Un pas més cap a la normalització de les persones amb discapacitat

És molt probable que molts de vosaltres sapigueu qui és en Pablo Echenique. Efectivament: és una de les cares més visibles del partit polític Podemos, i té una singularitat que en destaca. Així és: en Pablo Echenique té atròfia muscular i, per força, ha d’anar en cadira de rodes. La seva discapacitat és gairebé total.

Doncs bé, dissabte passat, al magnífic programa de La Sexta “La Sexta noche”, va ser àmpliament entrevistat pel presentador i per diversos tertulians i analistes. Em va sorprendre molt gratament la normalitat absoluta amb què se’l tractava. Al plató, en Pablo Echenique era escoltat amb suma atenció i les seves frases semblaven quasi bé sàvies. Ben bé donava la sensació que aquest líder de Podemos no tenia cap mena de discapacitat. O encara millor: que al plató, en directe, ningú donava la més mínima transcendència a la seva feblesa física. Era un més. I això em va satisfer.

Què pretenc exposar amb aquestes paraules?. És ben senzill: que estic segur que si l’entrevistat hagués tingut tartamudesa i no invalidesa física, el tracte hagués estat el mateix d’atent i seriós. A la pràctica, vaig valorar l’entrevista de dissabte com un pas més cap a la normalització tan cercada de les persones amb discapacitat, com nosaltres, els disfluents, tot i que recordareu, d’una entrada al bloc de fa uns mesos, que debatia si ho som o no.  

És compatible tenir tartamudesa i sortir per televisió?

M’agrada l’economia. En sóc aficionat. Em va començar a atraure l’any 2005, en plena bogeria immobiliària. Després, he seguit l’actualitat de la crisi pràcticament minut a minut, i en aquests anys, i naturalment encara ara, he escoltat i escolto uns quants economistes. I n’hi ha un, precisament, relacionat amb el tema que ens ocupa en el bloc, del qual us en vull fer cinc cèntims.

En efecte, l’Edward Hugh és un prestigiós economista britànic que viu a Catalunya, i parla el català. Va ser un dels pocs que va preveure la crisi, i les seves aportacions, en el seu camp, els últims anys han estat sàvies. La seva aparició en programes de la qualitat de Singulars i Retrats, de Televisió de Catalunya, les he seguides atentament. I, doncs, quina particularitat, a més, té el senyor Hugh?. És disfluent, és quec, i de vegades d’una manera greu.

El presentador dels dos programes, en Jaume Barberà, sempre l’ha escoltat gairebé amb fascinació. Com tants teleespectadors deuen haver fet. I com jo mateix. Per què convé ressaltar-ho del tot?. Doncs perquè el senyor Hugh, malgrat expressar-se arítmicament, i en ocasions fins i tot molt, allò que explica mereix l’atenció dels qui l’escolten. I la tartamudesa l’ha acompanyat en tots espais televisius i radiofònics que l’han cridat per relatar els seus coneixements!. És a dir: ni se n’ha amagat, ni els periodistes no l’han volgut en els seus programes perquè és disfluent.

L’Edward Hugh és un exemple. No obstant això, una cosa és certa: tartamudesa i sortir per televisió o per ràdio pot semblar un vincle inabastable. El senyor Hugh, però,  demostra que és possible, i, a més a més, crec que no cal ser un pou de saviesa ni aparèixer a la tele, sinó que pot passar en uns cercles més íntims, que les persones fluïdes poden seguir les nostres oracions irregulars amb suma atenció. 

Quan els futbolistes tartamuts han de parlar davant dels periodistes

Amb el permís de totes aquelles persones que em llegiu i que no us agrada el futbol, avui, malgrat això, tornaré a parlar de l’esport rei. Disculpeu-me, encara que en el fons és justificat ara que ens trobem en el tram decisiu de la temporada i amb els títols en joc.

Fa ben poc us explicava el cas d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid, i que és quec. Doncs bé, dimecres, al Telenotícies migdia de TV3, van oferir unes declaracions seves en roda de premsa davant d’una munió de periodistes valorant el transcendental partit que tenia el seu equip. Em vaig adonar que els segons que l’informatiu va oferir d’en James, el futbolista s’expressava de manera molt arrítmica. Per això, em vaig tornar a preguntar com els pocs jugadors de primera línia quecs que han de sortir a la sala premsa ho enfoquen.

Però clarament per damunt d’aquest episodi, en tinc ben present un altre que, certament, em va colpir. De fet, fa entre deu i quinze anys, un diumenge al vespre, en el programa futbolístic per excel·lència que aleshores feien al Canal 33 resumint la jornada de Lliga, van entrevistar en Toni Velamazán, que aquells que sou aficionats de l’Espanyol segur que el recordeu.

Així, el davanter de l’Espanyol es trobava assegut en un cara a cara enfront del presentador del programa i davant les càmeres. I amb molts milers d’espectadors escoltant-lo.

És evident que desconec si el futbolista portava bé o no tan bé la seva tartamudesa, però, en qualsevol cas, les imatges i les paraules generals de l’entrevista m’han quedat clavades a la memòria. I, efectivament, en Toni parlava a batzegades. Jo, de fet, ja havia observat temps abans les seves dificultats orals.

Segurament, hem de pensar que els futbolistes tímids, davant d’un cúmul de periodistes, no deuen passar la millor estona possible. Però, i els que són quecs?. D’això, en podem parlar un altre dia. De les nostres aparicions en públic, i quan dic nostres em refereixo a les persones que tenim el trastorn, ja en parlarem. 

Abans de criticar la parla d’algú, assegurem-nos que no tingui tartamudesa

“Crackòvia” és un magnífic programa de TV3 que combina l’humor i el futbol i que s’emet els dilluns. Val a dir que en sóc un admirador, i és molt habitual que els guionistes, els actors i els presentadors em facin riure de valent. “Crackòvia” ha estat tot un encert de la televisió pública catalana.

Ara bé, en l’última emissió, avui fa quatre dies, i en la secció que tenen que s’anomena “Millor parlar al camp”, es va criticar la manera d’expressar-se d’en James Rodríguez, jugador colombià del Reial Madrid.

És veritat que, normalment, hi ha una certa burla del parlar dels futbolistes, a qui, sovint, se’ls acusa de poca cultura i d’expressar-se pobrament. No obstant això, en James Rodríguez és un noi quec, i aquest detall, almenys ho espero, se’ls devia passar per alt als guionistes.

D’aquella escena, i alhora sorpresa que em vaig endur, en vaig treure una conclusió que voldria dir ben alt. I és que, segons la meva opinió, abans de criticar la parla d’una persona qualsevol, és necessari assegurar-nos que no pateixi un trastorn, particularment en el cas que ens ocupa, el quequeig. És a dir: ens podem adonar que algú ens parla a poc a poc, que algú altre ens sembli que està nerviós, un altre que doni la sensació que està tens, un altre que ens porti a pensar que té un mal dia, o un altre, que rumiï massa allò que dirà. A la pràctica, els esmento com a exemples, però és perfectament possible que ens topem amb una persona que, en el moment de voler dir allò que vol dir, reuneixi alguna d’aquestes peculiaritats. Donem-li temps. Deixem-ho parlar. Això ens farà més humans. Més sensibles i més solidaris. Potser tingui un trastorn de la parla. Potser tingui tartamudesa.