Probablement està creixent el respecte cap a les persones
que, de vegades, ens costa parlar
L’escena inicial de l’obra de teatre
“El discurs del rei” és aclaparadora. Segueix el fil, concretant en aquest tram
del començament, de la pel·lícula. És a dir: el rei Jordi VI queda clavat,
sense poder-se expressar, orfe de paraules amb un mínim de fluïdesa, a l’estadi
de Wembley de Londres davant de desenes de milers de persones. El rei no pot
parlar. Les imatges, a causa de la seva duresa, colpeixen, commouen, causen
consternació i fan patir amb una força semblant a la d’un vendaval ferotge i
endimoniat.
Al teatre Poliorama ningú va riure. Ni
de lluny. I estic convençut que l’actor Iván Lastra no va treure cap somriure
de cap espectador. Certament, l’escena feia feredat. A mi, per exemple, em va
costar passar-la.
Crec que, al teatre, en el decurs de
les dues hores de l’obra, tothom va tenir un comportament exemplar, magnífic, per
aplaudir amb entusiasme. Modèlic, en definitiva. El respecte cap al trastorn
que acompanya un 2% de la població va ser captivador. D’aquells que cal
recordar. En aquest sentit, la pregunta és clara: un pas més cap a la
normalització de les persones que, de vegades, ens costa parlar?. La resposta s’albira
altament satisfactòria. Un deu per a tot el públic!.
