Un petit truc per intentar dissimular el tartamudeig

He anat explicant en entrades anteriors que tant la meva parla com la de moltes altres persones afectades de quequeig, varia en funció de tot allò que ens vagi passant. En conseqüència, mentre que alguns dies o en algunes èpoques les frases ens surten de manera més rítmica i favorable, en altres ocasions ens embarbussem amb facilitat. A continuació, pretenc centrar-me en aquest segon cas.

He de constatar que arrossego un seguit de dies que la meva parla està espessa. És evident que no me m’alegro pas, però en sintonia amb aquesta realitat inqüestionable, i amb la plena intenció d’esmorteir la riuada de frases irregulars, estic utilitzant amb molta freqüència unes paraules de suport per intentar expressar-me més fluïdament. Quines són?. Bàsicament, dues: “doncs” i “així”, que cada dia nombrosos cops poso enmig de les frases.

He sentit a dir, i, sense anar més lluny, per exemple, una persona que coneix el trastorn verbal que tenim un 2% de la població va comentar-me literalment, que aquests mots són una mena de “muletillas”. Jo, per tant, tinc les dues que us acabo de dir. Ara bé, és veritat que no forçosament a totes les persones que parlem diferent ens van bé les mateixes paraules de suport. En qualsevol cas, és un truc que a mi, amb més o menys èxit, em serveix per pretendre dissimular el quequeig davant de gent amb la qual cal quedar bé. Per què no ho proveu, vosaltres, amb els mots de suport que us encaixin millor?. Fins i tot, podeu assajar diferents possibilitats.