Quan parlem, no abaixeu la mirada sisplau

La tartamudesa, en un pla de conjunt, és incòmoda per a la societat?. Exposada aquesta pregunta gens superficial, és l’hora de comentar que l’eixamplat grup de població no afectat de disfèmia –recordem, d’una entrada anterior, un 98%- hauria de tenir ben present que en el moment de comunicar-se verbalment amb una persona disfluent -i encara que aquesta s’expressi amb una precarietat pertorbadora- és del tot desencertat treure-li la vista de sobre. Per tant, quan els disfluents ens adonem que l’interlocutor ens perd el contacte ocular, és fàcil que brotin alguns pensaments nocius com, per exemple, que la parla és altament desagrable.

De fet, aprofito per escriure aquest post perquè aquest matí he tingut una grata sorpresa que he valorat de valent. Així, en una trobada casual pel carrer amb l’Anna Maria, una amiga meva atenta, afectuosa i cordial, m’he adonat que, malgrat la meva parla enrevassada, ha mantingut, de manera permanent, el contacte ocular. A la pràctica, com sempre fa.

He de dir que m’ha semblat estrany evidenciar uns senyals marcats de tartamudesa, considerant que els darrers deu dies les paraules m’han fluït força bé. No obstant això, l’Anna Maria ha tornat a donar una lliçó d’humanitat; simplement, perquè em seguia mirant als ulls. Fixeu-vos que és senzill conversar amb una persona disfluent: només és necessari no deixar de banda el contacte ocular.