Un pas més cap a la normalització de les persones amb discapacitat

És molt probable que molts de vosaltres sapigueu qui és en Pablo Echenique. Efectivament: és una de les cares més visibles del partit polític Podemos, i té una singularitat que en destaca. Així és: en Pablo Echenique té atròfia muscular i, per força, ha d’anar en cadira de rodes. La seva discapacitat és gairebé total.

Doncs bé, dissabte passat, al magnífic programa de La Sexta “La Sexta noche”, va ser àmpliament entrevistat pel presentador i per diversos tertulians i analistes. Em va sorprendre molt gratament la normalitat absoluta amb què se’l tractava. Al plató, en Pablo Echenique era escoltat amb suma atenció i les seves frases semblaven quasi bé sàvies. Ben bé donava la sensació que aquest líder de Podemos no tenia cap mena de discapacitat. O encara millor: que al plató, en directe, ningú donava la més mínima transcendència a la seva feblesa física. Era un més. I això em va satisfer.

Què pretenc exposar amb aquestes paraules?. És ben senzill: que estic segur que si l’entrevistat hagués tingut tartamudesa i no invalidesa física, el tracte hagués estat el mateix d’atent i seriós. A la pràctica, vaig valorar l’entrevista de dissabte com un pas més cap a la normalització tan cercada de les persones amb discapacitat, com nosaltres, els disfluents, tot i que recordareu, d’una entrada al bloc de fa uns mesos, que debatia si ho som o no.  

Les persones amb tartamudesa som discapacitades?

Fins no fa gaire, ben poques vegades m’havia preguntat si jo, com a persona amb un quequeig més o menys clar en funció del dia i les circumstàncies que vaig vivint, m’he de considerar discapacitat. Ara bé, els darrers mesos, aquesta qüestió, tot i no trasbalsar-me, m’ha aparegut amb una certa freqüència. Dit d’una altra manera: ¿les persones amb tartamudesa som discapacitades?.

Francament, crec que aquesta frase podria ser l’eix d’un debat. D’un cantó, he de dir que, gairebé en totes les ocasions que m’ho he preguntat, no m’he considerat discapacitat. Malgrat aquesta opinió, que és la meva i, per tant, pot ser perfectament diferent de la d’altres persones afectades pel trastorn de la parla, bé és cert que haig de manifestar, per aquells que no ho sabeu, fluïds o no fluïds, que existeix la possibilitat, per nosaltres, d’obtenir un certificat de discapacitat. No em sorprèn i, sobretot, felicito a qui l’hagi posat en marxa.

Per tenir el certificat és imprescindible haver estat avaluat per un tribunal mèdic i pagar 450 euros. Tot i així, qui el sol·licita té tots els números d’aconseguir-lo. Posseir-lo, et dóna l’oportunitat de tenir avantatges i descomptes en múltiples aspectes.

Reconec que, de moment, no és prioritari lluitar perquè me’l donin. La meva idea que, en principi, no em veig com a discapacitat, em fa ajornar aquesta possibilitat. Es tracta d’un ajornament transitori o definitiu?. No ho sé pas, però un detall és veritat: les persones amb tartamudesa que considerin que el carnet els ha de servir per treure, almenys, una cosa positiva de la disfluència, que l’obtinguin. Sigui com sigui, la qüestió ni és superficial ni intranscendent: ¿som discapacitats?. Probablement, en funció de com cada afectat s’observi a si mateix.