La tartamudesa: un tema inparlable? No pas!

Les paraules que esteu començant a llegir vénen a ser una segona part de l'entrada al bloc de la setmana passada. Així, considerant plenament l’estigma que, durant tant de temps, ha acompanyat la quequesa i amb ella les persones que se’n veien afectades, és convenient ressaltar de totes totes que aquesta circumstància tan deplorable provoqués que, pràcticament, fos un tema inparlable. És a dir: una qüestió real, però que era preferible arraconar-la, fer-la i fer a tots aquells que la patien invisibles. Amb una fredor colpidora, la tartamudesa era observada com una anomalia.

Amb l’ajut inqüestionable que aquestes circumstàncies van quedant feliçment superades, és evident que, de la nostra tartamudesa, n’hem de parlar; o sigui, no ens l’hem de guardar dins nostre com un fet obscur que seria mal vist d’exterioritzar. En aquest context, aprofito per manifestar-vos que heu d’obrir el cor i els sentiments. En una paraula: parleu-ne!.

Comentat això, és una actitud coherent explaiar-vos amb les persones de màxima confiança; família, amics o parella poden ser, perfectament, els vostres vàlids interlocutors. Teniu dubtes?. Penseu que evitaran el tema?. Us puc repondre que difícilment. La meva família, els meus millors amics i algunes de les parelles que he tingut han mostrat la seva estima escoltant-me amb suma atenció i prestant-me un cop de mà en aquells dies desanimosos.

És ben saludable, doncs, que pugueu, en el supòsit que us hagi desencoratjat fins ara exterioritzar les vivències vinculades amb el trastorn, superar aquest temor. La meva experiència, d’aquesta manera m’ho fa pensar. Probablement, us esperen càlides i tendres converses amb les persones de més estima. De fet, crec que exposar amb total naturalitat el nostre parlar ens fa més humans, més propers a la gent que adorem i, sens dubte, ens pot significar un pas realment important per recuperar i consolidar una autoestima que podria ser que, en algunes èpoques, haguem tingut devaluada.