Unes criatures entranyables

Els meus amics de major confiança són en Xavi i en David. Tant l’un com l’altre, xicots molt treballadors, són casats i pares d’un parell de criatures. Ara us vull parlar dels fills d’en David, amb qui m’hi uneix una importantíssima amistat des dels quatre anys.

Justament, us presento l’Arnau i la Laia perquè la nena, avui, fa set anys. En sintonia amb aquest aniversari, he decidit aturar-me a explicar-vos que, els nens, poden adonar-se de la parla disfluent.

Nascut l’11 de març del 2004, sempre vaig tenir present, des del primer dia, que tard o d’hora, l’Arnau em faria algun comentari o, com a mínim, alguna cara de sorpresa en veure’m expressar-me, en ocasions, amb certes dificultats. Aquest pensament el veia com a molt probable de fer-se realitat. Però em vaig equivocar. La Laia, amb només sis anys el setembre passat, i davant d’un bloquig notori meu, va riure. Riure, en tot cas, amb la innocència i l'amor amb què ho fan les criatures de la seva edat.

Sent-ne testimoni, ràpidament, el seu pare i la seva mare, la Cristina, la van renyar. Jo vaig quedar mut. Mut perquè era la primera vegada que els fills d’en Xavi o en David ressaltaven el meu trastorn. Així, en contra dels meus pronòstics, la Laia s’havia avançat a l’Arnau. En qualsevol cas, és evident que, per ser com era un episodi esperat, no em vaig disgustar. L’Arnau i la Laia, són paraules majors. Com els seus pares.