És paradoxal: com pot ser que, si un dia parlem amb fluïdesa, hi ha la possibilitat d’enyorar el tartamudeig?

Ja ho deia en el títol: és paradoxal. I, doncs, per què ho és?. Perquè si tenim en compte que la disfluència m’acompanya des dels quatre anys i m’ha influït en nombrosos aspectes, i fins i tot no és cap exageració afirmar que, sense ella, la meva vida hagués estat completament diferent, cosa de la qual n’estic convençudíssim, ¿com pot ser que en el supòsit que un dia la meva parla sigui esplèndida fa que noti una curiosa sensació propera a trobar-la a faltar?. Costa d’entendre-ho, oi?.

Això mateix és el que em va passar dilluns. I és que fins al final de la tarda, prop de les vuit, el ritme oral de tot allò que vaig expressar en totes les circumstàncies i amb totes les persones, va estar caracteritzat per una fluïdesa total. De fet, ja ho constatava en una entrada anterior al bloc, que data de fa uns mesos: esporàdicament puc estar-me un dia, o gairebé sencer, parlant amb la normalitat més absoluta. Episodis, en tot cas, molt puntuals, però, cal dir-ho, sempre celebrats.

No obstant això, i de bracet amb aquesta percepció de celebració, i convé remarcar-ho de ple, sorgeixen aquests pensaments contradictoris i paradoxals citats. Desconec, a més, si aquesta situació és molt poc corrent o bé està relativament estesa entre les persones afectades pel tartamudeig. M’inclino a pensar, però, en la primera opció.

Podem dir que aquesta conducta que pot semblar estranya seria la manera de valorar el quequeig com, certament, un tret tan característic meu, o nostre, si el generalitzem un pèl més, que ve donat perquè, de totes totes, la quequesa i jo anem arreu plegats. Així, en el cas que no aparegui, és com si em faltés una part notòria de mi. Però no es tracta d’un tros qualsevol: es tracta d’una part molt rellevant. Malgrat això, és innegable que, faltat d’una estona, d’unes hores o tot un dia del trastorn, es viu bastant millor. 

Escoltar certes persones fluïdes pot ser, per a nosaltres, els disfluents, fascinant

Sóc un admirador del programa “La Rambla”, de Barcelona Televisió, que, a aquella hora del vespre i com a bon aficionat al futbol, alterno amb l’”Efectivament”, de l’Esport 3. Doncs bé, dimarts, en el magnífic programa de BTV, un dels convidats era l’advocat Josep Vives. I què pretenc ressaltar?. En Josep Vives és, a criteri meu, el tertulià televisiu i radiofònic que, de tots els que segueixo, s’expressa d’una manera més fluïda. És ben cert: el seu parlar és, de debò, majestuós, i sentir-lo és un plaer absolut.

Molt abans de descobrir en Josep Vives, vaig començar a assaborir els discursos excelsos d’un polític català, en Josep Antoni Duran i Lleida. Així, durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya de la tardor del 2003, vaig assistir a un míting, a Badalona, la meva ciutat, que el líder d’Unió feia al costat d’en Jordi Pujol. Aquell discurs davant dels milers de persones que érem al poliesportiu em va, realment, captivar. I no ho he oblidat. En Duran i Lleida va parlar, potser, com mai havia escoltat a parlar ningú. La seva oratòria va ser, com a mínim, sensacional, sinó perfecta.

Passem, ara, a una tercera persona que, parlant, em deixa embaladit. És l’eminent climatòleg Javier Martín-Vide, catedràtic de Geografia física de la Universitat de Barcelona i que va ser professor meu en el primer curs de doctorat, l’any 2004. Per bé que, a classe, les seves frases no passaven d’esplèndides, ja que els alumnes que vam decidir fer el doctorat després de llicenciar-nos érem pocs, és veritat que quan surt a la televisió, cosa que fa ocasionalment i sempre per tocar temes relacionats amb el canvi climàtic, que és una de les seves màximes especialitats, la seva oratòria em deixa clavat a la cadira. Els seus discursos davant les càmeres, m’impressionen. El que explica el professor Martín-Vide és or, pel que diu i per com ho diu.

Ja ho veieu: tant se val l’ordre, però sigui el prestigiós climatòleg, com el polític nacionalista o el tertulià habitual, aquestes tres persones són, probablement, les tres que més em fascinen quan parlen. I compte: no les envejo pas!. Al contrari, cada vegada m’he de treure el barret i aplaudir amb totes les meves forces. 

Quan els futbolistes tartamuts han de parlar davant dels periodistes

Amb el permís de totes aquelles persones que em llegiu i que no us agrada el futbol, avui, malgrat això, tornaré a parlar de l’esport rei. Disculpeu-me, encara que en el fons és justificat ara que ens trobem en el tram decisiu de la temporada i amb els títols en joc.

Fa ben poc us explicava el cas d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid, i que és quec. Doncs bé, dimecres, al Telenotícies migdia de TV3, van oferir unes declaracions seves en roda de premsa davant d’una munió de periodistes valorant el transcendental partit que tenia el seu equip. Em vaig adonar que els segons que l’informatiu va oferir d’en James, el futbolista s’expressava de manera molt arrítmica. Per això, em vaig tornar a preguntar com els pocs jugadors de primera línia quecs que han de sortir a la sala premsa ho enfoquen.

Però clarament per damunt d’aquest episodi, en tinc ben present un altre que, certament, em va colpir. De fet, fa entre deu i quinze anys, un diumenge al vespre, en el programa futbolístic per excel·lència que aleshores feien al Canal 33 resumint la jornada de Lliga, van entrevistar en Toni Velamazán, que aquells que sou aficionats de l’Espanyol segur que el recordeu.

Així, el davanter de l’Espanyol es trobava assegut en un cara a cara enfront del presentador del programa i davant les càmeres. I amb molts milers d’espectadors escoltant-lo.

És evident que desconec si el futbolista portava bé o no tan bé la seva tartamudesa, però, en qualsevol cas, les imatges i les paraules generals de l’entrevista m’han quedat clavades a la memòria. I, efectivament, en Toni parlava a batzegades. Jo, de fet, ja havia observat temps abans les seves dificultats orals.

Segurament, hem de pensar que els futbolistes tímids, davant d’un cúmul de periodistes, no deuen passar la millor estona possible. Però, i els que són quecs?. D’això, en podem parlar un altre dia. De les nostres aparicions en públic, i quan dic nostres em refereixo a les persones que tenim el trastorn, ja en parlarem. 

Més enllà dels tipus oficials de tartamudesa, n’hi ha tantes com persones afectades

He anat remarcant, en entrades anteriors al bloc, que un 2% de la població no s’expressa, a l’hora de parlar, amb fluïdesa. També, en un dels primers escrits us desglossava els diferentes tipus de tartamudesa que existeixen. Ara bé, tot i que les línies mestres que exposen els especialistes són congruents i estan científicament provades, és ben cert que, a la vegada, podem afirmar que hi ha tantes tartamudeses com persones afectades. Aquest detall, a la pràctica, és significatiu i convé que entrem a comentar-lo.

Les trobades tan enriquidores que fem els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, manifesten d’allò més bé aquest punt de vista. Així, fa ben poc, la secretària de l’associació –una senyora molt cordial que no té el trastorn, però sí el seu fill adolescent- va abocar al debat que tots plegats teníem una frase prou eloquent. Va afirmar: “escoltant-vos, m’adono com cadascú de vosaltres té una tartamudesa diferent”. De veritat: la secretària evidenciava aquesta declaració del tot convençuda. I tenia tota la raó del món.

Us he de dir que és freqüent que, quan parlo amb algú que sé que té el trastorn, sigui o no a les magnífiques trobades d’ATCAT, paro molta atenció a les característiques i les singularitats que té el meu interlocutor. Dit això, francament, ja fa bastants anys que he percebut que el meu quequeig no és del tot habitual. Què vull dir?.

La gran majoria d’afectats i d’afectades repeteixen síl·labes i paraules senceres, però, amb més o menys irregularitat, poden fer un discurs perquè les frases els hi surten, tot i que arrítmicament. En el meu cas, però, hi pot haver paraules o frases que, directament, em costi molt de poder-les pronunciar i, llavors, un hipotètic discurs pot quedar trencat o anul·lat. Aquesta és una diferència que he constatat, malgrat que allò que afirmava la secretària de l’associació és una realitat tan inapel·lable que seria perfectament extrapolable ajuntant qualsevol altre grup de nois i noies, o homes i dones, amb senyals clars de tartamudeig. És a dir: al món, hi ha milions de tartamudeses diferentes; a l’Estat, centenars de milers, i a Catalunya, desenes de milers. Cadascú de nosaltres és, en aquest sentit, un exemple demostrable. 

Les persones disfluents somiem que som fluïdes

Enmig de l’oceà d’incertesa, complexitat de les emocions, entrebancs en la vida quotidiana i, fins i tot, sentiments al caire de la solitud que acompanyen un gran nombre de persones afectades de tartamudesa, hi ha la possibilitat manifesta d’un oasi involuntari de calma i benestar.

Efectivament, si són nombrosíssims els quecs, malgrat que, cal advertir-ho, no tots la pateixen, que es troben atrapats per la inestabilitat, és veritat que, dormint, podem tenir un somni ben bé únic i gloriós. Així és: amb més o menys regularitat en el temps, som molts els disfluents que hem somiat que la nostra parla no era anòmala. Dit d’una altra manera: que ens expressàvem sense embarbussar-nos gens ni mica o, com a mínim, que parlàvem molt més fluïdament del que solem fer-ho.

En aquest context, fa ben poc vaig somiar que pronunciava un discurs faltat d’interferències orals davant d’un grup de gent desconeguda. De fet, durant el somni, m’adonava de l’excepcionalitat de l’esdeveniment. Mentre parlava, ho anava celebrant. Més tard, em vaig despertar immers en un somriure. No obstant això, el matí em va fer tornar a la realitat. És a dir: el meu trastorn de comunicació no havia desaparegut. 

Abans de criticar la parla d’algú, assegurem-nos que no tingui tartamudesa

“Crackòvia” és un magnífic programa de TV3 que combina l’humor i el futbol i que s’emet els dilluns. Val a dir que en sóc un admirador, i és molt habitual que els guionistes, els actors i els presentadors em facin riure de valent. “Crackòvia” ha estat tot un encert de la televisió pública catalana.

Ara bé, en l’última emissió, avui fa quatre dies, i en la secció que tenen que s’anomena “Millor parlar al camp”, es va criticar la manera d’expressar-se d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid.

És veritat que, normalment, hi ha una certa burla del parlar dels futbolistes, a qui, sovint, se’ls acusa de poca cultura i d’expressar-se pobrament. No obstant això, en James Rodríguez és un noi quec, i aquest detall, almenys ho espero, se’ls devia passar per alt als guionistes.

D’aquella escena, i alhora sorpresa que em vaig endur, en vaig treure una conclusió que voldria dir ben alt. I és que, segons la meva opinió, abans de criticar la parla d’una persona qualsevol, és necessari assegurar-nos que no pateixi un trastorn, particularment en el cas que ens ocupa, el quequeig. És a dir: ens podem adonar que algú ens parla a poc a poc, que algú altre ens sembli que està nerviós, un altre que doni la sensació que està tens, un altre que ens porti a pensar que té un mal dia, o un altre, que rumiï massa allò que dirà. A la pràctica, els esmento com a exemples, però és perfectament possible que ens topem amb una persona que, en el moment de voler dir allò que vol dir, reuneixi alguna d’aquestes peculiaritats. Donem-li temps. Deixem-ho parlar. Això ens farà més humans. Més sensibles i més solidaris. Potser tingui un trastorn de la parla. Potser tingui tartamudesa. 

És poc habitual, però el tartamudeig pot aparèixer en edats adultes

És sabut que el tartamudeig, en una immensa majoria dels casos, sorgeix a la infantesa, particularment durant els estadis inicials del desenvolupament del llenguatge. Aquesta circumstància, fet i fet, és la més comuna, i d’exemples en trobaríem a cabassos. Ara bé, en algunes persones pot aparèixer, per primer cop, molt més tard; és a dir, avançada la joventut o, fins i tot, en edats adultes, cosa que representa una minoria enmig de la minoria que, pròpiament, som els afectats de quequeig.

En dues de les trobades que, els darrers temps, hem fet els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, he vist el cas de dues persones que poden confirmar aquesta realitat, probablement força menys coneguda, però que cal ressaltar. Així, l’un és soci de la Fundación Española de la Tartamudez, i l’altre, soci de la mateixa ATCAT. Tots dos nois, o homes joves en podríem dir, van comprovar com la tartamudesa entrava a les seves vides al voltant de la trentena, i sense associar-ho a esdeveniments traumàtics, com es podria suposar.

Amb aquestes paraules, és evident que no pretenc atemorir, o com a mínim inquietar, cap persona fluïda, considerant el que apuntava línies enrera. Es tracta d’una minoria entre una minoria, encara que és indiscutible que es faria necessari, en aquest context hipotètic, intentar adaptar-s’hi. A la pràctica, passar d’expressar-se amb una fluïdesa total a començar a embarbussar-se és un canvi que convé no menystenir.