La tartamudesa aporta més coses bones o dolentes?

En el darrer grup d’autoajuda organitzat per l’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, en una trobada a la qual vaig assistir, el seu president ens va preguntar als que érem allà si la tartamudesa ens havia aportat més coses bones o dolentes. La resposta, com era previsible, va ser unànime.

He de dir que, amb la pregunta acabada de fer però sense temps per respondre formalment, les nostres cares van ser d’allò més eloqüents. No hi havia cap dubte. Fins i tot, una majoria representativa va afirmar amb una rotunditat total que el quequeig no els havia dut res de bo, ni que fos un mínim entre mínims. És prou clar que aquesta situació plasmava de ple el vessant fosc de la disfluència.

Desconec si amb un to irònic o verídic, hi va haver qui va destacar que el certificat de discapacitat, amb els avantatges que comporta, com vaig escriure la setmana passada, és l’únic fet positiu de la seva condició de disfèmic.

D’altra banda, considero que, en un hipotètic sondeig entre tots els disfèmics, els resultats s’haurien pogut extrapolar fàcilment. A tall de conclusió: la tartamudesa, com a tal, és patida sovint com una càrrega feixuga i empipadora, tot i que, amb una força de voluntat més que considerable i amb un ajut exterior franc i raonat, es pot afeblir aquest impacte negatiu que desanima a un alt nombre d’afectats. 

Les persones amb tartamudesa som discapacitades?

Fins no fa gaire, ben poques vegades m’havia preguntat si jo, com a persona amb un quequeig més o menys clar en funció del dia i les circumstàncies que vaig vivint, m’he de considerar discapacitat. Ara bé, els darrers mesos, aquesta qüestió, tot i no trasbalsar-me, m’ha aparegut amb una certa freqüència. Dit d’una altra manera: ¿les persones amb tartamudesa som discapacitades?.

Francament, crec que aquesta frase podria ser l’eix d’un debat. D’un cantó, he de dir que, gairebé en totes les ocasions que m’ho he preguntat, no m’he considerat discapacitat. Malgrat aquesta opinió, que és la meva i, per tant, pot ser perfectament diferent de la d’altres persones afectades pel trastorn de la parla, bé és cert que haig de manifestar, per aquells que no ho sabeu, fluïds o no fluïds, que existeix la possibilitat, per nosaltres, d’obtenir un certificat de discapacitat. No em sorprèn i, sobretot, felicito a qui l’hagi posat en marxa.

Per tenir el certificat és imprescindible haver estat avaluat per un tribunal mèdic i pagar 450 euros. Tot i així, qui el sol·licita té tots els números d’aconseguir-lo. Posseir-lo, et dóna l’oportunitat de tenir avantatges i descomptes en múltiples aspectes.

Reconec que, de moment, no és prioritari lluitar perquè me’l donin. La meva idea que, en principi, no em veig com a discapacitat, em fa ajornar aquesta possibilitat. Es tracta d’un ajornament transitori o definitiu?. No ho sé pas, però un detall és veritat: les persones amb tartamudesa que considerin que el carnet els ha de servir per treure, almenys, una cosa positiva de la disfluència, que l’obtinguin. Sigui com sigui, la qüestió ni és superficial ni intranscendent: ¿som discapacitats?. Probablement, en funció de com cada afectat s’observi a si mateix. 

Sovint, la tartamudesa es transmet entre familiars

En certa manera, aquesta nova entrada al bloc que esteu començant a llegir ve a ser una continuació de l’última, i de la mateixa manera, també ho és del post on exposava les causes de la quequesa. I és que, afirmat això, és interessant anunciar que no és gens estrany que la tartamudesa es transmeti en les famílies. Ep, però no és per enlloc contagiosa, eh?. Podeu estar al nostre costat tantes vegades com vulgueu que no agafareu la disfluència per aquest motiu.

Una de les raons primordials que la disfluència es mantingui en totes les cultures, en totes les llengües i en tots els països del món és el seu caràcter hereditari indenegable, i dic indenegable perquè està del tot comprovat que, en el supòsit de tenir un familiar amb el trastorn, hi ha més possibilitats que nosaltres mateixos el tinguem. No tan sols és el cas concret de milions de persones al planeta i de milers al nostre país, sinó que jo mateix en puc donar fe.

El meu oncle, que és el germà de la meva mare, sempre l’he observat amb la disfluència. Jo, que sóc, doncs, nebot seu, he heretat el seu parlar. Així, és força probable, tot i que no es pot afirmar amb una certesa absoluta, que jo parlo diferent perquè ell també en parla. Ara bé, pretenc ressaltar plenament un detall que crec obligat de comentar. I és que encara que pugui ser una causa-efecte, mai –i quan dic mai, ho dic de debò!- l'hi he tingut en compte ni l’he culpabilitzat de res, per més que considero que certs aspectes de la meva vida haguessin estat completament diferents del que són si jo m’hagués expressat amb fluïdesa. De tot plegat, convé treure’n una conclusió valuosa: tant si el vostre pare, tiet, germà o avi –i disculpeu que només esmenti homes, malgrat que és necessari recordar que el 80% dels afectats som del sexe masculí- pateixen quequesa i ho lligueu a què vosaltres també en tingueu, no us feu mala sang. És a dir: no els castigueu ni en els pensaments més íntims.  

                                         Els nostres fills tartamudejaran?

És possible que hi hagi alguns pares que es preguntin –i es puguin arribar a  neguitejar- si els seus fills, estiguin per venir o ja hagin nascut, patiran quequeig, i particularment si aquest esdevindrà crònic. En conseqüència, crec que hi ha certs detalls d’interès que cal comentar.  

Així, en el supòsit que parem atenció als riscos primordials que poden portar a què el problema es torni crònic, és convenient posar l’èmfasi en diversos aspectes concrets. Els que exposo a continuació són, en essència, els factors capdals que poden conduir a què la tartamudesa broti.

Per exemple, ser nen o nena ja és, per si mateix, un motiu prou sòlid a l’hora de pensar si la criatura tindrà tartamudesa o no. Fet i fet, està del tot comprovat que per cada quatre nens quecs -o adults, fins i tot- hi ha tan sols una nena -o una adulta- que tingui aquest trastorn de comunicació verbal. Dit d’una altra manera: un 80% dels afectats són –som- del sexe masculí. En segon lloc, cal no passar per alt una circumstància que tantes vegades és determinant: tenir o no tenir antecedents de familiars amb tartamudesa crònica. Dit i fet: considerant que s’ha constatat plenament que la disfèmia té un caràcter hereditari, val a dir que en el supòsit que el pare sigui quec o hi hagi en el cercle familiar pròxim alguna persona que en pateixi, el nen –o la nena, en molts menys casos- suma moltes més possibilitats no solament de sofrir tartamudesa sinó, encara més, de cronificar-la. En aquest ordre de coses, cal notificar que, en el supòsit que l’adult acabi tenint descendència, els fills tindran un 25% de possibilitats de tenir el trastorn. I en tot això, hi ha una dada prou eloqüent. I és que és ben notori que, si passats catorze mesos des de la seva aparició no s’ha corregit l’anomalia, ja serà força difícil que es pugui aconseguir. Per això, és vital, ja des d’un primer moment, intentar aturar la manca de fluïdesa. 

A les persones disfluents, ens heu de parlar sense pressa

És del tot cert que, amb freqüència, les persones disfluents necessitem més temps per expressar allò que volem dir que no pas una persona mancada de tartamudesa. Lligat a això, doncs, en poques ocasions ens veureu parlar ràpids i accelerats. Ben bé pot donar la sensació que no tinguem massa pressa per acabar aquelles frases que ens costen més del compte.

Si no sou disfluents i en el supòsit que sapigueu que el vostre interlocutor pateix un grau de tartamudesa alt o relativament alt, heu d’expressar-vos més aviat a poc a poc. Aleshores, tindrem la sensació de no sentir-nos pressionats i, en conseqüència, i molt possiblement, el ritme de les nostres oracions serà més favorable. Naturalment, hi ha vegades que ens agafen per sorpresa. Us ho comento.

Així, tots –disfluents i no disfluents- ens hem trobat amb algú que ens ha aturat pel carrer preguntant-nos com anar a un lloc determinat. En aquestes circumstàncies, ens acostumen a enganxar amb la guàrdia baixa. Sovint, la pregunta, no tan sols és imprevista, sinó que, a més a més, és sobtada. Aquí és fàcil que ens bloquegem.

És habitual que la gent visqui estressada i corri, i que la immediatesa en tot pretengui ser una realitat, però, malgrat això, cal tenir present i remarcar novament que el 2% de la població que formem el grup de persones amb tartamudesa requerim més temps per completar les respostes i  els parlaments. Per tant, encara que us manin les presses, quan us dirigiu a nosaltres amb calma ens estareu fent, sens dubte, un favor que agraïrem.   

Pot passar molt de tant en tant: un dia sencer parlant amb una fluïdesa total

Ahir a la nit, endut per l’entusiasme, vaig aixecar el puny en senyal de victòria. Crec que el fet estava del tot justificat: tot un dia expressant-me a la perfecció, sense embarbussar-me, ni tan sols sense trobar-me al límit d’un bloqueig.

Realment, el que us estic explicant ho valoro com un esdeveniment. Amb raó: si no vaig errat, des del març del 2013, no succeïa. És a dir: es tracta d’un episodi molt esporàdic, que només es dóna molt de tant en tant. A causa d’aquest motiu, cal ser conscient del plaer i la satisfacció que, quan es produeix, sento.

En el moment d’escriure aquestes línies, a primera hora de la tarda, continuo, tal i com jo ho anomeno algunes vegades, imbatut, amb la porteria a zero. És a punt de fer 48 hores, gairebé dos dies, que la tartamudesa no es presenta. Malgrat aquestes realitats tan benèvoles, originades per un factor extern favorable -i exposat això pretenc recordar una entrada de setmanes enrere en què destacava la importància d’allò que jo he batejat com a factors externs positius o negatius que fan oscil·lar el ritme de les meves frases-, tinc clar que és qüestió de temps que la quequesa torni. Serà aquesta tarda?. Serà demà al matí?.

Les persones disfluents formem un tàndem indissociable –com també ho esmentava en un post anterior- amb el trastorn de la parla que ens acompanya. Així, per bé que, emportats per unes dosis de pau i benestar emocional, el ritme de les nostres oracions augmenta, la disfluència sempre acaba per reaparèixer. De moment, si ens arriben unes hores sorprenentment fluïdes, assaborim-ho. Alcem el puny tants cops com faci falta. Tanquem els ulls i respirem fons les vegades que necessitem. I somriguem tot el que el cor ens demani. O el que és el mateix: petits o no tan petits triomfs en la nostra lluita amb la tartamudesa.  

La meva tartamudesa ha incomodat o avergonyit algú?

Algunes vegades m’he preguntat si el meu quequeig ha incomodat a diverses persones. Vaig més enllà: ¿les ha avergonyides, amb la presència d’altra gent?. Què se’ls passa pel cap a la meva família i als meus amics, quan se’m manifesta una parla complicada?.

En sintonia amb l’entrada anterior al bloc, he de dir que ja fa bastant temps vaig afermar-me a la idea que hi havia –i hi ha, encara és vigent, tot i que he observat que en menor mesura- un detall força significatiu que no m’afalagava gens ni mica de les altres persones, fins i tot del meu entorn més proper. Qualsevol familiar, qualsevol amic, qualsevol conegut, amb una reiteració i recurrència sense fi al llarg dels anys –malgrat que, ho repeteixo, ha anat a menys-, i particularment desagradable era com de més confiança era l’interlocutor, abaixaven la mirada en l’instant de bloquejar-me. I tants cops, abans i tot, quan veien que era a punt de succeir!. És això normal?. És lògic?. Suposo que no us avergonyiu que el vostre fill, germà, nebot, cosí o amic tingui una parla complexa, oi?. M’aventuro a dir que no, que ningú ho perceb d’aquesta manera. I llavors, ¿perquè no heu seguit, tantes vegades, fidels a la mirada?.

És probable que en incomptables ocasions aquest grup de persones –per a mi, selectes i, per tant, d’una més que notable estimació- hagin patit en comprovar que no sortien les paraules amb gaire normalitat. Fins i tot, enfora d’aquest cúmul tan íntim de persones, tanta gent ho ha fet. Francament, em decanto per pensar que han actuat d’aquesta manera amb l’objectiu de fer-me sentir menys pressionat. És a dir: sense cap mala intenció.

Lligat a aquests comentaris, voldria anomenar dues persones amb qui, entre ahir i avui, he parlat del meu quequeig uns quants anys després de fer-ho per darrer cop, dues persones que han respòs amb unes dosis de sensibilitat ingents.

En primer lloc, ahir, en una trobada casual amb la meva esplèndida amiga Glòria –que, permeteu-me que us digui, és exparella meva i amb la singularitat que és amb l’única amb qui tinc relació, i a més, molt bona relació-, però que ens va portar una bona xerrada, la noia va deixar anar uns comentaris prou eloqüents. Va comentar-me que “encara que, a vegades, t’embarbussis parlant, la gent no et veu amb pitjors ulls, ni t’observa com un noi estrany, ni se’t mostren distants; a més, tu ets sociable i t’agrada parlar”. En segon lloc, avui, la meva tieta Montserrat, germana del meu pare i mare dels meus cosins, ha abocat a la conversa una frase que m’ha arribat ben endins. Ha manifestat, convençuda del que deia, que “i tant que hi penso amb el teu trastorn de comunicació, com tu l’anomenes”. Novament, exemples a afegir a la conducta excepcional que diverses persones estant mostrant quan els explico que el bloc que esteu llegint ja és una realitat.