Els nostres fills tartamudejaran?

És possible que hi hagi alguns pares que es preguntin –i es puguin arribar a  neguitejar- si els seus fills, estiguin per venir o ja hagin nascut, patiran quequeig, i particularment si aquest esdevindrà crònic. En conseqüència, crec que hi ha certs detalls d’interès que cal comentar.  

Així, en el supòsit que parem atenció als riscos primordials que poden portar a què el problema es torni crònic, és convenient posar l’èmfasi en diversos aspectes concrets. Els que exposo a continuació són, en essència, els factors capdals que poden conduir a què la tartamudesa broti.

Per exemple, ser nen o nena ja és, per si mateix, un motiu prou sòlid a l’hora de pensar si la criatura tindrà tartamudesa o no. Fet i fet, està del tot comprovat que per cada quatre nens quecs -o adults, fins i tot- hi ha tan sols una nena -o una adulta- que tingui aquest trastorn de comunicació verbal. Dit d’una altra manera: un 80% dels afectats són –som- del sexe masculí. En segon lloc, cal no passar per alt una circumstància que tantes vegades és determinant: tenir o no tenir antecedents de familiars amb tartamudesa crònica. Dit i fet: considerant que s’ha constatat plenament que la disfèmia té un caràcter hereditari, val a dir que en el supòsit que el pare sigui quec o hi hagi en el cercle familiar pròxim alguna persona que en pateixi, el nen –o la nena, en molts menys casos- suma moltes més possibilitats no solament de sofrir tartamudesa sinó, encara més, de cronificar-la. En aquest ordre de coses, cal notificar que, en el supòsit que l’adult acabi tenint descendència, els fills tindran un 25% de possibilitats de tenir el trastorn. I en tot això, hi ha una dada prou eloqüent. I és que és ben notori que, si passats catorze mesos des de la seva aparició no s’ha corregit l’anomalia, ja serà força difícil que es pugui aconseguir. Per això, és vital, ja des d’un primer moment, intentar aturar la manca de fluïdesa.