Unes teories ben curioses

S’ha comprovat que la quequesa, perfectament identificable per a qualsevol oient i que es presenta amb més o menys severitat i amb alts i baixos en el decurs de la vida de l’afectat crònic i que pot agreujar-se en situacions de tensió, ha existit sempre, potser fins i tot des que l’home va començar a parlar. En aquest sentit, una de les evidències per excel·lència que porten a pensar que, en efecte, ha existit des de temps remots és que els egipcis, en els seus jeroglífics, ja representaven a persones amb símptomes de quequeig.

Ara bé, cercant quina és la causa -o les causes- que el provoquen, val a dir que han estat molt nombroses les teories –quasi bé una rere l’altra- que s’han donat en el transcurs de la història.

Exposat això, algunes hipòtesis curioses i originals i divulgades en èpoques passades, i d’aquesta manera es creia al segle XIV en una de les explicacions més llunyanes de què es té constància, ens condueixen a anunciar que la raó bàsica era la  humitat que envolta la llengua. Fent un salt cronològic notable i passant al segle XIX, es culpava a la manca de voluntat per parlar. Fins i tot, una altra teoria que a hores d’ara també sembla estrambòtica, com les dues anteriors, responsabilitzava una possible desviació de la llengua.

Malgrat aquestes tres raons prou destacades tot i la seva alta originalitat, i que n’acompanyaven d’altres que es van valorar i totes plegades s’han constatat com del tot equivocades, és ben cert que no va ser fins a partir de mitjans del segle XX quan les investigacions van començar a concloure unes causes més favorables, precises i, particularment, força més ajustades a la realitat, com les que la setmana passada us vaig voler explicar.