Als amics, se’ls pot parlar de la tartamudesa

Dissabte vaig tenir una grata sorpresa. Després d’assistir a l’espectacular pel·lícula “El hobbit. La batalla de los cinco ejércitos” al costat d’un bon amic, l’Òscar, vaig decidir comunicar-li, una vegada en David, que també va venir, va marxar a casa seva a fer un petó de bona nit a les seves criatures entranyables, que havia engegat un bloc. Des que el vaig estrenar, a l’octubre, no havia vist l’Òscar; per tant, el mínim que podia fer era informar-lo de la meva iniciativa. I quina va ser, doncs, la sorpresa?. 

El meu bon amic va respondre amb una satisfacció enorme. Fins i tot, millor de la que jo havia pronosticat. La seva fesomia tan oberta, atenta i positiva em va encantar. En sintonia amb això, potser seria més lògic afirmar que l’Òscar és un amic magnífic, més que, simplement, un bon amic. El seu comportament va ser esplèndid. Per tot plegat, se m’ha reforçat als pensaments la conclusió a la qual vaig arribar fa un cert temps. Us la comento.

En el cas que tingueu tartamudesa, ¿no creieu que n’heu de parlar amb els vostres amics i amigues?. El més probable, si realment són persones que, humanament, valen la pena, és que trobeu suport, no pas indiferència o incomoditat. Si la quequesa us fa patir, expliqueu-ho als amics de confiança. De debò. Obriu-vos. L’exemple que acabo de descriure és molt significatiu. És d'aquells que, en aquest sentit, animen.