Tot i que no ens expressem amb fluïdesa, podem enamorar algú; quan estàvem junts em deia: “m’agrada molt sentir-te parlar”

Un exemple d’allò més rellevant de les dificultats interpersonals i socials que ocasiona la tartamudesa és el contacte amb persones del sexe contrari. D’acord amb això, està ben comprovat que presentar-se, citar-se o conversar amb una persona de l’altre sexe és un dels aspectes primordials on el jove o l’adult tartamut se sent més vulnerable, dèbil i invalidat. En una paraula: una conducta sovint turmentadora però massa vegades real que serveix per defugir una quequesa perceptible davant d’un oient al qual es voldria caure en gràcia. No obstant això, cal canviar aquesta mentalitat. A continuació, us intentaré convencer, i us adonareu com deuen ser moltes les noies que veuen com un fet normal tenir una relació amb una persona disfluent.

        Formosa noia catalana, l’Eva és la dona que més he estimat a la meva vida i hi vaig tenir una relació molt intensa –la més intensa de totes- de dos anys i dos mesos, fins al setembre del 2012. Llavors, per tant, va venir una separació dolorosíssima, la pitjor de totes. Però sabeu què em deia tantes vegades?. El següent:“m’agrada molt sentir-te a parlar”.

Aquesta frase majúscula, digna d’emmarcar en or, tan prodigiosa com meravellosa, l’afirmava amb recurrència. És del tot irrebatible, doncs, que la primera ocasió que la va esmentar em va impressionar, em va emocionar, em va fer vibrar tant que va forjar una fonda petjada de tal solidesa que transcorreran els anys i continuarà ben encimbellada. A la pràctica, cada cop que escoltava aquestes paraules màgiques ho evocava com una ferma i robusta demostració d’amor, de ponderació, de maduresa, de seny; és a dir, una frase única. I ben bé us puc garantir que ho deia de debò.

Aprofito per escriure aquestes línies, precisament avui, perquè fa tot just sis dies vaig tenir, pel carrer, una trobada casual amb la noia que més he estimat. Feia un any i mig que no la veia i dos que no hi parlava. L’emoció em va desbordar. L’Eva, a la pràctica, malgrat els seus dubtes inicials, es va acabar mostrant atenta i oberta, i crec que contenta de veure’m. I sobretot: ella sap que una part de mi sempre estarà a prop seu.

De fet, les paraules tan dolces i gairebé celestials amb les quals l’Eva constatava la meva parla diferent plasmaven que segurament ha anat quedant de costat, a poc a poc, aquell estigma amb el qual normalment s’havia associat la tartamudesa, i que les noies –i parlo de noies perquè, fem memòria, el 80% dels afectats som homes- poden ser captivades malgrat els símptomes de quequesa.