Per ser disfluents, ¿la gent que ens coneix ens aprecia i ens estima més?

En un encontre del mes de gener, un soci destacat d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, però també membre de la Fundación Española de la Tartamudez, va abocar a la conversa, convençudíssim, una frase d’una contundència absoluta. Va exclamar que “ser tartamudo es una experiencia unipersonal impresionante”. Aquest raonament em va deixar clavat i, sense anar més lluny, no l’he pogut esborrar.

És del tot ser que tenir disfèmia és una experiència peculiar, diferent a moltes altres, però, a la vegada, cal recordar la darrera entrada al bloc, on us explicava la percepció positiva o negativa que tenim les persones disfluents del nostre trastorn.

Haig de manifestar que ser disfluent és una vivència d’una importància, sovint, més que considerable, d’un valor emocional altíssim. Dit això, considero que, en principi, cap dels afectats està orgullós de quequejar, i que cap de les persones amb el trastorn treu pit inflant-se l’autoestima i gaudint d’unes vibracions excel·lents perquè s’embarbussa expressant-se. Però una dada pretenc ressaltar, i que voldria enllaçar, intentant-lo entendre, i en certa manera defensar, el comentari tan eloqüent amb el qual iniciava aquest text.

Així, els darrers quatre anys, en diverses ocasions i sempre durant tongades de dies de parla benèvola i controlada o després de conversar sobre el tema amb alguna persona de referència del meu entorn, lluny de renegar pels descosits, m’he sentit un noi una mica especial, amb una originalitat que, he arribat a conjecturar, en comptes de provocar pena o desànim, pot fer que algunes persones –no totes- m’observin, fins i tot, amb més afecte, més apreci o més estima.