Parlem diferent, no malament

Apunto una pregunta, que tot seguit intentaré respondre. Veureu quines particularitats té, en un pla de força detall, el meu quequeig –bé, tots aquells que em coneixeu prou que ho sabeu.  

Val la pena distingir –fem memòria de l’entrada anterior- entre una tartamudesa tònica i una de clònica; així, mentre que la primera s’atansa a aquelles persones que sofreixen interrupcions provocades per bloquejos i espasmes, la segona se centra sobretot en aquelles que repeteixen síl·labes i paraules. Més aviat, les característiques de la meva quequesa em porta a vincular-la amb el tipus tònic, tot i que, de manera menys recurrent, amb senyals de clònica. A la pràctica, doncs, aquest resultat combinat m’ha conduït a deduir que el més adient és identificar-la amb una tartamudesa mitxa.

Per tal d’esquematitzar-la, us exposo, per tant, els trets que, uns dies més uns dies menys, l’evidencien. Els trets destacats els allisto a continuació: repeticions de sons, de síl·labes, de parts de paraules o, fins i tot, de paraules senceres; prolongació de sons i síl·labes; bloquejos i visibles esforços per iniciar una frase o mantenir la parla, i pauses i vacil·lacions. I anant més enllà: en les èpoques en què el quequeig s’ha mostrat àlgid res m’allunyava de la idea de situar-me en una fase d’indisciplinada tartamudesa, on tot un seguit de bloquejos acompanyats de moviments facials bruscos –que poden recordar, perfectament, els tics- i d’una accentuada tensió muscular, però també les repeticions i les prolongacions, han format part íntegre del meu patró de parla.

És convenient constatar que les particularitats del meu quequeig no tan sols les evidencio jo. És coherent afirmar i remarcar les vegades que faci falta que som milers els afectats, només a Catalunya, pel tipus mitx de quequesa. Ara bé, m’agradaria afirmar que, parant atenció a les persones que més o menys conec i que tenen, també, la disfluència, he pogut comprovar que predomina la variant clònica, o sigui, aquella que exterioritza en especial les repeticions de síl·labes i paraules.

No ostant això, pretenc apuntalar fermament una idea prou sòlida i que fa temps que em volta. Així, malgrat que la nostra parla sigui singular i que no s’assembli del tot a la del restant 98% de la població, és l’hora de manifestar plenament que, en definitiva, només parlem diferent, no malament. Simplement, diferent.