És poc habitual, però el tartamudeig pot aparèixer en edats adultes

És sabut que el tartamudeig, en una immensa majoria dels casos, sorgeix a la infantesa, particularment durant els estadis inicials del desenvolupament del llenguatge. Aquesta circumstància, fet i fet, és la més comuna, i d’exemples en trobaríem a cabassos. Ara bé, en algunes persones pot aparèixer, per primer cop, molt més tard; és a dir, avançada la joventut o, fins i tot, en edats adultes, cosa que representa una minoria enmig de la minoria que, pròpiament, som els afectats de quequeig.

En dues de les trobades que, els darrers temps, hem fet els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, he vist el cas de dues persones que poden confirmar aquesta realitat, probablement força menys coneguda, però que cal ressaltar. Així, l’un és soci de la Fundación Española de la Tartamudez, i l’altre, soci de la mateixa ATCAT. Tots dos nois, o homes joves en podríem dir, van comprovar com la tartamudesa entrava a les seves vides al voltant de la trentena, i sense associar-ho a esdeveniments traumàtics, com es podria suposar.

Amb aquestes paraules, és evident que no pretenc atemorir, o com a mínim inquietar, cap persona fluïda, considerant el que apuntava línies enrera. Es tracta d’una minoria entre una minoria, encara que és indiscutible que es faria necessari, en aquest context hipotètic, intentar adaptar-s’hi. A la pràctica, passar d’expressar-se amb una fluïdesa total a començar a embarbussar-se és un canvi que convé no menystenir.