Estem discriminats?

¿Per què en tantes ocasions, en especial en temps que ja formen part del passat, encara que a l’actualitat bastant menys, s’ha equiparat la tartamudesa a un tema tabú, o sigui, del qual era millor evitar parlar-ne?. És a dir: estem discriminats?.Val la pena que hi reflexionem.

Malgrat que les persones amb disfèmia hem viscut situacions a voltes xocants, traumàtiques i altament desesperançadores, només algunes -i tan sols rarament- han gosat treure la disfluència a conversa. Dit d’una altra manera: una infinitat de persones delmades pel trastorn ha sofert d’amagat i en secret un patiment de proporcions més que considerables. És molt probable, doncs, que hagi estat a causa d’una raó fonamental: perquè tot sovint -detall gens menystenible que ja es comença a corregir- la persona disfèmica ha estat estigmatitzada com a anòmala, desplaent i repulsiva. Sí, sóc contundent, oi?. No ho veieu així, vosaltres?. Tot i aquestes duríssimes circumstàncies, avui l’escenari aparentment sembla menys odiós.

Des de la modèstia d’aquest bloc, us animo –a tots aquells que patiu, com jo, la disfluència- que de cap de les maneres us tanqueu en vosaltres mateixos, o sigui, que declareu obertament a les persones de confiança la lluita quotidiana amb el problema i les inquietuds que us tenallen el dia a dia. Tot plegat, és prou important. ¿No creieu que amb aquest comportament més escaient serà més fàcil que la quequesa arraconi aquest estigma, aquesta mena de discriminació, amb la qual tantes vegades se l’ha evocada amb una fredor tan esgarrifosa com demolidora?.  Fet i fet, les persones amb quequesa s’han inclinat i encara s’inclinen, en general, a no expressar a quasi bé ningú -o a ningú!- el seu problema; tant, per entendre-ho, que ho han pretès enterrar evitant parlar-ne, fins i tot, amb les persones del voltant. En quatre paraules precises: tot allò que rodejés la tartamudesa, amb excessiva frivolitat ha estat vist com una anormalitat.