Per ser disfluents, ¿la gent que ens coneix ens aprecia i ens estima més?

En un encontre del mes de gener, un soci destacat d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, però també membre de la Fundación Española de la Tartamudez, va abocar a la conversa, convençudíssim, una frase d’una contundència absoluta. Va exclamar que “ser tartamudo es una experiencia unipersonal impresionante”. Aquest raonament em va deixar clavat i, sense anar més lluny, no l’he pogut esborrar.

És del tot ser que tenir disfèmia és una experiència peculiar, diferent a moltes altres, però, a la vegada, cal recordar la darrera entrada al bloc, on us explicava la percepció positiva o negativa que tenim les persones disfluents del nostre trastorn.

Haig de manifestar que ser disfluent és una vivència d’una importància, sovint, més que considerable, d’un valor emocional altíssim. Dit això, considero que, en principi, cap dels afectats està orgullós de quequejar, i que cap de les persones amb el trastorn treu pit inflant-se l’autoestima i gaudint d’unes vibracions excel·lents perquè s’embarbussa expressant-se. Però una dada pretenc ressaltar, i que voldria enllaçar, intentant-lo entendre, i en certa manera defensar, el comentari tan eloqüent amb el qual iniciava aquest text.

Així, els darrers quatre anys, en diverses ocasions i sempre durant tongades de dies de parla benèvola i controlada o després de conversar sobre el tema amb alguna persona de referència del meu entorn, lluny de renegar pels descosits, m’he sentit un noi una mica especial, amb una originalitat que, he arribat a conjecturar, en comptes de provocar pena o desànim, pot fer que algunes persones –no totes- m’observin, fins i tot, amb més afecte, més apreci o més estima. 

Agermanats per la mateixa particularitat

Convidat pel seu president, dissabte passat vaig assistir al dinar de Nadal de l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, que, a la vegada, estava obert als membres de la Fundación Española de la Tartamudez.

Aquesta trobada representava la segona que feia no tan sols en un sol mes de diferència, sinó, alhora, en els meus 41 anys, amb un grup de persones afectades pel mateix trastorn de comunicació que jo. Novament, l’experiència va ser sublim, magnífica, ben bé especial.

Permeteu-me que parli de diverses persones que vaig conèixer i que esmenti frases, d’ells, que em van arribar ben endins. En primer lloc, ressalto allò que va comentar en Jaime, que, de tarannà obert, tenia moltes ganes de conversar. Convençudíssim, va exclamar: “¡ser tartamudo es una mierda!" (perdoneu l’expressió). I va anar més enllà: “No me ha traído nada de bueno”. En segon lloc, una agradable senyora –no en recordo el nom-, que pertany a la Fundación Española, va fer-nos saber que “antes estava acomplejada i creo que no me dieron un trabajo por ser tartamuda”. Ara bé, parlava amb força fluïdesa. En tercer lloc, m’agradaria no oblidar la Valentina, una noia russa simpatiquíssima amb qui ja havia coincidit al novembre i que entén perfectament el català. Em va comentar: “te leeré el bloc”, detall que em va fer il·lusió. En quart lloc, i sobretot, tinc interès a esmentar un noi que no arribava a la trentena i amb qui, a causa de la bona sintonia que em desprenia, vaig passar una gran part de l’encontre, l’Adrià. Xicot que em va semblar introvertit, però molt cordial i educat, em va impressionar la seva mirada. És possible que vagi errat i només sigui la seva timidesa, però em va deixar clavat la sensació que, l’Adrià, per culpa del trastorn, ha patit de valent. Si tan sols és el teu caràcter introvertit, disculpa que m’hagi equivocat, però si la meva percepció era certa, et faig, des d’aquí, Adrià, una fortíssima abraçada.

De fet, les més de trenta persones que érem allà teníem, a part d’algunes parelles que també van venir, una cosa en comú, una particularitat que ens agermana: que, com us explicava en un escrit anterior, no parlem pitjor que les persones fluïdes; simplement, diferent.