Les persones disfluents somiem que som fluïdes

Enmig de l’oceà d’incertesa, complexitat de les emocions, entrebancs en la vida quotidiana i, fins i tot, sentiments al caire de la solitud que acompanyen un gran nombre de persones afectades de tartamudesa, hi ha la possibilitat manifesta d’un oasi involuntari de calma i benestar.

Efectivament, si són nombrosíssims els quecs, malgrat que, cal advertir-ho, no tots la pateixen, que es troben atrapats per la inestabilitat, és veritat que, dormint, podem tenir un somni ben bé únic i gloriós. Així és: amb més o menys regularitat en el temps, som molts els disfluents que hem somiat que la nostra parla no era anòmala. Dit d’una altra manera: que ens expressàvem sense embarbussar-nos gens ni mica o, com a mínim, que parlàvem molt més fluïdament del que solem fer-ho.

En aquest context, fa ben poc vaig somiar que pronunciava un discurs faltat d’interferències orals davant d’un grup de gent desconeguda. De fet, durant el somni, m’adonava de l’excepcionalitat de l’esdeveniment. Mentre parlava, ho anava celebrant. Més tard, em vaig despertar immers en un somriure. No obstant això, el matí em va fer tornar a la realitat. És a dir: el meu trastorn de comunicació no havia desaparegut.