Hem de fer l’esforç: cal parlar amb naturalitat de la tartamudesa

     “Terrícoles” és un magnífic programa d’entrevistes de Barcelona Televisió. Un dels convidats de la setmana passada va ser el prestigiós escriptor Jordi Sierra i Fabra, que és un dels meus favorits a causa de l’admiració que sento per ell.

A banda d’escoltar-lo amb suma atenció, com sempre, em va sorprendre molt gratament la franquesa amb què s’expressava de la seva tartamudesa. En efecte, en Jordi Sierra i Fabra no tan sols és l’autor amb més llibres publicats a l’Estat –més de 400-, sinó que, a més a més, és quec, tot i que bé cal puntualitzar que la seva tartamudesa és força moderada.

Allò que pretenc ressaltar en aquest text, per damunt de tot, és que, de debò, hem d’intentar fer l’esforç per parlar de la nostra disfluència o de la d’alguna persona propera, amb la mateixa naturalitat i espontaneïtat que va mostrar l’escriptor a “Terrícoles”, de qui és probable que més d’un teleespectador quedés parat, en positiu, de la seves paraules.

Per tant, exterioritzant el trastorn sense dramatismes i allunyant-lo d’una visió particularment pessimista i ofegadora, és evident que farem la nostra aportació amb l’objectiu de relativitzar què significa ser disfluent. 

El telèfon no crema

La paraula enemic és rabiosa i descarada. És un mot que no desperta indiferència, i és fortament malsonant. Quan pensem en un enemic ens ve al cap, potser, alguna persona. Però no tan sols això. També hi ha enemics que no són persones; d’aquests en podem tenir, i en aquest sentit un bon nombre de persones disfèmiques en comparteixen un, el telèfon.

 Centenars de vegades –tal vegada, fins i tot, milers, tal com ha estat el pa de molts dies- he contemplat el telèfon com un veritable enemic. Encara més: un aparell a témer de debò, altament inquietant, que comporta angoixes tan marcades que en ocasions s’evidencien com a indissimulables.

Puc corroborar que no he estat, doncs, un cas únic i excepcional entre el col·lectiu de persones amb signes de quequesa. Particularment, val a dir que la malfiança a allò desconegut, o sigui, a la incertitud de, en moltes ocasions, no saber qui hi haurà a l’altre costat del telèfon i el recel al desenvolupament de la parla, sobretot a l’arrencar, durant la probable conversa han estat motius d’estrès. 

No és cap mena d’exageració, en conseqüència, i afirmat això, que, massa cops, he percebut el telèfon com un estri intimidant durant les èpoques o els dies en què el nivell de la parla ha estat més fluix. En aquest sentit, us en poso un exemple. I és que, quan he de fer una telefonada, sovint prefereixo estar sol, per més que hi hagi al voltant persones de confiança. No obstant això, aquesta circumstància avui dia és, tot i que no sempre, encara vigent, malgrat que altres actituds més negatives, com per exemple no posar-me al telèfon mentre soni o sentir gairebé pànic a fer una trucada, ja han quedat afortunadament superades. Ara bé, m’aventuraria a afirmar que qualsevol de les tres plasmen un comportament gens aliè al món de la tartamudesa. Per tant, una de les vivències habituals on l’adult disfluent se sent més vulnerable és amb el telèfon.

No obstant això, m’agradaria transmetre de totes totes que el telèfon no és cap enemic. En una paraula: el telèfon, no crema. I, fet i fet, no crema perquè, malgrat que de vegades la nostra parla sigui arrítima, hem de perdre la por, en el supòsit que en tinguem. Per experiència pròpia, considero que el més adequat és respirar amb calma i comoditat abans d’agafar una trucada i prèviament a fer-la; és a dir, que la inquietud no se’ns mengi. A més a més, és convenient prendre una posició ben recta de l’esquena i el tronc, estiguem asseguts o dempeus, que facilitaria aquesta millor respiració. I finalment, no ha de ser cap deshonor anticipar-nos; o el que és el mateix: si cal, preparar amb uns instants d’antelació allò que volem comunicar. En suma: petits trucs que poden col·laborar a què el telèfon deixi de cremar. 

Per ser disfluents, ¿la gent que ens coneix ens aprecia i ens estima més?

En un encontre del mes de gener, un soci destacat d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, però també membre de la Fundación Española de la Tartamudez, va abocar a la conversa, convençudíssim, una frase d’una contundència absoluta. Va exclamar que “ser tartamudo es una experiencia unipersonal impresionante”. Aquest raonament em va deixar clavat i, sense anar més lluny, no l’he pogut esborrar.

És del tot ser que tenir disfèmia és una experiència peculiar, diferent a moltes altres, però, a la vegada, cal recordar la darrera entrada al bloc, on us explicava la percepció positiva o negativa que tenim les persones disfluents del nostre trastorn.

Haig de manifestar que ser disfluent és una vivència d’una importància, sovint, més que considerable, d’un valor emocional altíssim. Dit això, considero que, en principi, cap dels afectats està orgullós de quequejar, i que cap de les persones amb el trastorn treu pit inflant-se l’autoestima i gaudint d’unes vibracions excel·lents perquè s’embarbussa expressant-se. Però una dada pretenc ressaltar, i que voldria enllaçar, intentant-lo entendre, i en certa manera defensar, el comentari tan eloqüent amb el qual iniciava aquest text.

Així, els darrers quatre anys, en diverses ocasions i sempre durant tongades de dies de parla benèvola i controlada o després de conversar sobre el tema amb alguna persona de referència del meu entorn, lluny de renegar pels descosits, m’he sentit un noi una mica especial, amb una originalitat que, he arribat a conjecturar, en comptes de provocar pena o desànim, pot fer que algunes persones –no totes- m’observin, fins i tot, amb més afecte, més apreci o més estima. 

La tartamudesa aporta més coses bones o dolentes?

En el darrer grup d’autoajuda organitzat per l’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, en una trobada a la qual vaig assistir, el seu president ens va preguntar als que érem allà si la tartamudesa ens havia aportat més coses bones o dolentes. La resposta, com era previsible, va ser unànime.

He de dir que, amb la pregunta acabada de fer però sense temps per respondre formalment, les nostres cares van ser d’allò més eloqüents. No hi havia cap dubte. Fins i tot, una majoria representativa va afirmar amb una rotunditat total que el quequeig no els havia dut res de bo, ni que fos un mínim entre mínims. És prou clar que aquesta situació plasmava de ple el vessant fosc de la disfluència.

Desconec si amb un to irònic o verídic, hi va haver qui va destacar que el certificat de discapacitat, amb els avantatges que comporta, com vaig escriure la setmana passada, és l’únic fet positiu de la seva condició de disfèmic.

D’altra banda, considero que, en un hipotètic sondeig entre tots els disfèmics, els resultats s’haurien pogut extrapolar fàcilment. A tall de conclusió: la tartamudesa, com a tal, és patida sovint com una càrrega feixuga i empipadora, tot i que, amb una força de voluntat més que considerable i amb un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte negatiu que desanima a un alt nombre d’afectats. 

Les persones amb tartamudesa som discapacitades?

Fins no fa gaire, ben poques vegades m’havia preguntat si jo, com a persona amb un quequeig més o menys clar en funció del dia i les circumstàncies que vaig vivint, m’he de considerar discapacitat. Ara bé, els darrers mesos, aquesta qüestió, tot i no trasbalsar-me, m’ha aparegut amb una certa freqüència. Dit d’una altra manera: ¿les persones amb tartamudesa som discapacitades?.

Francament, crec que aquesta frase podria ser l’eix d’un debat. D’un cantó, he de dir que, gairebé en totes les ocasions que m’ho he preguntat, no m’he considerat discapacitat. Malgrat aquesta opinió, que és la meva i, per tant, pot ser perfectament diferent de la d’altres persones afectades pel trastorn de la parla, bé és cert que haig de manifestar, per aquells que no ho sabeu, fluïds o no fluïds, que existeix la possibilitat, per nosaltres, d’obtenir un certificat de discapacitat. No em sorprèn i, sobretot, felicito a qui l’hagi posat en marxa.

Per tenir el certificat és imprescindible haver estat avaluat per un tribunal mèdic i pagar 450 euros. Tot i així, qui el sol·licita té tots els números d’aconseguir-lo. Posseir-lo, et dóna l’oportunitat de tenir avantatges i descomptes en múltiples aspectes.

Reconec que, de moment, no és prioritari lluitar perquè me’l donin. La meva idea que, en principi, no em veig com a discapacitat, em fa ajornar aquesta possibilitat. Es tracta d’un ajornament transitori o definitiu?. No ho sé pas, però un detall és veritat: les persones amb tartamudesa que considerin que el carnet els ha de servir per treure, almenys, una cosa positiva de la disfluència, que l’obtinguin. Sigui com sigui, la qüestió ni és superficial ni intranscendent: ¿som discapacitats?. Probablement, en funció de com cada afectat s’observi a si mateix. 

Sovint, la tartamudesa es transmet entre familiars

En certa manera, aquesta nova entrada al bloc que esteu començant a llegir ve a ser una continuació de l’última, i de la mateixa manera, també ho és del post on exposava les causes de la quequesa. I és que, afirmat això, és interessant anunciar que no és gens estrany que la tartamudesa es transmeti en les famílies. Ep, però no és per enlloc contagiosa, eh?. Podeu estar al nostre costat tantes vegades com vulgueu que no agafareu la disfluència per aquest motiu.

Una de les raons primordials que la disfluència es mantingui en totes les cultures, en totes les llengües i en tots els països del món és el seu caràcter hereditari indenegable, i dic indenegable perquè està del tot comprovat que, en el supòsit de tenir un familiar amb el trastorn, hi ha més possibilitats que nosaltres mateixos el tinguem. No tan sols és el cas concret de milions de persones al planeta i de milers al nostre país, sinó que jo mateix en puc donar fe.

El meu oncle, que és el germà de la meva mare, sempre l’he observat amb la disfluència. Jo, que sóc, doncs, nebot seu, he heretat el seu parlar. Així, és força probable, tot i que no es pot afirmar amb una certesa absoluta, que jo parlo diferent perquè ell també en parla. Ara bé, pretenc ressaltar plenament un detall que crec obligat de comentar. I és que encara que pugui ser una causa-efecte, mai –i quan dic mai, ho dic de debò!- l'hi he tingut en compte ni l’he culpabilitzat de res, per més que considero que certs aspectes de la meva vida haguessin estat completament diferents del que són si jo m’hagués expressat amb fluïdesa. De tot plegat, convé treure’n una conclusió valuosa: tant si el vostre pare, tiet, germà o avi –i disculpeu que només esmenti homes, malgrat que és necessari recordar que el 80% dels afectats som del sexe masculí- pateixen quequesa i ho lligueu a què vosaltres també en tingueu, no us feu mala sang. És a dir: no els castigueu ni en els pensaments més íntims.  

                                         Els nostres fills tartamudejaran?

És possible que hi hagi alguns pares que es preguntin –i es puguin arribar a  neguitejar- si els seus fills, estiguin per venir o ja hagin nascut, patiran quequeig, i particularment si aquest esdevindrà crònic. En conseqüència, crec que hi ha certs detalls d’interès que cal comentar.  

Així, en el supòsit que parem atenció als riscos primordials que poden portar a què el problema es torni crònic, és convenient posar l’èmfasi en diversos aspectes concrets. Els que exposo a continuació són, en essència, els factors capdals que poden conduir a què la tartamudesa broti.

Per exemple, ser nen o nena ja és, per si mateix, un motiu prou sòlid a l’hora de pensar si la criatura tindrà tartamudesa o no. Fet i fet, està del tot comprovat que per cada quatre nens quecs -o adults, fins i tot- hi ha tan sols una nena -o una adulta- que tingui aquest trastorn de comunicació verbal. Dit d’una altra manera: un 80% dels afectats són –som- del sexe masculí. En segon lloc, cal no passar per alt una circumstància que tantes vegades és determinant: tenir o no tenir antecedents de familiars amb tartamudesa crònica. Dit i fet: considerant que s’ha constatat plenament que la disfèmia té un caràcter hereditari, val a dir que en el supòsit que el pare sigui quec o hi hagi en el cercle familiar pròxim alguna persona que en pateixi, el nen –o la nena, en molts menys casos- suma moltes més possibilitats no solament de sofrir tartamudesa sinó, encara més, de cronificar-la. En aquest ordre de coses, cal notificar que, en el supòsit que l’adult acabi tenint descendència, els fills tindran un 25% de possibilitats de tenir el trastorn. I en tot això, hi ha una dada prou eloqüent. I és que és ben notori que, si passats catorze mesos des de la seva aparició no s’ha corregit l’anomalia, ja serà força difícil que es pugui aconseguir. Per això, és vital, ja des d’un primer moment, intentar aturar la manca de fluïdesa.