meu punt més feble, i d’aquesta manera queda trencada una ratxa d’una setmana i mitja de frases força rítmiques.

Naturalment, en aquests moments, el més rellevant és la salut de la meva amiga excel·lent. Hi ha un fet que em fa mala espina. Tot ha anat molt ràpid. Ahir al matí, entra a urgències de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, Can Ruti, perquè feia dies que no es trobava gens bé. L’examinen a fons. A la tarda, cau el diagnòstic. I ja està ingressada, sense data de sortida, a la planta 13, on hi ha els malalts de càncer més greus. Mentre, observo la meva parla en una situació incerta.

I sobretot: sàpigues, Eva, que així et dius, que tant tu, com el teu encantador marit Josep i com la teva filla meravellosa Arlet, que per Sant Esteve fa dos anys, us feu estimar. Individualment o plegats. Us feu estimar. T’ho dic de tot cor.