Abans es creia que el naixement d’un germà provocava quequesa

        Val a dir, tot buscant una explicació, que, algunes persones, hagin fet per pretendre lligar el naixement de la seva tartamudesa crònica a la infantesa amb algun esdeveniment notori, que una de les conviccions principals, un dels mites per excel·lència -avui del tot caduc i obsolet-, assenyalava que una de les raons fonamentals de la quequesa era la naixença d’un germà.

En aquest sentit, és fàcil deduir que, a parer de les persones que ho havien esbombat i que probablement va calar amb una certa seriositat en les famílies afectades, el desordre en la parla sorgia a conseqüència de la gelosia del germà o germana gran, teòricament destronat, envers el petit, el nouvingut que tindria totes les atencions. En definitiva: una teoria, per tant, tan antiquada com ridícula.

Jo mateix, sense anar més lluny, adonant-me ja fa una bona colla d’anys que el brot de la disfluència va coincidir amb l’arribada al món de la meva germana, la Judit, ho vaig vincular a aquest fet. I sí, durant molt de temps d’aquesta manera ho vaig creure. I és que, abans, i val la pena subratllar-ho novament, es creia que la naixença d’un germà provocava quequesa.

A la pràctica, us estic parlant de la meva germaneta, més jove que jo, per dos motius bàsics. En primer lloc, perquè, naturalment, és una referència de primeríssima línia i del tot insubstituïble per mi. A més, tenim una relació exquisida, tot i que, cal dir-ho, treballem junts, i aquesta circumstància comporta, de tant en tant, alguna maregassa. Però els únics i puntuals xocs que tenim són estrictament laborals.

I, en segon lloc, em fa il·lusió parlar d’ella perquè aquests dies està fruint d’un viatge encisador. Concretament, és al Canadà gaudint d’unes vacances majestuoses i d’uns paisatges, a les Muntanyes Rocalloses, altament ovacionables. 

Si les persones disfèmiques no pensem en el nostre trastorn, ens expressem amb fluïdesa

El títol d’aquesta nova entrada al bloc és tan cert com ben explícit. Així, en el supòsit que anem a parlar amb algú o ja ho estiguem fent, és altament probable que tinguem present el nostre trastorn oral, independentment del grau de quequeig que ens afecti aquell dia.

És convenient apuntar aquesta dada perquè la situació descrita és tan comuna com general. És a dir: les persones disfèmiques pensem en la nostra disfluència una gran part del dia, per no dir, fins i tot, que a tothora. Dit d’una altra manera: es pot considerar aquest fet com un símptoma més que evident de l’obsessió mental que afecta nombroses persones amb quequeig.

Ara bé, en aquest context habitual, hi ha la possibilitat que, del tot transitòriament, no pensem en la disfluència. Aleshores, tenim bastants números que ens expressem ritmicament, sense embarbussar-nos gens ni mica. De tot plegat cal treure’n una conclusió rellevant. I és que la tartamudesa té un component psicològic notable.

Jo mateix, per exemple, és corrent que gaudeixi d’events relacionats amb les meves passions que em facin oblidar momentàniament el meu trastorn. Per exemple, i com a gran seguidor de la meteorologia que sóc i que em va conduir a publicar sis llibres sobre el tema en el passat, és habitual que davant d’un fenomen meteorològic de primera magnitud em centri tant en la meva passió que no tingui al cap la disfluència. O el que és el mateix: endut per l’emoció d’un torb a l’alta muntanya, impressionat per una gran tramuntana a l’Empordà, esperant l’arribada imminent d’una tempesta o situat a primera línia de la costa observant onades de més de quatre metres, el meu quequeig passa a un pla tan sencundari que, per la circumstància de no pensar-hi durant uns minuts, es pot produir una millora en l’estat de la parla que es pugui perllongar uns dies. 

Tot i que hi ha persones que resten importància al fet de ser tartamudes, el més habitual, i amb diferència, és que empitjorin les condicions de vida dels afectats

He anat subratllant en diferents entrades al bloc els entrebancs de diversos tipus que solen acompanyar, en el seu dia a dia, les persones amb quequeig. Amb tot, és bo recordar que aquesta premissa no és del tot general. Dit d’una altra manera: mentre que, per un cantó, hi ha persones que pateixen cruelment la seva disfluència, n’hi ha d’altres que transiten pel trastorn, tot i que més aviat són minoritàries, amb un ànim força més favorable. Us en poso un parell d’exemples clarificadors.

Així, fa ben pocs dies, en la trobada d’ATCAT posterior al gruix de les vacances, vaig tenir l’oportunitat de comprovar aquests contrastos aguts en dos dels meus companys d’associació.

D’una banda, un noi que no du gaire bé la seva disfluència, va reconèixer que en les reunions a l’empresa on treballa, quan es tracta de debatre aspectes de la feina, roman apartat i en un racó, com apartat de la resta, i sense intervenir. Aquesta circumstància, que vaig entendre i comprendre perfectament i em va sensibilitzar de ple, és la més comuna.

Però, d’altra banda, un altre company va afirmar que, en cinc dies, tenia l’exposició pública del seu projecte de màster. I va anar més enllà: no ha advertit ningú dels que l’avaluaran que té un trastorn de la parla. Un cop de valentia indenegable que va remarcar dient-me que aquest projecte el convertirà en el seu negoci, en la seva petita empresa. És a dir: malgrat la problemàtica oral que indiscutiblement arrossega, i que no és pas moderada, es convertirà en emprenedor. Sens dubte, un aplaudiment més que sincer per aquest company, i un exemple a seguir, encara que és congruent pensar que aquesta actitud no és la més habitual en una persona amb quequeig.

En suma: dues mostres de la desigualtat, malgrat que el primer fet és bastant més dominant que el segon, que pot comportar la tartamudesa en la manera amb què l’enfoquen els afectats. 

Tartamudesa i expectatives laborals

Considerant que vaig quedar tan satisfet que, al juliol i amb motiu de l’estrena teatral de “El discurs del rei”, i com us apuntava aquí mateix, al bloc, fa dues setmanes, a TV3 es parlés en dos dels seus programes de referència de la tartamudesa, voldria acabar de fer-hi esment amb un detall rellevant que va exposar la logopeda qualificada que va aparèixer a “Els matins”.

Aquella professional, que en cap cas va minimitzar l’agut trasbals que en molts dels afectats provoca el trastorn de la parla que ens ocupa, i per tant va remarcar profundament els problemes diversos i no només emocionals que sovint comporta, va afirmar una frase que, des de llavors, se m’ha quedat clavada. Va dir: “conec un enginyer brillantíssim que, a causa de la tartamudesa, fa de reponedor en un supermercat, va posant les caixes i no parla amb ningú”. Senzillament, brutal.

Què pretenc manifestar amb tot això?. Efectivament, que el quequeig és capaç de dinamitar i impossibilitar moltes carreres professionals que, sense el trastorn, serien satisfactòries. De fet, és probable de trobar nombroses persones amb quequesa frustrades des del punt de vista professional. I no crec, sincerament, que les paraules colpidores de la logopeda a televisió siguin un cas aïllat. De tot plegat n’hem de treure una conclusió rotunda: un dels trets de la vida més significatius on la quequesa fa malbé les persones afectades és en la seva carrera professional. 

Felicitats a TV3 per parlar de la tartamudesa en dos dels seus programes més destacats

Durant el passat mes de juliol em vaig felicitar, una vegada més, de la qualitat de la televisió pública catalana. En efecte, TV3 no tan sols és una referència sòlida, justificada i insubstituïble per a diversos milions de persones, entre les quals m’incloc clarament, sinó que a les portes de les vacances per a una gran majoria de la població va tenir la gentilesa de parlar, en dos dels seus programes insígnia, de la tartamudesa.

Així va ser. En relació l’obra teatral “El discurs del rei”, de la qual ja n’he expressat lloances merescudes en entrades anteriors al bloc, els programes “Els matins” i “Divendres”, els espais per excel·lència matinal i de tarda, van tractar el trastorn oral que ens ocupa. I ho van fer, a més a més, amb uma delicadesa total i amb un esperit divulgatiu excepcional.

En tots dos casos, una logopeda, que no era la mateixa persona, va ser entrevistada al plató corresponent. Cal dir que tant l’una com l’altra no van menystenir la importància, sovint negativa en el sentit del mal que comporta a moltíssims afectats, de la disfluència. De fet, aquelles professionals qualificades van manifestar l’infortuni i les seves conseqüències en el dia a dia amb el qual moltes persones amb quequeig evoquen la seva disfèmia. Conscients com hem de ser que en uns casos aquest aspecte és més pronunciat que en uns altres, val la pena remarcar i aplaudir, per tant, per sobre de tot plegat, que en unes franjes horàries d’audiència significativa TV3 apostés per acostar la tartamudesa a un públic ben ampli. 

Tot i que no ens expressem amb fluïdesa, podem enamorar algú; quan estàvem junts em deia: “m’agrada molt sentir-te parlar”

Un exemple d’allò més rellevant de les dificultats interpersonals i socials que ocasiona la tartamudesa és el contacte amb persones del sexe contrari. D’acord amb això, està ben comprovat que presentar-se, citar-se o conversar amb una persona de l’altre sexe és un dels aspectes primordials on el jove o l’adult tartamut se sent més vulnerable, dèbil i invalidat. En una paraula: una conducta sovint turmentadora però massa vegades real que serveix per defugir una quequesa perceptible davant d’un oient al qual es voldria caure en gràcia. No obstant això, cal canviar aquesta mentalitat. A continuació, us intentaré convencer, i us adonareu com deuen ser moltes les noies que veuen com un fet normal tenir una relació amb una persona disfluent.

        Formosa noia catalana, l’Eva és la dona que més he estimat a la meva vida i hi vaig tenir una relació molt intensa –la més intensa de totes- de dos anys i dos mesos, fins al setembre del 2012. Llavors, per tant, va venir una separació dolorosíssima, la pitjor de totes. Però sabeu què em deia tantes vegades?. El següent:“m’agrada molt sentir-te a parlar”.

Aquesta frase majúscula, digna d’emmarcar en or, tan prodigiosa com meravellosa, l’afirmava amb recurrència. És del tot irrebatible, doncs, que la primera ocasió que la va esmentar em va impressionar, em va emocionar, em va fer vibrar tant que va forjar una fonda petjada de tal solidesa que transcorreran els anys i continuarà ben encimbellada. A la pràctica, cada cop que escoltava aquestes paraules màgiques ho evocava com una ferma i robusta demostració d’amor, de ponderació, de maduresa, de seny; és a dir, una frase única. I ben bé us puc garantir que ho deia de debò.

Aprofito per escriure aquestes línies, precisament avui, perquè fa tot just sis dies vaig tenir, pel carrer, una trobada casual amb la noia que més he estimat. Feia un any i mig que no la veia i dos que no hi parlava. L’emoció em va desbordar. L’Eva, a la pràctica, malgrat els seus dubtes inicials, es va acabar mostrant atenta i oberta, i crec que contenta de veure’m. I sobretot: ella sap que una part de mi sempre estarà a prop seu.

De fet, les paraules tan dolces i gairebé celestials amb les quals l’Eva constatava la meva parla diferent plasmaven que segurament ha anat quedant de costat, a poc a poc, aquell estigma amb el qual normalment s’havia associat la tartamudesa, i que les noies –i parlo de noies perquè, fem memòria, el 80% dels afectats som homes- poden ser captivades malgrat els símptomes de quequesa.  

Probablement està creixent el respecte cap a les persones que, de vegades, ens costa parlar

L’escena inicial de l’obra de teatre “El discurs del rei” és aclaparadora. Segueix el fil, concretant en aquest tram del començament, de la pel·lícula. És a dir: el rei Jordi VI queda clavat, sense poder-se expressar, orfe de paraules amb un mínim de fluïdesa, a l’estadi de Wembley de Londres davant de desenes de milers de persones. El rei no pot parlar. Les imatges, a causa de la seva duresa, colpeixen, commouen, causen consternació i fan patir amb una força semblant a la d’un vendaval ferotge i endimoniat.

Al teatre Poliorama ningú va riure. Ni de lluny. I estic convençut que l’actor Iván Lastra no va treure cap somriure de cap espectador. Certament, l’escena feia feredat. A mi, per exemple, em va costar passar-la.

Crec que, al teatre, en el decurs de les dues hores de l’obra, tothom va tenir un comportament exemplar, magnífic, per aplaudir amb entusiasme. Modèlic, en definitiva. El respecte cap al trastorn que acompanya un 2% de la població va ser captivador. D’aquells que cal recordar. En aquest sentit, la pregunta és clara: un pas més cap a la normalització de les persones que, de vegades, ens costa parlar?. La resposta s’albira altament satisfactòria. Un deu per a tot el públic!.