La tartamudesa aporta més coses bones o dolentes?

En el darrer grup d’autoajuda organitzat per l’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, en una trobada a la qual vaig assistir, el seu president ens va preguntar als que érem allà si la tartamudesa ens havia aportat més coses bones o dolentes. La resposta, com era previsible, va ser unànime.

He de dir que, amb la pregunta acabada de fer però sense temps per respondre formalment, les nostres cares van ser d’allò més eloqüents. No hi havia cap dubte. Fins i tot, una majoria representativa va afirmar amb una rotunditat total que el quequeig no els havia dut res de bo, ni que fos un mínim entre mínims. És prou clar que aquesta situació plasmava de ple el vessant fosc de la disfluència.

Desconec si amb un to irònic o verídic, hi va haver qui va destacar que el certificat de discapacitat, amb els avantatges que comporta, com vaig escriure la setmana passada, és l’únic fet positiu de la seva condició de disfèmic.

D’altra banda, considero que, en un hipotètic sondeig entre tots els disfèmics, els resultats s’haurien pogut extrapolar fàcilment. A tall de conclusió: la tartamudesa, com a tal, és patida sovint com una càrrega feixuga i empipadora, tot i que, amb una força de voluntat més que considerable i amb un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte negatiu que desanima a un alt nombre d’afectats.