Els nostres fills tartamudejaran?

És possible que hi hagi alguns pares que es preguntin –i es puguin arribar a  neguitejar- si els seus fills, estiguin per venir o ja hagin nascut, patiran quequeig, i particularment si aquest esdevindrà crònic. En conseqüència, crec que hi ha certs detalls d’interès que cal comentar.  

Així, en el supòsit que parem atenció als riscos primordials que poden portar a què el problema es torni crònic, és convenient posar l’èmfasi en diversos aspectes concrets. Els que exposo a continuació són, en essència, els factors capdals que poden conduir a què la tartamudesa broti.

Per exemple, ser nen o nena ja és, per si mateix, un motiu prou sòlid a l’hora de pensar si la criatura tindrà tartamudesa o no. Fet i fet, està del tot comprovat que per cada quatre nens quecs -o adults, fins i tot- hi ha tan sols una nena -o una adulta- que tingui aquest trastorn de comunicació verbal. Dit d’una altra manera: un 80% dels afectats són –som- del sexe masculí. En segon lloc, cal no passar per alt una circumstància que tantes vegades és determinant: tenir o no tenir antecedents de familiars amb tartamudesa crònica. Dit i fet: considerant que s’ha constatat plenament que la disfèmia té un caràcter hereditari, val a dir que en el supòsit que el pare sigui quec o hi hagi en el cercle familiar pròxim alguna persona que en pateixi, el nen –o la nena, en molts menys casos- suma moltes més possibilitats no solament de sofrir tartamudesa sinó, encara més, de cronificar-la. En aquest ordre de coses, cal notificar que, en el supòsit que l’adult acabi tenint descendència, els fills tindran un 25% de possibilitats de tenir el trastorn. I en tot això, hi ha una dada prou eloqüent. I és que és ben notori que, si passats catorze mesos des de la seva aparició no s’ha corregit l’anomalia, ja serà força difícil que es pugui aconseguir. Per això, és vital, ja des d’un primer moment, intentar aturar la manca de fluïdesa. 

PER QUÈ TARTAMUDEGEM?

D’entrada, hem d’afirmar que, fins i tot avui dia i amb les nombroses investigacions que s’han fet i es continuen fent, no es coneixen amb certesa les causes exactes que provoquen el quequeig. Ara bé, sí que ja es pot concloure que la raó probablement sigui multifactorial. O el que és el mateix: fruit de la mescla d’una sèrie de factors neurològics, genètics, piscòlogics i socials.

Així, malgrat que és convenient subratllar novament que amb total exactitud no se’n saben les causes, en part perquè la interrelació de tots aquests factors dificulta les investigacions, és veritat que s’ha pogut constatar el fet que el cervell actua de manera desigual en el supòsit que la persona sigui o no sigui disfluent. Exposat això, cal dir que s’ha demostrat que les persones amb quequesa activen algunes àrees de l’hemisferi dret, just a l’inversa de les persones que s’expressen amb fluïdesa, que usen l’hemisferi esquerre. A banda, un altre estudi recent ha posat de manifest que en les persones amb quequesa s’observa un error de percepció dels sons de la parla. Per tant, després d’analitzar un grup de persones disfèmiques, es va veure que aquestes persones percebien de manera anormal aquests sons, i que la resposta cerebral no era correcte en relació els estímuls auditius fonètics. Aquesta resposta cerebral singular ens podria impedir parlar amb naturalitat.

Prosseguint amb altres estudis dels darrers anys, és interessant assenyalar que s’han descobert tres gens vinculats amb la continuïtat de la disfluència en persones de la mateixa família; és a dir, que és comú que el quequeig es transmeti de generació en generació. A la pràctica, aquesta predisposició genètica del trastorn -de la qual, doncs, ben pocs dubtes en queden- fa que 2/3 de les persones afectades tenen un familiar, directe o no, amb els mateixos símptomes. També, una altra investigació indica que els infants que parlen dues llengües a casa tenen més possibilitats de patir quequeig i de no curar-se’n posteriorment.

En suma, per tant, la notable diversitat de teories que s’han divulgat i publicat del perquè de la tartamudesa no ha trobat, de moment, tot i els avenços dels últims temps,  una total certesa ni una explicació consensuada.