Lletres i paraules que costen més

Documentant-me, he descobert que no han estat poques les persones disfluents que s’han canviat el nom. A causa d’una raó, per a ells, poderosa: el seu nom els costava de dir.

Puc comentar-vos que no creia que certes persones amb senyals evidents de tartamudesa arribessin a aquests extrems. En tot cas, es tracta d’una mostra més de les dificultats que pot comportar el trastorn de la parla més comú. Però els entenc.

En el meu cas, hi ha lletres i paraules més complicades de pronunciar. La c, la p i la t són, en principi, les que m’incomoden més. Per exemple, no crec que, en el supòsit que algun dia tingui un fill, li posi Pau o Pere. Així mateix, no voldria que la meva  pròxima parella es digués, també per exemple, Paula. Contràriament, lletres com la a, la j o la s em són fàcils.

De fet, no he trobat una explicació concloent a aquesta circumstància particular. Ara bé, fruit d’això, nombroses vegades m’he vist obligat, al darrer instant, a canviar una paraula per una altra, encara que la segona opció no sigui tan lògica. 

Tots tartamudegem de la mateixa manera?

Valorant el fet que la tartamudesa, que és del tot involuntària, que no és pas una malaltia ni és en absolut contagiosa, és una alteració força visible des de la perspectiva de l’interlocutor, aquesta singular manera d’expressar-se es fa patent tant amb repeticions de paraules o síl·labes, o bé en forma de bloquejos. I encara més: també pot exterioritzar-se, conjuntament, de les tres maneres. I anant més enllà, també és plausible que es produeixin manifestacions motores de diversa índole; per exemple, i amb el pròposit d’esmentar-ne només tres, malgrat que destacades, gesticular amb els ulls, moure bruscament la mandíbula o tenir dificultats respiratòries.

Ara bé, és convenient detallar que s’han distingit tres tipus principals de tartamudeses. En primer lloc, hi ha la quequesa clònica, que és la més coneguda, encara que no vol dir que sigui la més habitual. Ve singularitzada per visibles repeticions de síl·labes i/o paraules; en segon lloc, existeix la quequesa tònica, on les interrupcions involuntàries són causades per bloquejos i espasmes més que no pas per repeticions; i, en tercer lloc, tenim la quequesa mitxa, és a dir, una mescla de totes dues i que representa el tipus principal entre els afectats per la disfluència.

Tot i els tres tipus genèrics i principals desglossats, cal anotar que, en funció de la seva aparició, se’n poden distingir tres classes més. D’entrada, l’anomenada tartamudesa progressiva o de desenvolupament, que és la més comuna i estesa, irromp durant la infantesa i és la que podria convertir-se en crònica si no es corregeix, com a màxim, a l’adolescència; també, la tartamudesa psicogènica, que sol ser una conseqüència directa, en l’edat adulta, vinculada a fets traumàtics i que pot aparèixer bruscament; i, en tercera instància -i com l’anterior situada en un pla secundari en referència al nombre de persones afectades-, existeix la tartamudesa neurogènica, lligada a lesions cerebrals i que, igualment, sorgeix de cop i volta.

 Una circumstància significativa que cal no passar per alt és la desigual intensitat de la tartamudesa. Afirmat això, existeixen cinc graus que són interessants d’esmentar: quequesa lleu, això és, aquella que es presenta en les persones que tartamudegen o es bloquegen en menys d’un 5% de les síl·labes; quequesa lleu a moderada, en què se’ls fa visible el problema entre un 5 i 10% de les síl·labes; quequesa moderada, entre un 10 i 15%; quequesa moderada a severa, entre un 15 i 20%; i, finalment, quequesa severa, on la persona disfluent repeteix o es bloqueja en més d’un 20% de les síl·labes. I una nota complementària: dels cinc graus, els més freqüents són els tres primers, i de tot això que apuntem cal treure’n una bona conclusió. I és que partint de la premisa que tartamudegem de diferent manera, gairebé podem dir que cada persona té –tenim- un tartamudeig concret.